El tractament teòric de l’anglès com a llengua global ha estat una font de debat constant entre experts de diferents camps d’investigació, des de la sociolingüística i la lingüística aplicada fins a la teoria política i la filosofia. Convençuts dels beneficis de buscar punts de trobada en l’encreuament d’aquestes àrees, els autors d’aquest apunt vam iniciar un projecte de col·laboració el 2019 que ha conclòs recentment amb la publicació d’un monogràfic a la revista International Journal of the Sociology of Language (número 277, edició de setembre de 2022). En el text que segueix a continuació, oferim un breu resum dels arguments principals del text amb què obrim el volum, de tipus teòric i empíric i que busquen mirar de captar millor la complexitat de l’anglès com a llengua global.
Si partim de la base que l’expansió de l’anglès com a llengua global continua representant una font de tensió en relació amb ideals de justícia lingüística i social, ens preguntem: quines polítiques lingüístiques s’haurien de dissenyar per mirar de contrarestar les situacions de discriminació lingüística a escala global o supranacional? En base a quins principis normatius i teòrics s’haurien de dissenyar aquestes polítiques?
D’entrada, i atesa la diversitat d’orientacions científiques que han mirat de teoritzar sobre el fenomen de l’anglès com a llengua global, ens trobem que un mateix objecte d’estudi pot ser interpretat a través d’una varietat significativa d’arguments (cosa que, naturalment, no és pas propietat exclusiva de l’anglès global). Aquestes interpretacions van des d’entendre l’anglès com a sinònim d’eina d’opressió imperialista (Phillipson, 1992) fins a la versió oposada d’aquesta visió, entenent l’anglès com a facilitador d’empoderament personal i de progrés social i econòmic (Brutt-Griffler, 2002). Hi ha qui veu aquesta disparitat d’interpretacions com una feblesa des del punt de vista teòric (Ricento, 2015), i la proposta per superar aquesta feblesa és justament l’adopció d’aproximacions interdisciplinàries per mirar de captar i cohesionar tots els racons de la complexitat d’un fenomen tan heterogeni com és l’anglès global. A més a més, si partim de la base que l’expansió de l’anglès com a llengua global continua representant una font de tensió en relació amb ideals de justícia lingüística i social, ens preguntem: quines polítiques lingüístiques s’haurien de dissenyar per mirar de contrarestar les situacions de discriminació lingüística a escala global o supranacional? En base a quins principis normatius i teòrics s’haurien de dissenyar aquestes polítiques?
Un dels autors que ha tractat més a fons aquestes qüestions des del punt de vista de la filosofia política normativa ha estat Philippe Van Parijs. En el llibre Linguistic Justice for Europe and for the World (2011), Van Parijs exposa una elaborada defensa dels beneficis de l’expansió de l’anglès com a llengua franca global. Un dels arguments principals de l’autor és que l’anglès global pot facilitar l’aparició d’un demos global, en què persones d’origen social i econòmic dispar tinguin igualtat d’oportunitats a l’hora de fer sentir la seva veu. El mateix Van Parijs, però, és conscient que la consecució d’aquest ideal no surt de franc, i el seu marc teòric inclou el tractament de les injustícies generades com a conseqüència de l’expansió sistemàtica de l’anglès com a llengua global. Aquestes injustícies són: (1) una injustícia de cooperació (no tothom ha de posar-hi igual de la seva part en la creació de l’anglès global com a bé comú), (2) una injustícia de dignitat (l’expansió de l’anglès pot generar sentiment d’inferior dignitat en els parlants d’altres llengües) i (3) una injustícia de comunicació (l’anglès global pot generar una descompensació en la valoració de les aportacions comunicatives en anglès per part de parlants d’altres llengües d’origen). En definitiva, Van Parijs ve a dir que l’expansió sistemàtica de l’anglès com a llengua global és un objectiu desitjable, però que, alhora, també pot ser font de desigualtats entre els parlants d’anglès com a primera llengua i aquells que han après l’anglès com a llengua addicional. Van Parijs proposa un seguit de mesures per mirar de pal·liar aquestes desigualtats, mesures que ell mateix accepta que no aconseguirien reduir aitals desigualtats en termes absoluts, però sí en termes relatius i, per tant, a un nivell suficient per acceptar que el preu a pagar per aquestes desigualtats és inferior al benefici global.
