Avui dia el feminisme està en boca de totes i, fins i tot, de tots. Molt notablement a les xarxes socials, però també als carrers, a les ciutats, als barris i fins i tot a les nostres universitats i centres d’estudi, el feminisme ha canviat les nostres vides. El passat 8 de març, els carrers de totes les ciutats es varen omplir de reivindicacions per reclamar els canvis interaccionals i estructurals que encara són necessaris. Amb una aturada de dones, vam assolir un impacte real. Ha sigut entre totes que hem aconseguit ser on som, que estem aconseguint canviar la representació de les dones en els missatges socials. Les lluites individuals orquestrades i sumades a les col·lectives ens fan arribar a tot arreu: ens permeten canviar com ens representem i ens representen en el llenguatge i en les estructures i els marcs jurídics. I així canvia el nostre futur.
Els centres d’estudi i, particularment, les universitats, hi juguen un paper cabdal. Les joves no hi adquirim solament les competències per exercir una professió, sinó que hi aprenem a conviure i a superar les barreres per definir el nostre futur. Les universitats són un lloc d’encontre de les persones que es faran càrrec de la societat des de molts punts diferents del coneixement. Ara ens trobem totes en un lloc comú que necessita, més que mai, la presència feminista.
Subversives és una assemblea feminista creada a la Universitat Jaume I per iniciativa d’un grup d’estudiantes que ha vist un interès creixent i divers a què donar resposta. Una de les nostres primeres actuacions va ser l’organització d’unes jornades feministes de reflexió i aprenentatge col·lectiu que ens ajudaren a entendre uns àmbits que consideràvem cabdals: com afecten la llengua i el dret les nostres possibilitats d’igualtat. Des de reflexions diverses, en àmbits diferents, volíem trobar eines per respondre a la discriminació diària: quan és legal que no hi haja igualtat, per què no es fa complir la llei i què podem respondre davant els missatges que ens demanen callar i parar en les nostres reivindicacions. Aquestes preguntes es van aplicar concretament als àmbits de l’empresa i l’activitat rural i de la comunicació (la narrativa oral i el llenguatge en sentit més ampli). Conscients de la complexitat de la nostra experiència social, la llengua vehicular de les Jornades triada com a mitjà identitari i de difusió va ser el valencià, amb l’esperit d’unir interessos compartits de reconeixement i promoció de la igualtat política com a base de la democràcia.Read More »
La paraula “doctrina” ve del llatí doctus, participi passiu de docēre, i vol dir “ensenyar”. Aquesta és l’arrel del mot que designa els professionals que dediquen temps a una recerca i que són investits amb el títol universitari de rang més alt, “doctor”. El sentit va més enllà d’un mot comunament utilitzat per a “metge” per designar persones doctes, ensenyades, amb coneixements. És una paraula, almenys etimològicament, característica del món de l’ensenyament. Les etimologies, però, poden ser poc més que arguments ad antiquitatem i els mots evolucionen i són, també, mal·leables, susceptibles a càrregues simbòliques i, potser per això, com passa sovint en els fòrums de la vida política, les paraules poden forçar-se perquè signifiquen allò que convé.
Ressenya de: Monzó Nebot, Esther & Joan Jiménez Salcedo (ed.). 2017. Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.
Tenint en compte que els humans s’han estat organitzant políticament durant mil·lennis, sobta que l’estudi de les ideologies, com a conjunts d’idees que guien les accions dels individus, continuï sent relativament marginal en les disciplines socials. Una explicació plausible es basa precisament en el poder de la ideologia per disfressar-se en els quefers diaris, en els discursos legitimats, en els marcs de pensament, d’interpretació i d’acció (Foucault, 1975, 1982; Steger, 2008; Žižek, 2012; Geertz, 2013). Una altra explicació de la invisibilitat de la ideologia és la neutralitat amb què es presenten les institucions per assegurar-se l’acceptació relativa de les diverses identitats que convivim en els espais socials (vegeu, per exemple, Ellsworth; Rehmann, 2013).