Les primeres motivacions de l’escriptura: la llei divina i la llei humana. A propòsit de la publicació del llibre Lletres que parlen – Jesús Alturo i Tània Alaix

L’aparició de l’escriptura, abans de permetre la comunicació no presencial entre humans, ja fos entre coetanis allunyats en l’espai o entre generacions distants en el temps, serví, de primer, de salvaguarda de la memòria, facultat aquesta sempre limitada i làbil. Era útil per portar els comptes: de guanys i de deutes, d’adquisicions i de vendes, de béns acumulats i de propietats annexionades. Hom podria ben dir que l’escriptura és el primer disc dur extern que permet d’emmagatzemar el que la memòria individual és incapaç de preservar per ella mateixa.

I, semblantment, també per a conservar, abans que per a difondre, nasqueren els primers llibres escrits. Uns llibres que, d’antuvi, eren simples cofres per a estotjar-hi textos considerats d’alt valor; no eren un mitjà per a llur transmissió. La seva divulgació era confiada a la veu de cantants i recitadors. No cal sinó fixar-nos en el primer monument de la nostra literatura occidental, que prou podem simbolitzar en la superba epopeia atribuïda a un incògnit Homer, la Ilíada. Aquesta obra, composta segurament al segle VIII aC, era transmesa de viva veu pel cant dels aedes que l’havien memoritzada en les diverses variants de llur retentiva. I, si n’hi hagué alguna còpia escrita en aquella primera hora de feliç fecunditat, no seria pas per a difondre’n el text per a eventuals i, probablement, inexistents lectors, sinó per a servar millor la fidelitat dels cants èpics que els bards havien après oralment i reduir així la inevitable desviació de l’exactitud mot a mot. De fet, no tenim altre coneixement d’un primer exemplar escrit anterior al de la còpia “oficial” que el tirà Pisístrat (o algun dels seus immediats successors) manà de fer al segle VI aC per a conservar-la al temple d’Atena, i garantir d’aquesta manera la seva perdurabilitat i literalitat per a les recitacions que se’n feien amb motiu de la celebració de les festes panatenees.

Llegeix més »

Més retòrica que concreció? Anàlisi de la Llei 13/2022, de 7 de juliol, general de comunicació audiovisual – Vicenta Tasa Fuster

Font: cottonbro studio, Pexels

La Llei 13/2022, de 7 de juliol, general de comunicació audiovisual és plena de referències a qüestions lingüístiques. La majoria genèriques o merament retòriques, però n’hi ha que tracten d’establir-hi obligacions concretes. Dividirem aquest apunt en dues parts. En la primera, indicarem les categories lingüístiques de la Llei. En la segona, parlarem d’aquelles qüestions que entenem que són jurídicament i socialment més rellevants.

 

1. Les referències a qüestions lingüístiques de la Llei

La promoció de la diversitat lingüística i cultural és definida com un principi general de la Llei (preàmbul, art. 5.1, 8, 15.4.l, 51.d, 110 i, en general, el capítol III i la disposició addicional cinquena). D’igual manera, s’afirma que la comunicació audiovisual no incitarà a la discriminació per raó de llengua (art. 4.2 i 122) i és considerada una infracció molt greu (art. 157).Llegeix més »

Codi de drets lingüístics a Catalunya dins de la col·lecció “Codis de Legislació” – Raimon Alamany i Sesé

S’ha publicat recentment un nou Codi de drets lingüístics a Catalunya, novè volum de la col·lecció “Codis de legislació”. Aquesta col·lecció publica compilacions en línia, permanentment actualitzades, de les normes vigents en un sector de l’ordenament jurídic, amb l’objectiu de millorar la difusió del dret vigent a Catalunya i, alhora, facilitar la tasca dels operadors jurídics i la ciutadania en general.

El Codi de drets lingüístics a Catalunya reuneix més de cent normes sobre drets lingüístics a Catalunya. A l’apartat inicial, “Normativa general”, hi trobem tant els preceptes de la Constitució espanyola com de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en matèria lingüística i les lleis de política lingüística, de l’occità, de la llengua de signes catalana o sobre l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els quatres apartats següents es dediquen als drets lingüístics a les administracions públiques: a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, l’Administració de justícia, l’Administració local i l’Administració militar, per passar tot seguit a les normes que afecten els àmbits sectorials: economia i empresa, funció i contractació públiques, mitjans de comunicació i indústries culturals, registres estatals i noms i cognoms, toponímia i retolació, documents notarials, ensenyament, traducció i interpretació, tecnologies de la informació i àmbit penal.Llegeix més »

La lengua guaraní en Paraguay: marco jurídico actual – Miguel Ángel Verón

Introducción
El Paraguay es un país ubicado en América del Sur, que limita con Argentina, Bolivia y Brasil. Constitucionalmente (art. 1), se configura como un Estado social de derecho, unitario, indivisible y descentralizado. Políticamente, está dividido en 17 departamentos. Su población actual es de, aproximadamente, 7.353.000 de habitantes.[i] En este país sudamericano, la diversidad lingüística ha sido negada por varios siglos; pese a que el guaraní fue, por largo período de la vida independiente,[ii] la lengua casi única, el castellano ha sido asumido por el Estado nación como único idioma del sistema educativo y de la Administración. En la actualidad, como resultado de políticas lingüísticas colonialistas y unilingüistas, y a pesar de los sustantivos avances en las legislaciones para la oficialización del guaraní, esta lengua está sufriendo un acelerado proceso de desplazamiento por el castellano. En este escrito se aborda el marco jurídico actual de las políticas lingüísticas paraguayas; se abordan más detenidamente las normativas orientadas a la normalización del uso de la lengua propia del país: el guaraní.Llegeix més »

Le français, seule langue de l’Assemblée de Corse ? – Sébastien Quenot

Font: Mussklprozz amb llicència CC BY-SA 4.0

Saisi par le Préfet de Corse, le 9 mars 2023, le tribunal administratif de Bastia a annulé le règlement intérieur de l’Assemblée de Corse pourtant adopté à l’unanimité des 63 conseillers territoriaux le 16 décembre 2021.

Le motif avancé par l’Etat et son représentant en Corse repose sur un principe fondamental qui traverse tous les régimes politiques de la France, de l’Ancien régime monarchique précédant la Révolution française à la Ve République contemporaine. Depuis 1992, il est même gravé dans le marbre de la Constitution et dans un pays qui sacralise le monolinguisme, il s’énonce comme un psaume. « La langue de la République est le français ». Le singulier de l’énoncé n’admet point l’existence d’autres singularités. L’acception si insolite de l’universalisme français se fait au détriment de l’acceptation de la diversité linguistique de la France. La communauté politique surplombe les communautés linguistiques jusqu’à obtenir leur assimilation après un laminage aussi absolu que résolu visant à faire du français la seule langue de la Corse.Llegeix més »