En aquest apunt no entrarem a detallar les mesures pal·liatives que proposa Van Parijs, sinó que ens centrarem en la crítica que proposem del seu model i que, en un nivell més bàsic, té a veure amb una de les idees fonamentals de Van Parijs i que trobem desencaminada: que un major accés a l’anglès (fins i tot un accés igualitari) es tradueix directament en una igualtat d’oportunitats per a tothom, especialment per als segments més marginals de la població. En el nostre article, argumentem que això no és així, i oferim raons tant teòriques (de tipus normatiu) com empíriques per demostrar la nostra posició. Val a dir, però, que ja hi ha hagut altres autors abans que han bastit crítiques en sentits semblants (per exemple: May, 2015; Réaume, 2015; Wright, 2015).
Des d’un punt de vista normatiu i teòric, destaquem dos problemes que el marc de Van Parijs no soluciona adequadament. En primer lloc, un problema “de transició”, i en segon lloc, un problema “intralingüístic”.
Des d’un punt de vista normatiu i teòric, destaquem dos problemes que el marc de Van Parijs no soluciona adequadament. En primer lloc, un problema “de transició”, i en segon lloc, un problema “intralingüístic”. El problema de transició ens ve a dir, a grans trets, el següent: encara que acceptem com a correctes les propostes que ens fa Van Parijs perquè tothom tingui un igual accés a l’anglès (programes d’immersió lingüística a les escoles, per exemple), seguirà havent-hi un problema d’accés desigual a la llengua de tipus generacional.
A mesura que més gent parli anglès, més incrementarà el seu valor i els béns als quals donaria accés. Per exemple, millors llocs de feina. Tanmateix, no tothom estaria igualment equipat per accedir a aquests béns. Les persones més joves, amb ple accés a programes educatius immersius en anglès, tindran molt més accés que els que siguin més grans. Òbviament, aquest és un problema merament temporal i de transició. Algú fins i tot podria dir que aquests costos de transició intergeneracional disminuiran amb el temps: com més gent participi de l’educació immersiva en anglès, menors seran els costos de transició. Però això també té implicacions perverses que ens indicarien tot el contrari: com més generacions hagin participat a les escoles immersives en anglès, pitjor serà per a aquelles generacions més adultes que no hi han pogut participar. Aquests darrers cada cop es trobaran en una situació més marginal, en un món on tot allò valuós es dona en una llengua en què probablement seran escassament competents. Els costos de transició, doncs, seran cada cop més alts per a aquells sectors més adults que en quedin al marge.
En relació amb el segon problema, que hem anomenat “intralingüístic”, notem que encara que les condicions d’adquisició de l’anglès fossin òptimes per a totes les generacions de tota la població a nivell mundial, seguiria havent-hi jerarquies associades a la variació lingüística interna en anglès (com passa ja actualment, però a més gran escala encara). Això és així perquè la variació lingüística és inherent a totes les llengües i, a més a més, aquesta variació va lligada a valoracions de tipus ideològic i moral en el sentit que no hi ha formes neutres de parlar ni d’utilitzar la llengua, totes passen sempre pel filtre ideològic i porten un pòsit del context històric i social del context en què existeixen. Vist així, la concepció homogènia i igualitària de l’anglès que proposa Van Parijs no és apta per captar la realitat d’una llengua a la qual no només no tothom hi té igual accés, sinó que no tothom té la mateixa capacitat de generar els mateixos significats socials i d’identitat fent servir l’anglès. Com bé explica May (2015, p. 142): “The English acquired by urban Africans may offer them considerable purchase and prestige for their middle-class identities in African towns, but the same English may well be treated quite differently if they moved to London, identifying them as stigmatized, migrants, and from a lower class”.
No queda clar, en el marc de Van Parijs, com l’expansió sistemàtica de l’anglès com a llengua global pot contribuir a equalitzar la valoració de les diferents varietats i accents en anglès. Certament, una major exposició a més diversitat en anglès pot ajudar a normalitzar aquesta mateixa diversitat; però si una cosa ha demostrat la sociolingüística, ja des dels seus inicis (Fishman, 1968), és que variació lingüística i variació social van inevitablement lligades de la mà.
