En les democràcies contemporànies la tècnica del referèndum ha estat utilitzada per a prendre decisions col·lectives de tipus molt divers; també per a canviar (o intentar canviar) el règim lingüístic dels estats. En aquest breu apunt volem fer un repàs de diferents casos en què s’ha utilitzat aquesta tècnica. De manera deliberada exclourem els referèndums celebrats en alguns estats dels Estats Units; en primer lloc, perquè aquí ens interessen els estats i no pas les unitats subestatals, però sobretot perquè aquests referèndums, en realitat, no van canviar els règims lingüístics preexistents sinó que van sancionar-los jurídicament.
CAS 1: SUÏSSA
Probablement el primer referèndum d’àmbit estatal que va canviar el règim lingüístic d’un estat va ser el que es va celebrar a Suïssa el 20 de febrer de 1938[i] per iniciativa del cantó dels Grisons.
La Constitució suïssa de1874 deia que les tres “llengües principals” de Suïssa eren les “llengües nacionals” de la Confederació (“Nationalsprachen” en alemany). L’any 1938 es va posar a votació una esmena constitucional que convertia el romanx en “llengua nacional” de Suïssa juntament amb el francès, l’alemany i l’italià.
El resultat va ser abassegador: 91,59 per cent de vots a favor i 8,41 per cent en contra. El cantó on es van registrar més vots negatius va ser el cantó germanòfon de Schwyz (16,32 per cent), i el cantó on se’n van registrar menys, el cantó francòfon de Ginebra (1,09) –no pas els Grisons (7,28). No cal dir que la idea tenia més contingut simbòlic que operatiu i, com ens recorda McRae al volum dedicat a Suïssa de la sèrie Conflict and Compromise, va tenir pocs efectes pràctics.
Arran d’aquest referèndum el romanx va ser incorporat a la llista de llengües nacionals de Suïssa, però paral·lelament les altres tres llengües van ser declarades “oficials” (“Amtsprachen” en alemany), una consideració jurídica que fins aquell moment no havien tingut.
Suïssa va tornar a canviar el seu règim lingüístic per mitjà d’un referèndum el 10 de març de 1996,[ii] una altra vegada per iniciativa del cantó dels Grisons. En aquest cas, es tractava de reforçar la posició del romanx tot elevant-lo a l’estatus de llengua oficial de la Confederació “en les relacions amb persones de llengua romanxa” (“im Verkehr mit Personen rätoromanischer Sprache”). L’esmena constitucional va ser acceptada pel cos electoral, però aquesta vegada d’una manera menys rotunda: el 76,17 per cent de vots a favor i el 23,83 per cent en contra. El cantó on es van registrar més vots negatius va ser el cantó germanòfon d’Uri (35 per cent), i el cantó on se’n van registrar menys va tornar a ser Ginebra (13,92) –no pas els Grisons (31,92).
El resultat de tots aquests canvis, doncs, és que ara Suïssa té quatre “llengües nacionals” (en alemany “Nationalsprachen” i des de 1996 “Landessprachen”) i 3 + 1 llengües oficials, amb el romanx un esglaó per sota de les altres tres.
CAS 2: BIELORÚSSIA
Si reprenem el fil cronològic, el següent cas de què tenim constància després del referèndum suís de 1938 és el que es va celebrar a Bielorússia l’any 1995.[iii] Arran de la seva independència (1991), Bielorússia va declarar el bielorús com a única llengua “estatal”, si bé va garantir la salvaguarda del rus com a llengua de “comunicació interètnica”.
Per iniciativa del president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, el 14 de maig de 1995 es va celebrar un quàdruple referèndum que contenia la pregunta següent:
- Ці згодны Вы з наданнем рускай мове аднолькавага статусу з беларускай?
- Esteu d’acord a assignar a la llengua russa el mateix estatus que el bielorús?
El sí va obtenir el 83,3 per cent dels vots. D’aleshores ençà el text de la Constitució de Bielorússia estableix que les llengües estatals de la República de Bielorússia (“государственные языки”) són el bielorús i el rus.
