Joan Triadú és una personalitat clau per entendre i explicar la resistència cultural a Catalunya durant la grisor opressiva i repressiva del franquisme. Va realitzar una labor capdavantera i decisiva en la formació clandestina de professorat de català i en l’organització de cursos per a la població adulta, singularment des de la responsabilitat que en aquest camp va assumir dins d’Òmnium Cultural des del primer moment de la seva constitució, l’any 1961, i des de les escoles que va fundar i dirigir. És impossible obviar la figura i l’aportació de Joan Triadú quan volem referir-nos a la capacitat de defensa i de reconstrucció de la llengua i la cultura catalanes en un dels períodes més durs per a la seva supervivència.
De ben jove va exercir de mestre a l’escola Francesc Ferrer i Guàrdia de Granollers, nomenat per la Generalitat en plena Guerra Civil, per cobrir les absències dels qui havien estat cridats a combatre amb l’exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, Joan Triadú es va formar a la Universitat de Barcelona i va emprendre una tasca educativa que el duria des d’un lectorat a la Universitat de Liverpool a l’ensenyament del català a Catalunya començant per aules improvisades i arribant a centres de prestigi que va contribuir a desenvolupar. Impulsor, amb altres companys universitaris, de la revista Ariel, es va involucrar en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i en tota mena d’espais des d’on s’obrien finestres a la presència pública del català. Lector i crític exigent, va publicar antologies que van constituir fites indispensables per a una visió ambiciosa i exigent de la literatura catalana, en diàleg amb les millors literatures europees.Llegeix més »
L’estiu que ara conclou serà recordat, si més no per qui tingui interès en qüestions relacionades amb la llengua, com el moment en què va explotar el debat sobre llengua i gènere. És cert que el debat ve de lluny, però segurament no és exagerat afirmar que no havia estat mai abans en el focus de la mirada pública com ara. Com a debat públic, però, fa la sensació que hi manquen alguns punts de vista que podrien ajudar a enriquir la conversa que està tenint lloc. En concret, trobo a faltar perspectives que vinguin des de la sociolingüística (en particular, des de la sociolingüística crítica), i crec que això és important perquè aquesta especialitat de la lingüística podria dir coses rellevants sobre els usos inclusius de la llengua o sobre llengua i sexisme. En aquest apunt, vull incidir justament en això, en per què crec que una visió sociolingüística en el debat de llengua i gènere és necessària i podria aportar elements que ens ajudin a entendre millor el fons de la qüestió.
Avui el Blog de la Revista de Llengua i Dret comença les vacances. Arribem a l’estiu tancant la meitat d’un 2021 amb l’esperança de deixar enrere la pandèmia, però amb la prudència de saber que els temes difícils requereixen temps i perseverança. Durant aquest període el Blog ha publicat 22 apunts, la majoria dels quals sobre qüestions que tampoc no es resolen fàcilment, però que només es poden encarar amb el coneixement i el debat.
El llenguatge jurídic català (LJC) va ser objecte d’especial atenció en el procés de normalització lingüística de la llengua catalana que la Generalitat de Catalunya va endegar els anys vuitanta. L’article 1 del primerenc Decret 90/1980, de 27 de juny, va establir que els òrgans de l’Administració de la Generalitat de Catalunya havien d’emprar el català com a “vehicle normal d’expressió en llurs documents, actes públics i en els de l’administració ordinària”. La transcendència d’aquest nou ús encomanat al català, juntament amb l’estat precari en què es trobava el LJC, van comportar que les actuacions de normalització lingüística en l’àmbit jurídic no només anessin encaminades a generalitzar el coneixement i l’ús del LJC, sinó també a codificar-lo.
Què és una llengua normal? En termes purament funcionals, la cosa no sembla que presenti gaires dubtes: malgrat les discussions entre lingüistes sobre l’abast de la diversitat de les llengües, totes compten amb els mecanismes necessaris per cobrir les funcions que els són inherents, comunicatives, representacionals, identitàries, adaptatives… Que ho puguin fer de maneres tan diferents pot generar molts debats sobre el pes dels mecanismes biològics i culturals implicats en la facultat del llenguatge, o sobre els seus trets universals, o fins i tot sobre els elements mínims indispensables de les llengües naturals, però no pas sobre la seva funcionalitat. En aquest sentit, totes les llengües naturals —àudio-orals o gestuals— són «normals». Totes serveixen per al que han de servir.