El dia 21 de febrer se celebra el Dia Internacional de les Llengües Maternes, un moment particularment adequat per parlar de l’esperanto. I és que podríem considerar que els membres del moviment social creat entorn d’aquesta llengua són activistes per una comunicació igualitària i sense fronteres.

Ara fa un any vaig publicar un llibret sobre la història de l’esperanto i la seva relació amb l’anarquisme. Des de llavors n’he fet una desena de presentacions i pel que sembla encara hi ha interès pel tema —la propera serà al Casal Català de Tolosa. Cadascuna d’elles agafa una línia diferent, en funció de les preguntes dels assistents. És habitual que hi vingui gent encuriosida pel fenomen mateix de l’esperanto. Encara existeix? Hi ha molta gent que el parla? Com es pot aprendre? Hi ha literatura en esperanto? Quin sentit té aquesta llengua avui dia?

El món ha canviat molt. Fa 80 anys havies d’estar una mica despistat per fer aquestes preguntes. L’esperanto era quelcom habitual, fins al punt que moltes de les persones que llegeixen aquestes línies no són conscients que els seus avis o altres familiars d’aquella època probablement el parlaven o com a mínim l’havien estudiat.

De fet, aquest tema surt sovint a les presentacions, d’una manera o una altra. Fa unes setmanes a Terrassa, en conversa amb l’escriptor Rubèn Intente, la seva mare ens va explicar que tenien un tiet esperantista que va morir a Mauthausen. Tot i ser una persona que s’ha interessat pel tema de la llengua internacional —el protagonista de la seva novel·la El color dels coloms és, entre d’altres coses, esperantista—, aquest apunt el desconeixia.

El dia que en Rubèn presentava la seva novel·la a la Llibreria Byron, a Barcelona, vaig parlar amb la seva editora. I va sortir el tema. Em va explicar que feia poc havien fet una mudança a la casa pairal i havien trobat amagades unes cartes en esperanto que el seu avi es va intercanviar amb un senyor rus. Resulta que s’havien conegut al front, durant la Primera Guerra Mundial. I els dos s’havien compromès a aprendre la llengua internacional per poder mantenir contacte i continuar la seva amistat. I així ho van fer.

El fet que aquestes cartes estiguessin amagades no és pas trivial. I és que quan va venir el franquisme moltes famílies van decidir desfer-se dels seus llibres i la seva correspondència en esperanto. Malgrat que és cert que hi havia esperantistes de totes les ideologies, era ben sabut que conèixer la llengua i fer-la servir era sovint un signe d’esquerranisme i de desafecció al nou règim. Per això, en part, aquestes històries són avui tan desconegudes.

El cas de Mauthausen és potser encara més rellevant, perquè exemplifica les persecucions que van patir els esperantistes a mans de governs aparentment oposats, com el de l’Alemanya nazi o el de l’estalinisme soviètic. Parlem de milers de morts i d’una voluntat explícita d’exterminar un moviment social incòmode, que per la seva naturalesa facilita als seus parlants una forma fàcil i neutral de tenir contactes internacionals d’una manera directa, sense intermediaris.

A Catalunya, com en altres indrets on el nacionalisme sense Estat maldava per donar a conèixer la seva cultura, la dimensió catalanista va prendre molta força dintre de l’esperantisme i la Kataluna Esperanto-Federacio (KEF) o Federació Esperantista Catalana va ser sempre un actor en què la vocació social i política teòricament neutral de l’esperanto se suspenia per moments per abraçar sense fissures la causa catalanista. Tanmateix, com que era un moviment social plural i transversal, eren molts els grups esperantistes catalans que tenien altres prioritats i amb els que la KEF alternava relacions de cooperació i conflicte. Això ho ha estudiat, entre d’altres, el catedràtic de Sociologia Roberto Garvía.

Però tornem a les preguntes. Encara es fa servir avui dia? Probablement més del que creiem, però menys del que als esperantistes els agradaria. Per exemple, a Hongria l’esperanto és una de les llengües estrangeres més escollides pels estudiants de selectivitat; de fet, la universitat de Budapest fa exàmens oficials vàlids internacionalment, com els de la universitat de Cambridge per a l’anglès —els dos et donen exactament els mateixos punts a les oposicions a funcionari de la Generalitat de Catalunya, per exemple. El cert és, però, que no sabem del cert l’abast de l’ús actual de l’esperanto, perquè hi ha més recerca feta sobre la seva història que sobre el seu present, tot i que això està canviant. L’antropòleg Guilherme Fians va publicar l’any passat la seva tesi doctoral Esperanto Revolutionaries and Geeks, que tracta justament de l’ús de l’esperanto a l’actualitat, particularment entre els joves, i fent servir França com a cas d’estudi. I a la Universitat de Saint Andrews, a Escòcia, hi ha diverses investigacions en curs en aquest sentit, entre d’altres sobre el cas del Brasil.

Hi ha molta gent que el parla? Tot i que amb menys visibilitat pública que en altres moments, possiblement el nombre de parlants sigui avui el més gran de la història, gràcies a les diferents possibilitats que ofereix Internet a l’hora d’aprendre la llengua de manera gratuïta (per exemple, mitjançant la plataforma Duolingo). Tanmateix, i de manera paral·lela a la situació de l’activisme en altres moviments socials i polítics, molts d’aquests nous parlants no senten la necessitat d’associar-se o sindicar-se, per la qual cosa es produeix la paradoxa d’un augment del nombre d’esperantistes que no necessàriament repercuteix en la força de les associacions.

Els esperantistes s’estimen les altres llengües? En realitat, els estudis acadèmics mostren que els parlants d’esperanto saben parlar més llengües que la mitjana de la societat, són més conscients de la importància de la (bio)diversitat lingüística i s’interessen de manera natural per les qüestions de justícia lingüística. Són resultats robustos, que es confirmen en recerques portades a terme en països diferents. I és que l’interès dels acadèmics (de diferents disciplines) per aquesta temàtica ha crescut en els darrers temps. Per exemple, el 2015 Monica Heller, aleshores presidenta de l’American Antropological Association, va dedicar el seu discurs anual a la figura de Zamenhof, l’iniciador de la llengua.

Quin sentit té l’esperanto avui dia? Tot i les aparences, l’ideal esperantista (que qualsevol persona es pugui comunicar d’una manera senzilla i en igualtat de condicions amb qualsevol altra persona del món) és lluny d’haver-se complert, si tenim en compte el que avui dia ens ofereix l’anglès. Mentrestant, països com Polònia o Croàcia el tenen reconegut com a patrimoni immaterial de la humanitat.

Com es pot aprendre? Com gairebé tot avui dia: mitjançant Internet. A més, la joventut catalana esperantista organitza el proper cap de setmana una trobada internacional a Manresa, que inclourà un curs intensiu de la llengua. I, cada dijous, el grup d’esperanto de l’Ateneu Llibertari de Gràcia ofereix diversos nivells per aprendre i practicar aquest idioma. També a Tarragona hi ha cursos gratuïts a La Gata Insubmisa.

De tot això, en parlarem el proper dijous 2 de març de 2023 a l’Institut d’Estudis Catalans, en un acte en què participaran el president de la secció filològica Nicolau Dols i la professora de la UAB Maria Rosa Garrido, juntament amb els esmentats Roberto Garvía, Guilherme Fians i Monica Heller. Hi esteu tots convidats. Trobareu més informació sobre el programa i la inscripció a la jornada en aquest enllaç.

Xavier Alcalde
Universitat Autònoma de Barcelona