El 10 de març, el diari Ara publicava una notícia sobre l’elecció de traductor al català per al poema «The Hill We Climb» que la poetessa americana Amanda Gorman va llegir el 20 de gener de 2021 durant la investidura de Joe Biden com a president dels Estats Units d’Amèrica. Des de l’agència editorial que gestiona els drets intel·lectuals de Gorman, es va demanar una traductora dona amb perfil activista i, si era possible, d’ascendència afroamericana. Unes setmanes abans, la mateixa demanda per a la traducció a l’holandès del mateix poema de Gorman apareixia a The Guardian destacant que la traductora, en aquest cas, una persona blanca no binària, havia decidit deixar la traducció pels comentaris de les activistes que no entenien com una traductora no racialitzada es presentava com la «traductora ideal» per a una autora racialitzada, com havia manifestat l’editorial holandesa sobre l’autora (que no traductora) Marieke Lucas Rijneveld.

Gorman, antiga alumna de Harvard, filla d’una família monomarental (paraula tan inexistent com necessària per a fins que no tenen res a veure amb l’etimologia), acompanyada durant l’escolarització per l’etiqueta de necessitats especials per problemes de locució, racialitzada en una societat profundament dividida per la racialització, és una autora viva que té els drets de propietat intel·lectual de la seua obra i, en cedir els drets de traducció, exerceix els de triar a qui i en quines condicions atorga els drets de traduir-la. Per tant, té dret a triar negre sobre blanc i dona sobre home o qualsevol altre tret que la faça sentir representada. L’Ara donava veu a l’editorial quan qüestionava la «correcció» de fer-ho. Correcció. Interessant. Triar traductor o vetar-ne no és res de nou. Per què es qüestiona ara si és correcta la voluntat d’Amanda Gorman? Podem plantejar-nos-ho: té alguna raó per pensar que la seua experiència no la pot representar algú amb eixos diferents d’opressió?

Aquesta és una qüestió mil·lenària en la reflexió traductològica, la identificació de qui tradueix amb qui signa un text, però actualitzada i traduïda a la consciència actual que separa els drets de les condicions de partida i es mira les desigualtats i els silencis forçats. Les condicions de partida atorguen majors capitals socials, culturals i econòmics a individus, grups i identitats concretes només per qui són, no pel que han fet. La violència simbòlica d’atribuir major reconeixement a qui identifiquem com a part d’un grup dominant (classes per a Bourdieu o classificacions per a Foucault) és inconscient i perceptible. I els grans eixos del capitalisme, de l’heteropatriarcat, del racisme i del monolingüisme encara difonen el discurs que córrer una marató eixint del quilòmetre 42 i amb el camí pintat de fluorescent és com fer-ho partint del quilòmetre 0, de vegades sense ruta marcada. Tanmateix, l’ètica política que s’obri camí en les nostres societats valora la diferència pagant-la amb oportunitats equiparades. Saber que aquesta presa de consciència és un avanç evolutiu de les societats li ho devem a Ronald Inglehart, inspirador de l’eurobaròmetre i pare de la hipòtesi de la revolució silenciosa: que les societats que van desenvolupant-se van donant lloc a generacions que poden preocupar-se per coses que no són menjar i sobreviure i van adquirint sistemes de valors més i més polítics, centrats en els col·lectius i la visió del futur que poden aconseguir. Deixar expressar-se a qui és diferent, valorar la seua aportació i atendre-la forma part d’aquests valors de societats postmaterialistes.

Vivim, ara, una revolució silenciosa, tot i que el soroll de fons fa pensar que potser Inglehart hauria pogut buscar un altre nom considerant l’oposició esperable contra els canvis que qüestionen jerarquies i comoditats establertes. Efectivament, els reclams de «sentit comú» criden ben fort, sense saber ben bé què és aquest sentit ni com de comú. Gramsci ens avisava que el sentit comú és el que ha fet comú algú amb prou poder per imposar-lo en un context i que el que aconsegueix és naturalitzar la jerarquia, fer que les distribucions presents semblen sorgir de la terra de forma espontània i venir donades: com que no tenen oportunitat de ser diferents, no en guanyarem res de qüestionar-les.

