Com haurien de regular la diversitat lingüística les nostres institucions polítiques democràtiques? Quins principis de justícia les haurien de guiar per gestionar la complexa i diversa realitat lingüística que ens envolta? Aquestes, i moltes altres preguntes, són al centre dels debats que proposa la justícia lingüística, una discussió acadèmica interdisciplinària que pretén establir criteris sobre com hauríem de gestionar la realitat lingüística de les nostres societats.
La justícia lingüística, com a subàrea que podríem situar preliminarment dins la disciplina de la filosofia política normativa, ha esdevingut una preocupació rellevant tant en l’àmbit de la recerca com en la vida política real a causa de nous reptes que afrontem com a societat: la qüestió de la diversitat i les identitats a les societats multiculturals fruit de les migracions o de l’existència de minories nacionals i pobles indígenes; el creixent predomini de l’anglès com a llengua franca global en alguns àmbits de les nostres vides; qüestions de dominació i d’injustícies estructurals; discussions sobre com i quan s’ha de reconèixer la diversitat lingüística en una era on la mobilitat està esdevenint la norma en alguns àmbits laborals; o quin rol juguen els accents i els dialectes en relació amb les llengües estàndard.Llegeix més »
De la I a la VIII Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana 
L’estiu que ara conclou serà recordat, si més no per qui tingui interès en qüestions relacionades amb la llengua, com el moment en què va explotar el debat sobre llengua i gènere. És cert que el debat ve de lluny, però segurament no és exagerat afirmar que no havia estat mai abans en el focus de la mirada pública com ara. Com a debat públic, però, fa la sensació que hi manquen alguns punts de vista que podrien ajudar a enriquir la conversa que està tenint lloc. En concret, trobo a faltar perspectives que vinguin des de la sociolingüística (en particular, des de la sociolingüística crítica), i crec que això és important perquè aquesta especialitat de la lingüística podria dir coses rellevants sobre els usos inclusius de la llengua o sobre llengua i sexisme. En aquest apunt, vull incidir justament en això, en per què crec que una visió sociolingüística en el debat de llengua i gènere és necessària i podria aportar elements que ens ajudin a entendre millor el fons de la qüestió.
Què és una llengua normal? En termes purament funcionals, la cosa no sembla que presenti gaires dubtes: malgrat les discussions entre lingüistes sobre l’abast de la diversitat de les llengües, totes compten amb els mecanismes necessaris per cobrir les funcions que els són inherents, comunicatives, representacionals, identitàries, adaptatives… Que ho puguin fer de maneres tan diferents pot generar molts debats sobre el pes dels mecanismes biològics i culturals implicats en la facultat del llenguatge, o sobre els seus trets universals, o fins i tot sobre els elements mínims indispensables de les llengües naturals, però no pas sobre la seva funcionalitat. En aquest sentit, totes les llengües naturals —àudio-orals o gestuals— són «normals». Totes serveixen per al que han de servir.
Quan ens interessem en el futur del català sovint situem el focus en «la joventut». Indirectament assumim que «als grans» ja els coneixem, o ja sabem què fan, o sobretot, que ja no canviaran massa al llarg de la seua vida. I doncs, ens concentrem en la gran preocupació de qualsevol societat: què fan els jóvens? Siguen certes o no totes aquestes assumpcions, l’