El 1999, la UNESCO va declarar el 21 de febrer Dia Internacional de la Llengua Materna. Amb aquesta decisió, la UNESCO es proposa com a objectiu treballar a favor del plurilingüisme, partint del convenciment que promoure la difusió de llengües maternes fomentarà la diversitat lingüística i l’educació multilingüe.

Arreu es desenvolupen iniciatives per donar a conèixer les vicissituds de llengües que sovint compten amb pocs parlants, a vegades absorbides per altres de més prestigioses, o abandonades en un procés global que tendeix a la uniformització, o fins i tot víctimes de genocidis lingüístics. Constitueix, en definitiva, un reconeixement a moltes llengües individuals per contribuir a la comprensió d’un món divers i poliglot. La pluralitat i complexitat que es vol difondre és tal vegada el motiu d’una adaptació per part dels usuaris en la denominació del Dia internacional: al costat de les 7.290 ocurrències que apareixen a la xarxa de Dia internacional de la llengua materna, se’n comptabilitzen 2.020 de Dia internacional de les llengües maternes.^[1]

Què s’entén, però, per llengua materna? La UNESCO (1953) defineix el terme a partir d’almenys tres criteris, que pressuposa que generalment fan referència a la mateixa llengua: «the language which a person has acquired in early years and which normally has become his natural instrument of thought and communication». Es tracta, tanmateix, de criteris força divergents i que no sempre conflueixen en un mateix ens lingüístic. L’estudi de Pattanayak (2003) sobre com s’interpreta la pregunta relacionada amb la llengua materna en els successius censos de l’Índia il·lustra a bastament fins a quin punt la noció de llengua materna esdevé ambigua i poc unívoca.

Taula 1. Descripció que acompanya la pregunta sobre la llengua materna en els censos de l’Índia.

1881	The language spoken by the child from the cradle
1891	The language spoken by the parents
1901	The language of general use
1921	The language spoken by the parents
1961	The language spoken by the mother. If the mother is dead, then write the name of the language generally used in the household

(Font: Pattanayak 2003: 24)

La manca de precisió del terme i la necessitat de cercar alternatives terminològiques, és una qüestió que ja s’ha assenyalat en nombrosos estudis precedents (Baker 2000; Vila, Galindo i Rosselló 2002; Pattanayak 2003; Ouane 2003; Tabouret-Keller 2004; o García 2009, per esmentar-ne només alguns). Una revisió de la bibliografia revela que les reticències a l’ús del terme deriven, en primer lloc, del fet que, al llarg de la història i en diferents contextos socials, s’hi ha aplicat significats ben diversos i, en segon lloc, del biaix sexista que destil·la el concepte.

Pel que fa als diferents significats de la noció, Skutnabb-Kangas (1981) n’ha destriat quatre: en algunes definicions, equival a la llengua apresa en primer lloc; en d’altres, es correspon amb la llengua en què hom té més competència; també s’ha associat a la llengua més emprada i, finalment, a aquella amb què el parlant s’identifica o és identificat.

Possiblement, les diferents lectures del concepte llengua materna no generen controvèrsia en situacions monolingües, en tant que la llengua apresa en el nucli familiar esdevé sovint aquella que s’usa i es domina més, i potser també la llengua d’identificació. Tanmateix, en societats multilingües, aquestes accepcions entren en contradicció, atès que no sempre fan referència a la mateixa llengua. Des d’aquest punt de vista, i si partim del pressupòsit que les múltiples concepcions del terme són complementàries, caldria postular que un bon nombre de parlants té més d’una llengua materna (vegeu diferents tipologies lingüístiques de llars i les seves implicacions a l’hora de valorar el concepte llengua materna a Vila, Galindo i Rosselló, 2002).

El segon inconvenient de la denominació deriva del fet que s’identifica amb la llengua apresa d’un dels progenitors, la mare, i s’obvia el paper d’altres agents socials en la transmissió lingüística intergeneracional. Resulta inoperatiu, per tant, en societats en què el pare o d’altres membres de la comunitat o del nucli familiar tenen un rol destacat en aquest procés. En la bibliografia es recullen múltiples casos de la inadequació de l’adjectiu matern, per exemple, en diverses comunitats de l’Índia, on la dona adopta la llengua i la cultura de l’espòs (Pattanayak 2003), o en la política lingüística escolar de Singapur, on l’ètnia (i, irònicament, la del pare) determinava les llengües (“ethnic mother tongues”) que s’havia d’aprendre a l’escola, independentment de la llengua que els infants parlessin a casa (Baetens Beardsmore, 1989, a partir de García 2009). És més, la referència a la mare no és comuna en l’expressió equivalent de totes les llengües, per exemple, en rus és rodnoi iazik, la traducció literal de la qual és llengua del grup, de l’estirp, del genus llatí.^[2]