CAS 3: OSSÈTIA DEL SUD
Després del referèndum impulsat per Lukaixenko a Bielorússia tenim un segon cas de referèndums lingüístics en l’espai exsoviètic. Com a Suïssa, a Ossètia del Sud, antiga regió autònoma de Geòrgia i avui estat independent client de Rússia no reconegut internacionalment, s’han celebrat dos referèndums.
El primer referèndum es va celebrar el 8 d’abril de 2001[iv] per decidir si el rus havia de ser llengua oficial al costat de l’osseti i si el georgià havia de ser llengua oficial en els territoris amb majoria georgiana.
El 60 per cent dels votants va acceptar la proposta . D’aquesta manera, la Constitució d’Ossètia va establir que l’osseti era la llengua “estatal” (“государственный язык”) i que el rus, juntament amb l’osseti i el georgià (aquest darrer en els llocs habitats de manera compacta per ciutadans ossetis de nacionalitat georgiana), eren llengües oficials (“официальные языки”). (Noteu la distinció, poc habitual en dret comparat, entre llengua “estatal” i llengua “oficial”.)
El segon referèndum es va celebrar el 13 de novembre de 2011[v] amb la pregunta següent:
- Согласны ли Вы, чтобы государственными языками в Республике Южная Осетия являлись осетинский и русский?
- Esteu d’acord que a la República d’Ossètia del Sud les llengües estatals siguin l’osseti i el rus?
Els ciutadans van respondre afirmativament en el 83,5 per cent dels casos. D’aquesta manera es va passar d’un règim d’1 + 3 (una llengua estatal i tres llengües oficials) a un règim de 2 + 3 (dues llengües estatals i tres llengües oficials).
CAS 4: LETÒNIA
El darrer cas de què tenim constància en un estat europeu és el referèndum celebrat a Letònia el 18 de febrer de 2012.[vi] En aquest referèndum es va posar a votació la possibilitat de declarar el rus llengua estatal de Letònia al costat del letó, amb la pregunta següent:
- Vai Jūs esat par likumprojekta “Grozījumi Latvijas Republikas Satversmē” pieņemšanu, kas paredz krievu valodai noteikt otras valsts valodas statusu?
- Esteu a favor de la proposició de llei “Esmenes a la Constitució de la República de Letònia” que preveu per a la llengua russa l’estatus de segona llengua estatal?
Tècnicament es tractava de reformar un seguit d’articles de la Constitució, començant pel 4, que es proposava que digués que les llengües estatals de la República Letona (“valsts valodas”; “государственные языки”) són el letó i el rus.
Aquí la iniciativa del referèndum no va partir de les institucions sinó de la societat civil: 187.378 ciutadans (més del 10 per cent de l’electorat) van signar la proposta d’esmena constitucional. D’acord amb la Constitució letona, quan una iniciativa popular de reforma constitucional no és aprovada pel parlament s’ha de sotmetre a referèndum. Cal dir que diferents polítics nacionalistes letons van sol·licitar al Tribunal Constitucional la suspensió del referèndum, sense èxit. Amb tot, la veritable controvèrsia que va envoltar aquest referèndum té a veure amb la situació de les desenes de milers de residents de Letònia, la majoria dels quals són russòfons, que tenen la condició de no-ciutadans i com a tals estan privats de drets polítics i per tant no poden votar en els referèndums.