Però no és així, i qui s’allibera del sentit comú no hi torna, sinó que se suma a la revolució (diguem-ne) silenciosa. Això inclou veus en la reflexió traductològica. Les contribucions sobre l’ètica de la traducció s’havien configurat tradicionalment en les societats industrials a través de l’ètica normativa dels codis deontològics, que ens deien a qui traduïa i a qui havia d’encomanar traduccions què fer i què esperar, i què no fer ni esperar. La fidelitat a un text, configurada des de la visió de qui encomanava la traducció, predominava (predomina) com a garantia que confiar la comunicació intercultural a qui no coneixes és com comunicar tu directament, sense haver de témer distorsions ni creacions alienes pel camí. Una visió més sensata permet deixar de banda aquesta configuració sublimatòria i entendre que només podem comprendre el que podem percebre. Les ments no funcionen com volia la traducció automàtica, per combinacions de paraules sense necessitat d’història i context social. Si us dic que vaig amb el cotxe i que, de sobte, ha començat a desviar-se i l’he hagut d’aturar, però que no he trobat el gat al maleter, pensareu en un gat hidràulic. I si us dic que duia el gat al veterinari però que no sé on l’he deixat, veureu que heu d’ajustar aquesta comprensió. I si us dic que, feu el que feu, sobretot, no penseu en un os blanc… El llenguatge activa marcs de representació de forma automàtica i no ens deixa intervenir conscientment si no és que troba alguna cosa que no li permet continuar. Qui tradueix ha de comprendre. No ho pot evitar. I ha de crear.

Entendre és important. I també ho és entendre quines experiències configuren les nostres capacitats de percepció i comprensió. Pierre Menard era optimista i pensava que podria aconseguir ser l’autor del Quixot i escriure’l fil per randa esdevenint Cervantes al segle XVII. Vaig llegir el conte de Borges molt abans de saber què era la traducció (tot i que la practicava diàriament en un context bilingüe). I he de reconèixer que, potser de manera justificada per la joventut, vaig pensar que Pierre Menard era fava. Agafar un text i tornar-lo a escriure sense copiar-lo és un esforç malaguanyat perquè ni tu mateixa dius ni escrius les paraules en la mateixa combinació i amb la mateixa tria una setmana més tard. Més endavant, vaig poder establir el lligam amb la gran qüestió de la representació i la traducció, el que se n’espera; però les primeres impressions costen d’esborrar. Els efectes d’aquesta diferència immanent en la comprensió, també la destacava la frase que es va emprar per denunciar el privilegi propi durant els aldarulls del black lives matter el 2020: «I understand that I will never understand. However, I stand». ‘Comprenc que no ho comprendré mai. Però resistiré amb tu.’

En tota aquesta qüestió hi ha una cosa que no podem oblidar: no podem pensar ja que hi ha res de neutral perquè som conscients (per molt que per a determinats fins convinga delir aquesta consciència) que tota aquella pràctica que no siga heterodoxa està reproduint l’ortodòxia i que l’ortodòxia té uns sectors privilegiats i uns altres d’oprimits. «Hem aprés que el silenci no sempre vol dir pau». Hi ha a qui interessa més i a qui interessa menys, i va creixent en nombre qui se solidaritza o desperta davant el patiment que causa la violència dels silencis imposats per les jerarquies, les pèrdues d’oportunitats per a individus, col·lectius i per a l’espècie. I, per això mateix, no podem pensar que la traducció pot ser una reproducció neutral. Fer entrar un text en un sistema és un canvi en el sistema, amb més i més impacte com més atenció, vàlua o poder puga reunir. I, des d’aquesta consciència, quan traduïm, podem escoltar-nos qui diu «no pots intervenir en cap cas» o qui diu que has de donar veu a la injustícia de silenciar allò que és silenciat.

És molt lloable que donem veu com a sistema a un poema que parla d’aquestes injustícies, d’aquesta presa de consciència del món, del canvi d’ètica, de la maduresa adquirida per començar a cooperar. És admirable la ment que pot traduir aquest poema i representar qui pateix. Però… i qui pateix? Com sabem que el nostre os blanc és el mateix que el seu os blanc i que, encara que jo l’he vist caminant per la neu, l’he pogut representar talladet i preparat per sopar com el representaria algú educat en el context esquimal? Aquestes diferències i d’altres de més subtils les coneixem qui hem dit llengua i sabem que no han entès la mateixa llengua perquè no han viscut qüestionar-te si usar-la abans de dir bon dia davant d’un uniforme; qui hem dit dona i sabem que no han vist qüestionada sistemàticament l’experiència i la veu de qui l’enuncia, tallada i callada mentre et demanen paciència (i somriures).

