Normalitat lingüística – Pere Comellas
Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Què és una llengua normal? En termes purament funcionals, la cosa no sembla que presenti gaires dubtes: malgrat les discussions entre lingüistes sobre l’abast de la diversitat de les llengües, totes compten amb els mecanismes necessaris per cobrir les funcions que els són inherents, comunicatives, representacionals, identitàries, adaptatives… Que ho puguin fer de maneres tan diferents pot generar molts debats sobre el pes dels mecanismes biològics i culturals implicats en la facultat del llenguatge, o sobre els seus trets universals, o fins i tot sobre els elements mínims indispensables de les llengües naturals, però no pas sobre la seva funcionalitat. En aquest sentit, totes les llengües naturals —àudio-orals o gestuals— són «normals». Totes serveixen per al que han de servir.

La normalitat, però, pot tenir altres sentits. Per exemple, el de freqüència. És normal el que és més habitual, el més comú. O encara, de naturalitat, és a dir, el que succeeix de manera espontània, sense factors causals considerats excepcionals o artificials, o sense intervenció humana. Aquest sentit és molt problemàtic, però sovint està implícit en diferents marcs mentals. Hi ha gent, per exemple, que creu que és normal que les llengües desapareguin, és a dir, que forma part del seu procés natural d’existència, igual com és normal que els éssers vius morin. La normalitat com a naturalitat implica la idea que la facultat del llenguatge, de fet, es desenvolupa al marge de l’esfera de la consciència i de la voluntat. Per dir-ho com Octavio Paz (1997): «¿Pero realmente hablamos nuestra lengua? Más exacto sería decir que ella habla a través de nosotros». Potser en part, i pel que fa a la gramàtica, sigui així. Però pel que fa a la sociolingüística, això és molt discutible: fem servir les formes lingüístiques de manera complexa i en bona part heretada, però no pas inconscient.

Per al lingüista Peter Trudgill, l’estat normal de les llengües en el sentit de natural i en certa manera també en el de freqüent (en termes històrics) és ser altament i creixentment complexes. Trudgill és un dels especialistes que no creu en l’uniformisme en el camp de les llengües, és a dir, en la teoria que en el passat actuen els mateixos processos que en el present. Segons aquest autor, la prehistòria lingüística (i per tant, la immensa majoria de la nostra història) es caracteritzaria per una alta diversitat lingüística i una alta complexitat, ja que en la dinàmica social de societats caçadores recol·lectores s’hi donen les condicions idònies: grups petits, estables, amb poc contacte exterior i alta cohesió interior (tots els parlants es coneixen). Per això, «I suggest that it is actually complexification that is, in an important sense, more normal. If languages are “left alone”, the natural tendency is for them to accrue more and more complexity, as a result of connatural changes» (Trudgill 2011: 152). Aquesta normalitat, però, té els dies comptats, perquè tot i que les llengües amb pocs parlants de grups que mantenen relacions molt estretes encara són la immensa majoria (tot i que actualment tenen molt contacte amb altres llengües), només representen si fa o no fa un tres o un quatre per cent de la població mundial. Avui, doncs, el que era normal per «natural» no ho és per «habitual», sinó ben al contrari: grans grups lingüístics molt dinàmics (la gent va molt amunt i avall), dispersos (els parlants no es coneixen) i amb un munt de contacte amb altres llengües.

   A aquesta normalitat contemporània hi hem arribat, si més no en part, per la consecució d’un projecte sociopolític.[…] segons F. Xavier Vila (2019), al llarg de la història hi ha hagut punts d’inflexió, revolucions ecolingüístiques, que han propiciat grans canvis en les dinàmiques sociolingüístiques

A aquesta normalitat contemporània hi hem arribat, si més no en part, per la consecució d’un projecte sociopolític. És molt discutible que la dinàmica sociolingüística dels grups de caçadors recol·lectors sigui més natural que la de les societats agràries o la de les industrials. Tot són processos complexos en què intervenen factors humans i no humans. Evidentment la generalització de l’agricultura va suposar una revolució en les formes d’organització humana, i això inclou també les dinàmiques lingüístiques (Ostler 2005: 10). De fet, segons F. Xavier Vila (2019), al llarg de la història hi ha hagut punts d’inflexió, revolucions ecolingüístiques, que han propiciat grans canvis en les dinàmiques sociolingüístiques i que han anat paral·lels a canvis en tota l’estructura social: l’agricultura, l’escriptura, la impremta, la revolució digital…

Així doncs, les societats agràries fan possible per primera vegada l’àmplia difusió d’una varietat lingüística perquè també fan possible el fenomen urbà i els primers imperis, però no sabem fins a quin punt aconsegueixen realment aturar la tendència centrífuga del canvi lingüístic: del sumeri al llatí, del maia al sànscrit, totes aquestes llengües imperials van acabar donant lloc a una multitud de varietats no intercomprensibles. Potser no per falta de ganes, sinó de mitjans, si hem de fer cas de testimonis com el de Plini el Vell, que diu, parlant de la península itàlica, que els déus van escollir aquella terra per, entre altres coses, portar la comprensió a gent de parles tan diferents i salvatges (citat per Ostler 2005: 27).