En definitiva, no queda clar, en el marc de Van Parijs, com l’expansió sistemàtica de l’anglès com a llengua global pot contribuir a equalitzar la valoració de les diferents varietats i accents en anglès. Certament, una major exposició a més diversitat en anglès pot ajudar a normalitzar aquesta mateixa diversitat; però si una cosa ha demostrat la sociolingüística, ja des dels seus inicis (Fishman, 1968), és que variació lingüística i variació social van inevitablement lligades de la mà. En aquest sentit, la diferència i les desigualtats socials cobren vida i s’estructuren també lingüísticament, i és per això que estudis empírics sobre l’anglès com a llengua global (com els que incloem en el monogràfic) continuen demostrant que l’expansió sistemàtica de l’anglès fa encara més profundes les desigualtats històriques, socials i econòmiques ja presents en moltes de les societats contemporànies. Creiem, doncs, que és des d’aquesta perspectiva social de la llengua que hem de mirar d’entendre-la teòricament i, per tant, models normatius de l’anglès com a llengua global no haurien d’escapar els problemes conceptuals que hem esmentat.
Per concloure, més recentment, Van Parijs (2020, p. 178) ha indicat que la injustícia lingüística no és més que un subcomponent de la injustícia social, d’importància secundària a altres injustícies materials i econòmiques. No podem estar més d’acord amb destacar la importància dels factors sociopolítics, culturals i econòmics per a la justícia social, però no estem d’acord amb la idea de veure’ls jeràrquicament per sobre de les qüestions lingüístiques. Això implicaria veure la llengua, els parlants i la societat com a elements autònoms els uns dels altres, en esferes separades. Tanmateix, com dèiem en el paràgraf anterior, la recerca en sociolingüística ha demostrat des de fa dècades que és pràcticament impossible distingir i compartimentar clarament la llengua dels parlants i la societat, perquè no hi ha llengua sense parlants que visquin en societat i no hi ha societat en què els parlants visquin sense llengua. Considerant alternatives com l’esperanto utòpic, Van Parijs diu que només ens queda l’anglès com a instrument de comunicació global, les injustícies del qual poden ser pal·liades significativament, segons ell. Potser és cert que les alternatives a l’anglès com a llengua de comunicació mundial per a tota la humanitat són actualment limitades. Tanmateix, seguint el nostre argument, en si mateix, l’anglès no és suficient per fomentar una major justícia social i lingüística a nivell mundial. Perquè això sigui així, i si estem d’acord que la llengua és una eina important per millorar la justícia social a tot el món, caldria contrarestar les injustícies vinculades a l’anglès com a llengua global amb mesures (socials i lingüístiques) més radicals i de més gran abast que les ideades per Van Parijs (2011), que podrien passar fins i tot per incloure una reconsideració d’arrel de la conveniència de l’anglès global com a eina necessària per a la justícia global.
Esperem que el monogràfic sigui d’interès, especialment per a especialistes en sociolingüística i política lingüística, en teoria política i en l’estudi de l’anglès com a llengua global. Encoratgem a llegir tot el monogràfic, amb contribucions d’acadèmics de diversos continents, a tothom qui vulgui aprofundir en els arguments que hem exposat aquí.
Josep Soler, professor agregat, Universitat d’Estocolm
Sergi Morales-Gálvez, investigador postdoctoral Marie-Sklodowska Curie, Universitat de Limerick.
Bibliografia
Brutt-Griffler, Janina. (2002). Class, Ethnicity, and Language Rights: An Analysis of British Colonial Policy in Lesotho and Sri Lanka and Some Implications for Language Policy. Journal of Language, Identity & Education, 1(3), 207-234.
Fishman, Joshua (Ed.). (1968). Readings in the Sociology of Language. Mouton de Gruyter.
May, Stephen. (2015). The problem with English(Es) and linguistic (in)justice. Addressing the limits of liberal Egalitarian accounts of language. Critical Review of International Social and Political Philosophy, 18(2), 131-148.
Phillipson, Robert. (1992). Linguistic imperialism. Oxford University Press.
Réaume, Denise. (2015). Lingua franca fever: sceptical remarks. Critical Review of International Social and Political Philosophy, 18(2), 149-163.
Ricento, Thomas. (2015). Political Economy and English as a “Global” Language. Dins Thomas Ricento (Ed.), Language Policy and Political Economy: English in a Global Context, 27-47. Oxford University Press.
Van Parijs, Philippe. (2011). Linguistic Justice for Europe and for the World. Oxford University Press.
Van Parijs, Philippe. (2020). Linguistic Injustice for the Sake of Greater Social Justice: A Response to Anna Kristina Hultgren. Nordic Journal of English Studies, 19(3), 175–178.
Wright, Sue. (2015). What is language? A response to Philippe Van Parijs. Critical Review of International Social and Political Philosophy, 18(2), 113–130.