Una cosa que, almenys des de la meua experiència, no t’arrabassa l’opressió és saber que tothom vol ajudar i que moltes persones fan molts esforços i sacrificis per ajudar. I, com diuen, el camí a l’infern està ple de bones intencions. Històricament, qui ha marxat a evangelitzar o desenvolupar ho ha fet pensant que tothom viuria millor amb millors condicions, pensant que el seu millor era el millor universal. També les persones que ens van donar el coneixement dels símptomes dels atacs al cor van voler fer bé, permetre actuar a temps per salvar vides altrament perdudes. I de segur que no volien que les dones moriren per no haver inclòs també dones en els seus estudis i oferir-nos els símptomes dels homes com si foren els símptomes dels éssers humans. I, tot i la seua voluntat de fer un bé necessari, les dones morien perquè ningú no reconeixia els seus símptomes, perquè ningú no havia creat aquest coneixement per a les dones fins fa bastant poc, perquè s’havia tapat la necessitat de crear-lo dient que estudiar homes era neutre i universal. Tampoc matar amb malalties noves o guerres noves no era en els plans d’evangelització i desenvolupament de qui feia molts sacrificis per marxar a terres llunyanes i empobrides. Qui fa el que pot no està obligat a més i no ho podem saber tot. Però, per sort, ara en sabem més. Sabem que som més particulars que no universals i més diferents que no iguals.

Des d’aquest coneixement, podem dir-li a Amanda Gorman «jo et represente» o «tranquil·la, que jo sé representar-te»? Perquè no es tracta de traduir. El poema que causa tot aquest desig representa una transformació social. Ella representa una transformació social. El problema que se’ns planteja és representar la seua veu quan la traduïm. Hem aprés que, en qüestions de representació, l’actuació responsable no és sempre ajudar, perquè la benevolència pot ser tòxica. Hem aprés que qui té la responsabilitat ha de cedir de vegades la primera fila per responsabilitat. Hem aprés o aprendrem que les experiències compartides són la base del reconeixement de les idees, de la comprensió profunda del que és ser construïda. I sabem que tothom tenim distints eixos d’opressió i que no per això som iguals, ni ho volem ser. Reclamar eixos d’opressió compartits és un pas nou per a la traducció, i és un pas que s’ajusta al moment ètic i polític de la modernitat líquida on reconeixem el poder de la traducció per a crear i representar.

Gayatri Spivak es preguntava als anys vuitanta si qui viu l’opressió pot parlar realment. No és una pregunta sobre parlar en sentit físic, evidentment. El que es pregunta és si se l’escolta, si la seua veu arriba. Hi ha de donar veu qui té poder per fer-se sentir, però això ens fa entrar en un canibalisme de postures i en l’interrogant de si podem donar-li veu a les subjectivitats subalternes ni que denunciem les posicions pròpies. Parlar per qui pateix l’opressió atempta contra l’ètica de la representació. I denunciar les posicions pròpies de qui investiga una opressió i li dona veu no és sinó una rutina sense sentit que acaba refermant la identitat pròpia en el marc de les jerarquies establertes. La qüestió no és tant donar veu com fer escoltar. La traducció pot capgirar l’opressió aconseguint suport i mobilització. L’ètica que ens cal no és una ètica de traductores i traductors sinó una ètica de la traducció, que reconega tota la sèrie de persones i funcions involucrades en la producció d’una traducció que trenca el silenci i, també, l’impacte de les tries del sistema en l’ètica col·lectiva de la representació —i en el que representa. Janice Deul, qui va desencadenar la polèmica a Holanda, confirma aquesta mateixa idea: «És una crida d’atenció perquè agents literaris, segells editorials, professionals de la traducció i la revisió amplien la seua visió». Insistisc: quan parlem ací de traducció, no estem parlant de traduir. Parlem d’equilibrar la balança de les oportunitats a través de la traducció com a sistema. El que hem de decidir col·lectivament si és correcte o no és l’opressió, i donar-li veu o reproduir-la.