I, encara, cal assenyalar que llengua materna és un terme carregat de connotacions, que han anat canviant al llarg de la història i en funció dels interessos als quals ha servit. Tabouret-Keller (2004) explica que la noció es va generalitzar per designar les llengües vulgars, oposades al llatí, llengua de l’Església i de l’erudició: en l’àmbit religiós, per tant, es va associar a un moviment contestatari i reformista; tanmateix, en el mateix període, el terme també es va posar al servei de la promoció dels estats i de llur poder central. Sense anar tan lluny, la Renaixença catalana va adoptar la concepció lingüística herderiana, i del Romanticisme alemany en general, que vincula la llengua materna amb la pàtria i amb múltiples llaços afectius. Són ben coneguts els versos de Bonaventura Carles Aribau en què connecta els primers sons de l’infant amb la figura materna (En llemosí sonà lo meu primer vagit, / quan del mugró matern la dolça llet bevia;), i cus una apologia del català a partir de raonaments emocionals (Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis / per estranya regió l’accent nadiu, no plora,) en tant que és la llengua de l’ànima (en llemosí al Senyor pregava cada dia, / e càntics llemosins somiava cada nit. / Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, / en llemosí li parl,) i, per consegüent, de la sinceritat (e ma boca llavors no sap mentir ni ment,). També és cert que, més endavant, quan certs plantejaments romàntics entren en crisi, es mantenen les implicacions patriòtiques de la llengua catalana, ja no com a llengua materna, sinó com a llengua pròpia i d’ús habitual

Diversos són els termes que cobreixen les diferents parcel·les de significat que s’han aixoplugat sota llengua materna: primera llengua o llengua primera o L1, llengua de la llar o llengua familiar, llengua nadiua, llengua dominant, o llengua d’identificació, entre moltes d’altres (vegeu-ne una llista que en cap cas pretén ser exhaustiva a Vila, Galindo i Rosselló 2002: 100). En qualsevol cas, l’ús d’uns i altres depèn de la dimensió a què facin referència (moment d’adquisició, competència o identificació) i de la disciplina en què s’inscriguin.

Per què se celebra el 21 de febrer el Dia Internacional de la Llengua Materna?

Un dia com aquest del 1952,^[3] un grup d’estudiants bengalís va morir durant una protesta a la Universitat de Dhaka. La policia i l’exèrcit pakistanès va obrir foc davant una multitud que es manifestava contra la decisió de les autoritats pakistaneses d’imposar l’urdú i discriminar el bengalí (també anomenat bangla) a milions de bengalís.

Aquests fets no es van produir de manera espontània, sinó que es remunten cinc anys enrere. El 1947, la Commonwealth va establir, arran de la partició de l’Índia, un estat federal independent, el Domini del Pakistan, que incloïa, a la zona occidental, l’actual Pakistan i, a l’oriental, l’anomenat Bengala Oriental, avui Bangladesh, on bona part de la població parlava bengalí. Unes declaracions de Muhammad Shahidullah, professor de la Universitat de Dhaka i respectat lingüista, en què afirmava que l’ús de l’urdú o l’hindi en lloc del bangla a les universitats i corts bengalís seria una forma d’esclavatge polític, es consideren les iniciadores del Moviment per la Llengua Bengalí. Així, el setembre d’aquell mateix any, un grup de professors, escriptors i periodistes demanen que el bangla, conjuntament amb l’urdú, sigui llengua oficial del Pakistan.

Les reclamacions de cooficialitat no van ser ateses. En una conferència sobre ensenyament promoguda pel ministre d’Educació al novembre, els representants del Pakistan occidental advoquen per l’urdú com a única llengua oficial i, malgrat les protestes dels líders del Pakistan oriental per les resolucions que s’hi adopten, el govern comença a usar de manera exclusiva l’urdú en segells, monedes, cartes i tiquets de tren. Aquesta decisió comporta mostres públiques de desconfiança i indignació contra el govern central, oimés si es té present que menys del 10% de la població parlava urdú i més del 50% bengalí.

La negativa de poder usar el bengalí –i sí l’urdú i l’anglès– en la primera sessió parlamentària del nou Estat no va fer res més que afegir més pressió, que es va resoldre les setmanes següents amb manifestacions, càrregues policials i detencions massives. Khawaja Nazimuddin, governador de la regió, va calmar els ànims posant en llibertat els activistes lingüístics i prometent que el Parlament aprovaria el bangla com una de les llengües nacionals del Pakistan. Això no obstant, pocs dies després, Muhammad Ali Jinnah, pare fundador del Pakistan i governador general del país, en la seva primera i única visita al Pakistan oriental, proclama que només l’urdú pot ser la llengua nacional, com a símbol del lligam comú de la nova nació.