Però no és fins a la modernitat i la construcció dels estats nació contemporanis que s’aconsegueix que milions i milions de persones, centenars de milions en uns pocs casos, arribin a parlar prou semblantment per poder dir que fan servir la mateixa llengua. La normalitat de la modernitat, doncs, ens arriba a fer creure dues coses de fet probablement molt excepcionals, si més no juntes, al llarg de la història: que és normal parlar una sola llengua i que també ho és que la parlin milions de persones. Monolingüisme a gran escala: aquest és el projecte lingüístic de l’estat nació. Un projecte que ara és realitzable, a costa, això sí, de grans esforços i inversions per frenar les tendències centrífugues i reforçar com mai les centrípetes: l’alfabetització massiva, els mitjans de comunicació, la creixent importància de l’administració, les tendències oligopolístiques (grans sectors econòmics extremament centralitzats), etc.

El somni lingüístic de l’estat nació s’ha imposat com a normal, de manera que entenem com a inevitable, o gairebé, la desaparició de la immensa majoria de la diversitat lingüística encara vigent en un temps relativament molt curt, potser fins i tot dècades

El somni lingüístic de l’estat nació s’ha imposat com a normal, de manera que entenem com a inevitable, o gairebé, la desaparició de la immensa majoria de la diversitat lingüística encara vigent en un temps relativament molt curt, potser fins i tot dècades. Hem assumit que cada espai estatal s’ha de caracteritzar per una única llengua hegemònica, i molta de la gent que creu viure en aquesta normalitat monolingüista s’escandalitza, literalment, davant l’evidència que el projecte no està acabat, que encara hi ha ciutadans de l’estat X que no s’expressen habitualment en la llengua estatal. Molta gent ignora completament aquesta diversitat, o la situa en el passat. L’occità? Ja no el parla ningú. El nahua? Una llengua precolombina, tan desapareguda com la cultura asteca. A la Xina: mil tres-cents milions de parlants de xinès mandarí, i res més.

No deu ser fàcil imaginar un ordre socioeconòmic i polític mundial que faci possible la pervivència (i per tant com a pas previ, l’acceptació general) de la diversitat lingüística. Hauria de compaginar canals de comunicació a diferents escales, de la global a la més local, fer-los compatibles. Això passa inevitablement, segur, per un multilingüisme complex que deixa de banda aquesta idea tan europea segons la qual un no parla una llengua fins que no la domina gairebé com un natiu. Per a molta gent, i gent molt influent, tot això és somiar truites.

I tanmateix, quan s’atura la dinàmica centrípeta? Ja fa temps que no ho fa a les fronteres estatals. La suposada normalitat monolingüista nacional ha quedat curta. Amb prou feines una part del món l’ha conquerit i ja és problemàtica. Amb el francès, l’espanyol o el japonès ja no n’hi ha prou, cal saber anglès. I quan tothom en sàpiga, segons la mateixa lògica que ens ha dut fins aquí, per què necessitarem cap altra cosa? Els darrers cinc-cents anys hem vist desaparèixer desenes i desenes de llengües, i no ens ha alarmat gaire. Potser aviat ens tocarà a nosaltres, i ben pocs se n’alarmaran… fins que els toqui també. Per això, més que reivindicar la normalitat per a les nostres llengües hauríem de començar a inventar escenaris ben anormals.

 

Pere Comellas
Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)


Referències

Ostler, Nicholas (2005). Empires of the Word: A Language History of the World. Nova York: Harper Collins.

Paz, Octavio (1997). «Nuestra lengua». I Congreso Internacional de la Lengua Española: La lengua y los medios de comunicación [en línia] [consulta 6 de juliol de 2021].

Trudgill, Peter (2011). Sociolinguistic Typoloty: Social Determinants of Linguistic Compexity. Oxford: Oxford University Press.

Vila, Francesc Xavier (2019). «Les revolucions ecolingüístiques: claus històriques per entendre la política lingüística». Seminari de sociolingüística i política lingüística del CUSC-UB 2018-2019 [en línia] [Consulta: 5 de juliol de 2021]

Leave a Reply