Tota pràctica de representació i significació hauria de fonamentar-se en una ètica que tinga en compte les transformacions ètiques i polítiques que fan escoltar les veus subalternes, però també la possibilitat d’oferir visions d’una societat canviada. És essencial que la nostra resposta com a sistema traduït de traducció explore els orígens de les decisions per poder intervenir allà on es crea el significat, també el significat traduït. La responsabilitat ètica de persones i institucions rau en la capacitat de conrear les capacitats perceptives del nostre entorn per veure i interactuar amb el món de maneres noves. Més que mai, ens cal pensar críticament i constructivament què ens construeix i com podem participar en el canvi. Abstenir-nos de la reflexió crítica no serà mai la resposta. Narrar les experiències creatives sorgides d’unes coordenades determinades d’opressió no podrà ser mai eficaç sense escoltar qui narrem. Al segle XX, l’antropologia nord-americana es va oposar a la Declaració Universal dels Drets Humans qüestionant-ne la validesa antropològica des de postulats relativistes. Anys més tard, es veia críticament a si mateixa com un dels majors entrebancs per a l’avanç dels drets humans, rebutjant l’oposició relativisme-universalisme i explorant visions inclusives.

L’ètica de la representació ens diu que la traducció activista ha de comunicar-se i relacionar-se amb les opressions i les complexitats particulars de la peça del món que tradueix per poder esdevenir eix del canvi social. El context social i la ubicació concreta de la producció reivindicativa, la circulació i la recepció del seu missatge, com també les experiències viscudes són la base per traduir les propostes d’una visió del món nova. Traduir no comporta la càrrega de compartir el sofriment, però sí la d’una responsabilitat pel sofriment (de tout devant tous, com va expressar Dostoievski). És una responsabilitat que assumim i que sabem que mai no es veurà corresposta. Divagar entre oposicions en lloc de buscar el diàleg perjudica qui més necessita la traducció. Qui volem ser en aquesta situació? Volem ser qui activament callem qui pateix l’opressió tot centrant-nos a debatre si podem o no representar-la? Com diu Gorman: «There’s always light. If only we are brave enough to see it. If only we are brave enough to be it.» Per a la traducció d’aquests versos al català, haurem d’esperar al 8 d’abril.

Potser ha de ser algú que ha viscut l’opressió i es pot permetre vestir de Prada qui aconseguisca que li reconeguem la confiança necessària per reclamar la tria de negre sobre blanc, dona sobre home i activisme sobre ortodòxia. Potser ha de ser algú amb un poema que li permet fer moure cel i terra (baixar la lluna, solcar els set mars i anar a Itaca i tornar, però no lluitar) qui puga fer que ens mirem els nostres privilegis i ens adonem que no podem ni entendre ni, sobretot, representar totes les experiències del món. Potser ni tan sols podrà Amanda Gorman. Potser ha d’estar protegida per una agència i professionals de la representació per aconseguir reeixir en l’enrenou necessari per fer-nos pensar què es perd de nosaltres qui no comparteix les nostres experiències de socialització, d’opressió apresa i construïda, de vivències diàries tan minúscules com damnificants, sense reconèixer que són prou diferents com per no poder-les representar. Des de la meua identitat, amb el meu conjunt d’opressions, no traduïsc poemes però sí paraules de persones sovint vestides de Prada, perquè m’hi obliga el capitalisme, però també perquè és una posició que permet fer entrar en el diàleg global les idees que defense èticament. Tanmateix, per la consciència de la meua opressió (i de les opressions que exerciré oposant-me a exercir-les), mai no tindré el sentit comú que defensa els privilegis representant-ne una damnificació per la tria de la veu subalterna. Movem el diàleg i centrem-nos en qui pateix. Fugim de posicions essencialistes. No es tracta de solucionar la traducció sinó de veure els condicionants d’aquesta traducció. Escoltem qui demana representació al nostre sistema de traducció. Escoltem la veu subalterna per no penedir-nos-en després.

Esther Monzó Nebot
Coordinadora del grup d’investigació TRAP – Traducció i Postmonolingüisme, Universitat Jaume I

---

Referències bibliogràfiques

Borges, Jorge Luis. 1997. Ficciones. Edició revisada. Madrid: Alianza Editorial. Vuitena reimpressió.
Bourdieu, Pierre. 2013. «Symbolic capital and social classes.» Journal of Classical Sociology 13 (2): 292-302.
Foucault, Michel. 1994. Dits et écrits : 1954-1988. París: Editions Gallimard.
Gramsci, Antonio. 1999. Selections from the Prison Notebooks. Traducció de Quentin Hoare i Geoffrey Nowell Smith. Londres: ElecBook.
Inglehart, Ronald. 1971. «The Silent Revolution in Europe: Intergenerational Change in Post-Industrial Societies». American Political Science Review 65: 991-1017.
Spivak, Gayatri C. 1988. «Can the subaltern speak?» Dins Marxism and the Interpretation of Culture, ed. de Cary Nelson i Lawrence Grossberg, 24-28. Londres: Macmillan Education.