La proposta d’esmena constitucional va ser refusada: el no va rebre el 74,8 per cent dels vots (821.722). L’única regió letona on va guanyar el sí és Latgale, on hi ha la ciutat de Daugavpils, majoritàriament russòfona (en aquesta ciutat el sí es va enfilar al 85 per cent). És interessant observar que segons la legislació letona les propostes d’esmena constitucional s’han d’adoptar si almenys la meitat del cens hi vota a favor en un referèndum. En aquest cas, considerant que el cens el formaven 1.545.004 persones, haurien calgut almenys 772.502 vots a favor de l’esmena, molts més dels 273.347 que va obtenir realment.[vii]
ALTRES CASOS
La relació de casos que hem fet en aquest apunt no esgota la llista de referèndums lingüístics coneguts. Fora d’Europa hi ha almenys dos casos de referèndums celebrats de contingut específicament lingüístic (les illes Palau i les Illes Mariannes Septentrionals, amb el benentès que en el segon cas no estem parlant d’un estat independent). Si ens circumscrivim als estats europeus, també hi ha hagut propostes de reforma del règim lingüístic constitucional que no han arribat a cristal·litzar en un referèndum (per exemple a Ucraïna[viii]). Un cas particularment interessant d’aquests no-referèndums el tenim a Croàcia. En aquest país es van reunir més de 600.000 signatures per promoure un referèndum que tècnicament proposava aixecar del 30 al 50 per cent de la població el llistó per a l’aplicació al nivell local de la Llei sobre drets de les minories nacionals i a la pràctica pretenia il·legalitzar la retolació en alfabet ciríl·lic (és a dir, en serbi) a la ciutat de Vukovar. Aquest referèndum va ser prohibit pel Tribunal Constitucional de Croàcia en una històrica sentència publicada el 12 d’agost de 2014.[ix] (Val la pena llegir la controvertible i revengista opinió de l’activista Ina Vukic sobre aquest contenciós: “when it comes to Vukovar, the right to bilingualism is far outweighed by the right of the victims to justice and for war crimes perpetrators to be held responsible for their crimes in every conceivable way including denial of their Cyrillic script on public buildings”.)[x]
CONCLUSIONS
Evidentment, els quatre casos analitzats aquí (sis, si considerem que a Suïssa i a Ossètia del Sud s’han celebrat dos referèndums) resulten insuficients per a establir generalitzacions de cap mena.
Una primera constatació òbvia que es pot fer en aquest apartat de conclusions és que en tots els referèndums que hem considerat aquí el que es proposava era ampliar el nombre de llengües, nacionals o oficials (o estatals).
| TEMA | Règim existent | Règim proposat | ||
| 1 | Suïssa 1938 | Llengües nacionals | 3 (alemany, francès i italià) | 4 (alemany, francès, italià i romanx) |
| 2 | Bielorússia 1995 | Llengües estatals | 1 (bielorús) | 2 (bielorús i rus) |
| 3 | Suïssa 1996 | Llengües oficials | 3 (alemany, francès i italià) | 4 (alemany, francès, italià i romanx*) |
| 4 | Ossètia del Sud 2001 | Llengües oficials | 1 (osseti) | 3 (osseti, rus i georgià) |
| 5 | Ossètia del Sud 2011 | Llengües estatals | 1 (osseti) | 2 (osseti i rus) |
| 6 | Letònia 2012 | Llengües estatals | 1 (letó) | 2 (letó i rus) |
En aquest sentit, podríem considerar que el no-referèndum de Croàcia, on es perseguia la desoficialització del serbi a Vukovar, és l’excepció que confirma la regla.
Una segona consideració a la vista dels casos empírics existents (aquesta més controvertible) és que sembla que els votants, quan se’ls planteja l’opció, tendeixen a donar el seu suport a règims lingüístics amb més llengües nacionals o oficials (estatals) que els règims anteriors. En cinc dels sis referèndums revisats aquí (tots menys Letònia 2012) els votants van donar la seva aprovació a l’ampliació del règim lingüístic existent.
Sens dubte, una investigació més aprofundida sobre aquests casos (i qualsevol altre que es pugui documentar) contribuirà a fer llum sobre la relació entre l’opinió pública i els règims lingüístics dels estats, i aquesta és una relació que ha interessat politòlegs i juristes, que interessa sens dubte els activistes (del monolingüisme o del multilingüisme), i que ha d’interessar també la ciutadania dels estats lingüísticament heterogenis, que són els estats on els referèndums lingüístics s’han plantejat en el passat i es poden plantejar en el futur.
