La transcendència política del fet lingüístic i el seu caràcter evolutiu
La celebració dels primers quaranta anys de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat mitjançant la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, és un bon moment per fer balanç del procés de formació i de la regulació del fet lingüístic en el context de l’autogovern. Durant aquest temps, el règim jurídic de la llengua catalana ha passat per diverses etapes d’evolució i millora, impulsades per les previsions estatutàries i per la Llei de Normalització Lingüística de 1986, que han permès avançar en l’ús social de la llengua catalana. Però, també, ha viscut moments de retrocessos i estacaments.
La transcendència política del fet lingüístic i el seu caràcter evolutiu s’ha fet palesa a les Illes Balears de forma molt marcada. Les competències lingüístiques de la comunitat autònoma abasten una matèria especialment sensible, en gran mesura condicionada per la conjuntura política, estatal i autonòmica. Trencant la continuïtat dels progressos en el tractament legal del català, a partir de la VI legislatura (2003-2007) s’han viscut etapes d’alternança en funció de les majories parlamentàries. Depenent del signe polític del Govern, s’ha arribat a posar en qüestió la necessitat de continuar el procés normalitzador o s’ha construït un context més propici per a l’ús i el foment de la llengua catalana. Aquesta situació s’ha visualitzat, de forma clara, amb al pas de la VIII legislatura (2011-2015) –de replantejament dels principis i regles fonamentals del model lingüístic– al retorn, en les dues darreres legislatures, a un camí iniciat amb l’Estatut d’autonomia de 1983 i la Llei de Normalització Lingüística de 1986.Llegeix més »
El passat 28 de setembre, l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, a proposta del Consell de Redacció de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, i amb motiu de la publicació del 
À partir de la deuxième moitié du XXe siècle, les langues historiquement minorisées ont bénéficié d’un zeitgeist plus favorable, lequel a conduit à la mise en place de politiques actives de revitalisation un peu partout dans le monde. Ces politiques ont permis bien plus que la simple “ survie ” de langues pour la plupart menacées de disparition, comme le montrent des exemples de politiques ambitieuses au Québec ou en Catalogne. Parallèlement, des stratégies de promotion du plurilinguisme élaborées par divers acteurs institutionnels, notamment celles du Conseil de l’Europe, ont contribué dans plusieurs pays à rendre socialement et politiquement acceptable la diversité linguistique et à lui conférer une légitimité vis-à-vis du monolinguisme d’État imposé par les groupes dominants. L’école joue un rôle essentiel de cette promotion car elle assure la connaissance des langues minorisées et contribue à leur généralisation en tant que moyens de communication utiles et productifs. Il est donc important que ces langues soient apprises dans l’enceinte de l’école, mais aussi qu’elles soient utilisées pour véhiculer tant les savoirs et compétences linguistiques que la multiplicité des visions du monde qui est au fondement de l’idée même de diversité culturelle, si chère au XXIe siècle.
A punt d’endinsar-nos en el mes d’agost, el blog s’atura temporalment en un any 2022 marcat pel