Els passats 20, 21 i 22 de novembre tingué lloc a Barcelona, a iniciativa del grup de recerca Identicat de la Universitat Oberta de Catalunya, en col·laboració amb la Societat Catalana de Sociolingüística, el 2n Simposi Internacional sobre Nous Parlants en l’Europa Multilingüe. El simposi representà el tret de sortida d’una nova xarxa internacional finançada pel programa COST de la Unió Europea, que comptà també amb el patrocini de la Fundació la Caixa. Aquesta xarxa internacional porta per nom “Els nous parlants en l’Europa multilingüe: reptes i oportunitats”, i compta fins a la data amb la participació de 24 països en el seu Consell de Direcció. Per tant, sembla que el debat proposat pels promotors de la xarxa, a jutjar pel nombre de participants en el mateix simposi (186 inscrits i 90 comunicacions d’arreu d’Europa), ha trobat dins l’àmbit de la sociolingüística un ressò important.

La xarxa proposa articular el nombrós col·lectiu de sociolingüistes que fan recerca en aspectes relacionats amb els anomenats “nous parlants”, un concepte que s’usa en un sentit ampli per focalitzar l’atenció en l’experiència i els processos comunicatius d’aquells que parlen una llengua que no és la seva llengua primera o llengua familiar. El terme “nous parlants” s’inspira en el fenomen anomenat dels “euskaldunberris” al País Basc, els “neofalantes” gallecs i també els debats sobre els parlants de gaèlic irlandès de fora del territori Gaeltacht. En un primer moment, aquest perfil de parlants que adoptaven les llengües pròpies del lloc a través de programes d’immersió, cursos per adults o altres mitjans que no eren la transmissió en família, constituïen clarament l’expressió d’un canvi de tendència en els processos de substitució lingüística. Ara bé, també generaven debats sobre el seu impacte dins les respectives comunitats lingüístiques, que tradicionalment reivindicaven el dret a la llengua pròpia i solien tractar com a problemàtiques les formes de parlar amb trets “no genuïns”. Aquests debats, en definitiva, plantejaven el problema de quins han de ser els referents lingüístics, qui els decideix i quins són els criteris per determinar aquells que es consideren com a membres legítims d’una comunitat lingüística, amb les seves conseqüències de caire social i polític.

Fou dins el marc del projecte de recerca internacional NEOPHON, finançat pel Ministeri d’Economia i Competitivitat a la UOC amb investigadors de Barcelona, Madrid, Vigo, Edimburg, Galway i Montreal que hom plantejà ampliar el concepte a les poblacions immigrades que també han de guanyar-se un lloc a les comunitats lingüístiques d’acollida. El concepte de “nous parlants”, per tant, apuntava a una qüestió teòrica més general, això és, la manera com les comunitats lingüístiques es defineixen a si mateixes i es delimiten entre elles, i quines són les conseqüències econòmiques, socials i polítiques d’aquests processos per a les persones afectades. Amb tot, un cop obert el concepte als seus principis generals, s’han anat plantejant en diverses trobades i debats altres qüestions pertinents: els processos d’accés a la comunitat de parlants de llengües de signes (la majoria de les quals s’aprenen fora de casa), els discursos sobre la legitimitat del professorat “nadiu” de llengües estrangeres, la valoració social dels traductors nadius en les diverses direccionalitats de la traducció, els prejudicis envers determinats accents i el prestigi d’altres i, en general, totes les implicacions de les mobilitats contemporànies (circulació global de béns, productes culturals, treballadors, etc.). En definitiva, la globalització i les seves múltiples mobilitats associades posen en crisi el que podríem anomenar com a règims lingüístics moderns, que fonamentaven l’organització social en uns estats nació que pressuposaven una homogeneïtat cultural i lingüística així com una certa estabilitat i “quietud” de la població.

Dins el simposi es plantejaren totes aquestes qüestions des d’una gran varietat de perspectives i enfocaments, per bé que predominaren els estudis de caire sociolingüístic i etnogràfic. Així, hi hagué presentacions sobre els contextos català, gallec, basc, bretó, gal·lès, irlandès, finès, sami, suec, noruec, luxemburguès, quebequès, francès, occità, islandès, danès, estonià, limburguès, anglès, polonès, portuguès, escocès i neozelandès. I els àmbits de recerca foren molt variats: els media, l’escola i l’adquisició lingüística, l’ensenyament de llengües a adults, la immigració, la traducció-interpretació, les polítiques laborals, principis de participació democràtica, cultura juvenil, les competències multilingües, etc.

Cal destacar, entre totes les intervencions, la dels sociolingüistes Xavier Vila i Isidor Marí que, coincidint amb la cloenda del cicle amb motiu del 40è aniversari de la creació del Grup Català de Sociolingüística, van fer una valoració general sobre l’evolució de la disciplina en tots aquests anys. Xavier Vila va argumentar que el model originari de “conflicte lingüístic” havia patit transformacions importants sobretot arran de l’aparició del model de Pierre Bourdieu; però que el mateix concepte de “conflicte” havia resistit el pas del temps. Isidor Marí, per la seva banda, insistí en la importància que mantenen les institucions públiques a l’hora de consolidar l’ús i l’estatus de les llengües encara que ens sembli que la globalització debilita el paper dels estats.

Cal remarcar també la participació, en diverses taules rodones, de protagonistes rellevants de la política lingüística contemporània: Patxi Xabier Baztarika Galparsoro, viceconseller de Política Lingüística del Govern Basc; Ester Franquesa, directora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya; Jon Aizpurua, cap de l’Oficina de Planificació i Recerca de la Viceconselleria de Política Lingüística del Govern Basc i Meirion Prys Jones, director executiu del Network for the Promotion of Language Diversity.

I, finalment, i també molt important, fou la intervenció plenària de Jacqueline Urla, antropòloga de la Universitat de Massachusetts, que recentment ha publicat el llibre Reclaiming Basque: Language, Nation, and Cultural Activism. Urla ens cridà l’atenció al fet que moviments de recuperació lingüística com el basc parteixen molt menys del desig de retorn a un passat cultural que de l’opció presa per amplis sectors socials de participar activament en la modernització de les estructures socials i, dins d’això, en la gestió col·lectiva dels recursos lingüístics que constitueixen la base del funcionament de la col·lectivitat. En aquest sentit, els nous parlants són naturalment un actiu social estratègic.

El Simposi aportà, per tant, molts elements de reflexió, i constitueix només el començament d’aquesta xarxa sobre nous parlants, que està previst que mantingui les activitats fins al 2017. És per això que invitem a tothom que hi estigui interessat a participar-hi i, d’entrada, a demanar de ser inclòs, si ho desitja, en la llista de difusió de les seves activitats. Només cal demanar-ho per correu electrònic a costnewspeaker@gmail.com.

Joan Pujolar
professor de la UOC