Albert Branchadell
Professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB
[i]
Una font rudimentària però útil sobre els referèndums lingüístics és el web de Direkte Demokratie: http://www.sudd.ch/event.php?lang=en&id=ch011938. Un resum sintètic de tots els canvis del règim lingüístic constitucional a Suïssa es pot trobar a http://www.nb.admin.ch/dienstleistungen/swissinfodesk/03034/03232/04411/index.html?lang=de. Totes les consultes d’internet d’aquest post es van fer el 24 d’octubre de 2014.
[ii] http://www.sudd.ch/event.php?lang=en&id=ch011996.
[iii] Per algun motiu, Direkte Demokratie no inclou aquest referèndum, que alguns autors han considerat il·legítim: http://www.svaboda.org/content/article/24100070.html. Tota la informació oficial es pot trobar al web de la Comissió Central sobre Eleccions i Referèndums de la República de Bielorússia: http://www.rec.gov.by/Archive-Referenda1995.
[iv] http://www.sudd.ch/event.php?lang=en&id=ge012001.
[v] http://www.sudd.ch/event.php?lang=en&id=ge012011.
[vi] http://www.sudd.ch/event.php?lang=en&id=lv012012. La informació oficial és al web de la Comissió Electoral Central de Letònia: http://www.tn2012.cvk.lv/.
[vii] Un comentari interessant al web de World Elections: http://welections.wordpress.com/2012/02/20/latvian-language-referendum-2012/. Que el referèndum no va tancar la qüestió de l’estatus del rus a Letònia es pot copsar llegint l’opinió de l’experta de l’ONU Rita Izsák: http://www.ohchr.org/RU/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=11855&LangID=E.
[viii] Un dels casos més recents és la petició del consell regional de Lugansk: http://www.kyivpost.com/content/ukraine/luhansk-regional-council-demands-all-ukraine-referendum-on-state-structure-status-of-russian-language-344145.html.
[ix] El text complet de la sentència es pot consultar el web del Tribunal Constitucional de Croàcia: http://sljeme.usud.hr/usud/praksaw.nsf/Praksa/00DF3D904C3CA481C1257D320052C3F2?OpenDocument.
Com que sóc principiant en això dels blogs, no sé si és desitjable que els autors també fem comentaris. En previsió que sigui que sí, voldria agrair les assenyades consideracions de Joan Rebagliato. Certament, una qüestió que el post no aborda (amb 2.000 paraules no es poden meravelles) és l’estatus relatiu de les llengües en els règims que tenen més d’una llengua oficial. I, més enllà d’això, l’aplicació pràctica que es fa del règim lingüístic. En aquest sentit, és evident que el bilingüisme oficial ha fet molt de mal al bielorús, però no és tan evident que hagués de ser igualment perniciós per al letó o (arribat el cas) per a l’ucraïnès, en la mesura que tant a Letònia com a Ucraïna ja es planteja d’entrada que el rus hi hauria de ser la SEGONA llengua oficial.
[Error lamentable que canvia el sentit del que volia escriure:
En el punt (2), allà on hi diu “per mi això és un argument definitiu a favor de l’oficialitat del català a Catalunya”, hi ha de dir, òbviament, “per mi això és un argument definitiu a favor de l’oficialitat del CASTELLÀ a Catalunya”.
Disculpeu.]
Com tots els textos de l’Albert Branchadell, una joia de claredat i documentació i un instrument esplèndid de reflexió.
M’agradaria complementar-lo amb dos apunts, però:
(1) A banda del nombre de llengües oficials, també hi compta si el règim lingüístic els atribueix alguna mena de priorització en l’ús de l’administració (a l’hora d’adreçar-se a la població, en l’ensenyament, en els seus mitjans de comunicació, etc.).
(2) El règim lingüístic, o potser la política lingüística, ha de reflectir la situació real d’un país (per mi, això és un argument definitiu a favor de l’oficialitat del català a Catalunya) i, alhora, ha d’estar orientat cap a un escenari futur. És a dir, penso que no hi compta només el que som sinó també el que volem ser. (En el meu cas, que el català sigui llengua de cohesió a Catalunya.)
I a veure si d’una vegada per totes els referèndums s’insereixen com una eina més, inobjectable i indispensable, en qualsevol democràcia.