Joan Triadú és una personalitat clau per entendre i explicar la resistència cultural a Catalunya durant la grisor opressiva i repressiva del franquisme. Va realitzar una labor capdavantera i decisiva en la formació clandestina de professorat de català i en l’organització de cursos per a la població adulta, singularment des de la responsabilitat que en aquest camp va assumir dins d’Òmnium Cultural des del primer moment de la seva constitució, l’any 1961, i des de les escoles que va fundar i dirigir. És impossible obviar la figura i l’aportació de Joan Triadú quan volem referir-nos a la capacitat de defensa i de reconstrucció de la llengua i la cultura catalanes en un dels períodes més durs per a la seva supervivència.
De ben jove va exercir de mestre a l’escola Francesc Ferrer i Guàrdia de Granollers, nomenat per la Generalitat en plena Guerra Civil, per cobrir les absències dels qui havien estat cridats a combatre amb l’exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, Joan Triadú es va formar a la Universitat de Barcelona i va emprendre una tasca educativa que el duria des d’un lectorat a la Universitat de Liverpool a l’ensenyament del català a Catalunya començant per aules improvisades i arribant a centres de prestigi que va contribuir a desenvolupar. Impulsor, amb altres companys universitaris, de la revista Ariel, es va involucrar en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i en tota mena d’espais des d’on s’obrien finestres a la presència pública del català. Lector i crític exigent, va publicar antologies que van constituir fites indispensables per a una visió ambiciosa i exigent de la literatura catalana, en diàleg amb les millors literatures europees.Llegeix més »
Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.
L’Escola d’Administració Pública ha convocat el Premi EAPC Luciana Calvo, que s’integra en els Premis de Recerca Jove de la Generalitat amb l’objectiu de despertar vocacions de recerca sobre la llengua i el dret entre alumnes de secundària. És una bona notícia.
L’any 1983 van succeir diversos fets importants a Catalunya. Entre d’altres, TV3 començava a emetre, s’aprovava la primera Llei de normalització lingüística i, en aquest mateix any, es publicava el primer número de la Revista de Llengua i Dret. Dos noms destaquen en aquell moment fundacional, el de Josep-Enric Rebés, director llavors de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, institució que impulsa la creació de la Revista, i el de Carles Duarte i Montserrat, primer director, que va exercir la responsabilitat fins a l’any 2002, quan pren el relleu Antoni Milian i Massana. Duarte ha continuat formant part del Consell de Redacció fins fa poc menys d’un any, quan orienta cap a reptes nous una trajectòria professional precoç, llarga i, sobretot, prolífica en diversos àmbits i disciplines.