L’arribada al poder de Nazimuddin, després de la mort de Jinnah, obria una porta a resoldre el conflicte lingüístic, però a finals de gener del 1952 el Parlament resol que l’única llengua nacional ha de ser l’urdú. Les reaccions a aquest pronunciament no es van fer esperar i la Junta d’Acció per la Llengua de Tots els Partits (All Party State Language Action Council), formada per diverses organitzacions d’estudiants i encapçalada per Maulana Bhashani, el líder del Pakistan oriental, declara el 21 de febrer el dia de la llengua bengalí, i crida a la mobilització política i a la vaga aquest mateix dia.

Des de les 8 del matí, petits grups d’estudiants de la ciutat de Dhaka conflueixen al campus universitari, davant la Facultat d’Humanitats. Cap a dos quarts de 12 ja s’hi apleguen al voltant de 20.000 persones, desafiant així la prohibició decretada pel govern de manifestar-se, custodiats per policies armats i equips dotats de gas lacrimogen. La tensió esclata i, al cap de pocs minuts, oponents d’una banda i altra s’ataquen amb porres i pots de gas, amb pedres i sabates. La batalla s’escampa a tot el recinte universitari.

A les 3 de la tarda, un grup de policies accedeix a la Facultat de Medicina i obre foc contra els manifestants. A pesar de la ràpida actuació del personal docent-sanitari de la Facultat, no es pot evitar la mort de cinc estudiants. Traslladats al dipòsit de cadàvers, un comando de l’exèrcit se’ls emporta de matinada i els llança prop del cementiri d’Ajimpur. L’acció militar, però, és seguida per un grup d’estudiants que vetllaven els cossos dels seus companys.

L’endemà al matí, milers de persones s’apleguen al lloc on hi ha els cossos per retre’ls homenatge. La policia actua de nou i diverses persones perden la vida a causa dels enfrontaments. El 23 de febrer s’erigeix un petit monument al lloc on les víctimes van ser tirotejades.

Després d’aquell dia, les manifestacions cessen i el 7 de maig del 1954 el Parlament vota a favor que el bangla sigui una de les llengües oficials del Pakistan. El 21 de febrer del 1956 la declaració aprovada dos anys enrere es feia oficial. Avui, el bengalí, la 7a llengua més parlada al món, amb prop de 189 milions de parlants,^[4] és la llengua oficial de Bangladesh i una de les llengües nacionals reconegudes a diferents estats de l’Índia.

Mireia Galindo i Carles de Rosselló
Investigadors del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació – Universitat de Barcelona

_________________________________________________________________

Bibliografia

Baker, C. (2000): The Care and Education of Young Bilinguals: An Introduction for Professionals. Clevedon, Buffalo, Toronto, Sydney: Multilingual Matters Ltd.

García, Ofelia (2009): Bilingual Education in the 21st Century: A Global Perspective. Malden, MA: Wiley-Blackwell

Skutnabb-Kangas, T. (1981): Bilingualism or Not: The Education of Minorities. Clevedon: Multilingual Matters Ltd.

Ouane, A. (2003): «The discourse on mother tongues amd national languages». A: Ouane, A. (2003) (ed.). 35-49.

Ouane, A. (2003) (ed.): Towards a Multilingual Culture of Education. Hamburg: UNESCO Institute for Education. <http://www.unesco.org/education/uie/pdf/uiestud41.pdf&gt;

Pattanayak, D. P. (2003): «Mother tongues: the problem of definition and the educational challenge». A: Ouane, A. (2003) (ed.). 23-28.

Tabouret-Keller, A. (2004): «Les métaphores multiples de l’expression `langue maternelle’: un projet de travail». Cahiers de l’ILSL, 17, 277-288.

Vila i Moreno, F. X.; Galindo Solé, M. i de Rosselló i Peralta, C. (2002): Algunes consideracions sobre l’adequació del terme “llengua materna”. Llengua i Ús, 24, 94-101.

^[1] Cerca realitzada el 10 de febrer del 2016.

^[2] Agraïm a Miquel Cabal l’ajuda que ens ha proporcionat en l’aclariment del concepte.

^[3] Per a més informació: Global Nonviolent Action Database (“Pakistanis demand that their government recognize Bengali as an official language, 1947-1952”).

^[4] «Summary by language size». Ethnologue.com [consulta: 10 de febrer del 2016].