Aina Moll, fermesa i cordialitat – Carles Duarte i Montserrat

Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.

El president Jordi Pujol va tenir l’encert d’encomanar el Departament de Cultura a Max Cahner, un home amb un sòlid bagatge humanístic i una voluntat formidable de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la política lingüística del Govern, Aina Moll.

Formada al costat del seu pare, l’eminent lingüista Francesc de Borja Moll, en va ser una col·laboradora eficaç i brillant en la labor de completar la redacció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear i en la seva incansable activitat com a editor.

Després de dur a terme els seus estudis universitaris de filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de francès a l’Institut Joan Alcover de Palma. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear o el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya.Read More »

Un Premi Luciana Calvo per obrir nous camins – Carles Duarte i Montserrat

L’Escola d’Administració Pública ha convocat el Premi EAPC Luciana Calvo, que s’integra en els Premis de Recerca Jove de la Generalitat amb l’objectiu de despertar vocacions de recerca sobre la llengua i el dret entre alumnes de secundària. És una bona notícia.

Educar avui no vol dir limitar-se, com succeïa fins ara, a transmetre uns coneixements i uns valors, tot i que certament aquests aspectes continuen essent del tot indispensables. L’accés a la informació té avui tants mitjans al nostre abast que seria inadequat que les escoles hi volguessin competir. Com ja fa temps que va començar a passar en l’aprenentatge d’idiomes, la formació s’orienta cada vegada més a l’adquisició de competències, al desenvolupament de capacitats. Els alumnes no es resignen a escoltar, a prendre notes o a memoritzar. S’impliquen d’una manera activa en el procés d’aprenentatge, incloent-hi l’elaboració de treballs de recerca, que els ajuden a aconseguir el domini de tècniques metodològiques i els estimulen, per mitjà de la imaginació i de l’experiència, a desvetllar la curiositat i l’anhel de saber. Són, en aquest aspecte, doncs, útils i oportunes les convocatòries de Premis de Recerca Jove per fomentar l’esperit científic, i trobo del tot encertat que l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hagi decidit, a l’hora de gestionar el llegat que va rebre de Luciana Calvo Ramos, que aquesta fos la destinació que se li donés.

Luciana Calvo Ramos, que va dedicar la seva vida professional al món de l’ensenyament, va ser una dona capdavantera en la reflexió crítica sobre el llenguatge administratiu i jurídic castellà heretat del franquisme i les seves publicacions, començant l’any 1980 amb Introducción al estudio del lenguaje administrativo, van contribuir eficaçment a generar tot un seguit de recerques i d’aportacions que han influït decisivament en la modernització d’aquests llenguatges d’especialitat i en la incorporació de models amb fonaments més democràtics. Nascuda a Lleó, Luciana Calvo Ramos va exercir durant una etapa de la seva vida professional com a docent en un institut de Lleida i mai no va deixar de sentir-se vinculada a Catalunya. Les seves col·laboracions sempre rellevants a la Revista de Llengua i Dret en són un magnífic exponent. Amb aquest premi creat per l’Escola d’Administració Pública evoquem la seva memòria i ens sentim units al seu compromís d’aconseguir que el llenguatge de les institucions evolucioni tenint en compte els canvis que es produeixin a la societat que aspiren a servir.

 

Carles Duarte i Montserrat
Primer director de la Revista de Llengua i Dret

 

Podeu obtenir més informació sobre els Premis al web de l’EAPC

Tots els vídeos de l’acte de reconeixement a Carles Duarte

El passat 15 de juny l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) va acollir un acte de reconeixement a Carles Duarte com a fundador i primer director de la Revista de Llengua i Dret – Journal of Language and Law (RLD). Un homenatge impulsat per l’actual Consell de Redacció i organitzat per l’EAPC amb la col·laboració de la DG de Política Lingüística que va combinar moments d’expertesa, erudició i poesia en un àmbit com és el llenguatge jurídic i administratiu, que d’entrada podria semblar poc propens a les emocions. La ingent tasca professional, però també el perfil humà i el tarannà de Carles Duarte, generen un gran consens al voltant de la seva figura i tothom coincideix a destacar-lo com un referent en la construcció i modernització del llenguatge jurídic, a Catalunya i més enllà.Read More »

Carles Duarte: de la llengua i el dret. Acte de reconeixement de la Revista de Llengua i Dret, Escola d’Administració Pública, 15 de juny de 2017 – Eva Pons Parera

L’any 1983 van succeir diversos fets importants a Catalunya. Entre d’altres, TV3 començava a emetre, s’aprovava la primera Llei de normalització lingüística i, en aquest mateix any, es publicava el primer número de la Revista de Llengua i Dret. Dos noms destaquen en aquell moment fundacional, el de Josep-Enric Rebés, director llavors de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, institució que impulsa la creació de la Revista, i el de Carles Duarte i Montserrat, primer director, que va exercir la responsabilitat fins a l’any 2002, quan pren el relleu Antoni Milian i Massana. Duarte ha continuat formant part del Consell de Redacció fins fa poc menys d’un any, quan orienta cap a reptes nous una trajectòria professional precoç, llarga i, sobretot, prolífica en diversos àmbits i disciplines.

La importància de la tasca de Carles Duarte, acompanyat d’altres persones que no és possible enumerar aquí,  en el camp del llenguatge jurídic i administratiu català mereix sens dubte ésser recordada,  destacada i analitzada des de la perspectiva actual.  El context en què comencen a Catalunya els estudis de la llengua del dret, tot i que no tan llunyà en el temps, pot resultar ja per a algunes persones difícil de valorar: amb el restabliment, l’any 1977, de la Generalitat provisional, i especialment a partir de l’Estatut d’autonomia de 1979, la recuperació d’una capacitat d’autogovern i la creació d’unes administracions pròpies requeria, com un element constitutiu i alhora instrumental, l’establiment i la consolidació –la normativització, com se l’anomenava llavors– d’un llenguatge administratiu i jurídic apte per desenvolupar les noves funcions polítiques i administratives assumides. En el prefaci d’un llibre de l’any 1980, que Duarte escriu amb vint anys, es poden copsar els objectius ambiciosos i la feina ingent que, tant en el terreny teòric com en el pràctic, calia dur a terme:

Quan el Dr. Antoni Badia i Margarit ens proposà d’elaborar unes eines que fessin més coherent i més còmode el camí de normalització de l’ús del català dins del sector de l’administració pública, ens adonàvem que el nostre projecte havia de transcórrer per dues vies. L’una era la del present, que ens empenyia a la redacció d’uns llibres aplicables ja d’ençà del moment de llur publicació, uns llibres pensats i estructurats de manera essencialment utilitària (un Formulari administratiu i un Curs de llenguatge administratiu català).Read More »

El Dr. Badia i Margarit i la Revista de Llengua i Dret – Carles Duarte i Montserrat

El Dr. Badia i Margarit, nascut l’any 1920 i traspassat el dia 16 de novembre de 2014, és una figura clau en el camp de la lingüística catalana i la romanística internacional, una baula fonamental per entendre la represa, la consolidació i la renovació dels estudis científics sobre la llengua catalana durant un franquisme que la bandejava sistemàticament. Mestre i referent per a diverses generacions de filòlegs, la seva llista de deixebles eminents és llarga i prestigiosa, començant per noms tan rellevants com Germà Colón o Joan Veny. Read More »