El passat 17 de desembre de 2021 el Boletín Oficial de las Cortes Generales publicava el Projecte de llei general de comunicació audiovisual, un text normatiu precedit d’una polèmica institucional i mediàtica inusual, des de l’aprovació de l’avantprojecte en les seves dues formulacions del 6 de novembre de 2020 i del 29 de juny de 2021.
La necessitat d’un nou marc normatiu de l’audiovisual
L’interès que ha suscitat el text és evident, atès que la regulació que en resulti, després de superar el tràmit a les Corts Generals en els propers mesos, fixarà les directrius bàsiques de la política audiovisual a l’Estat espanyol, és a dir, el mínim comú denominador en matèria audiovisual, que determinarà el marc del desenvolupament de la normativa autonòmica. La llei ha de transposar i incorporar a l’ordenament jurídic intern la Directiva de serveis de comunicació audiovisual, arran de la modificació operada per la Directiva (UE) 2018/1808, del Parlament Europeu i del Consell, de 14 de novembre de 2018, per la que es modifica la Directiva 2010/13/UE, sobre la coordinació de determinades disposicions legals, reglamentàries i administratives dels Estats membres relatives a la prestació de serveis de comunicació audiovisual (Directiva de serveis de comunicació audiovisual), atesa l’evolució de les realitats del mercat.Llegeix més »
Aplicar les matemàtiques a matèries inevitablement imprecises acostuma a ser una mala idea. L’aprenentatge, malgrat que ha de tenir lògicament les seves pautes i recorreguts curriculars, ha de ser quelcom flexible i adaptable en funció de les circumstàncies, perquè ni tots els estudiants són iguals, ni els entorns en els quals estudien són idèntics. Establir referents matemàtics, per tant, no és només un error, sinó que revela un voluntarisme inacceptable per part de qui en el fons desitja canviar la realitat a base d’introduir aparents factors de racionalitat que només desvelen una ideologia, i no una realitat docent.
En els darrers temps el debat sobre el futur del català ha adquirit rellevància pública, tal com testimonien els nombrosos llibres, articles, conferències i taules rodones que s’organitzen al voltant de la qüestió, així com el ressò que se’n fa a les xarxes socials. L’ús del català entre la població més jove, el model de conjunció al català en l’ensenyament, els usos lingüístics a les aules universitàries, la situació en l’àmbit audiovisual –incloent-hi l’ús del català en els mitjans públics– o l’adopció de la llengua entre la població nouvinguda destaquen entre els temes recurrents. Aquests debats giren fonamentalment al voltant de l’ús social –i també del model de llengua en qüestions com la genuïnitat o el llenguatge inclusiu– i sovint es plantegen en termes dicotòmics i categòrics: supervivència versus extinció del català o política lingüística institucional versus acció individual dels parlants, per posar-ne dos exemples. És per això que de vegades es poden trobar a faltar els matisos que requereix l’anàlisi de la situació si es té en compte la complexitat de les dinàmiques sociolingüístiques catalanes. L’objectiu d’aquest apunt és posar de rellevància una sèrie factors que, des d’una perspectiva sociolingüística, ajuden a explicar la situació en què es troba el català en l’actualitat pel que fa a l’ús social en el cas del Principat de Catalunya.
El llenguatge jurídic català (LJC) va ser objecte d’especial atenció en el procés de normalització lingüística de la llengua catalana que la Generalitat de Catalunya va endegar els anys vuitanta. L’article 1 del primerenc Decret 90/1980, de 27 de juny, va establir que els òrgans de l’Administració de la Generalitat de Catalunya havien d’emprar el català com a “vehicle normal d’expressió en llurs documents, actes públics i en els de l’administració ordinària”. La transcendència d’aquest nou ús encomanat al català, juntament amb l’estat precari en què es trobava el LJC, van comportar que les actuacions de normalització lingüística en l’àmbit jurídic no només anessin encaminades a generalitzar el coneixement i l’ús del LJC, sinó també a codificar-lo.
Des que en Rubius, un dels youtubers més famosos, va anunciar públicament que marxava de l’Estat espanyol per evitar de pagar tants impostos, sembla que s’hagi descobert la sopa d’all d’una realitat que existeix des de fa dècades. S’han dit coses ben gruixudes sobre el país, però el cert és que la llei ho permet i Andorra, que no és un paradís fiscal, ofereix certs avantatges tributaris. Ara bé, pagar com a màxim un 10% d’IRPF no és l’únic atractiu que s’ofereix, si més d’una quarantena de youtubers han decidit passar-hi almenys 183 dies a l’any és perquè poden fer-hi la seva feina i la poden fer en unes condicions òptimes: han escollit el tercer país del món en velocitat de banda ampla.