El requisit lingüístic, després de quatre dècades d’autonomia
Vora quaranta anys després del primer Estatut d’Autonomia valencià (que fou aprovat el 1982 i establí al seu article 7é, actual article 6é, l’oficialitat del valencià com a llengua pròpia a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, però sense indicació de cap requisit lingüístic) i de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (aprovada sense cap vot en contra en sessió de les Corts celebrada a la ciutat d’Alacant), les Corts Valencianes aprovaren durant la primavera de 2021 la nova norma reguladora del règim de l’ocupació pública valenciana, la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Generalitat, de la Funció Pública Valenciana, amb un article que permetrà establir per fi a les proves de selecció de treballadors públics un requisit de coneixements mínims de valencià. El País Valencià s’incorpora així, encara que siga en un plànol de moment només de cobertura legal per poder fer-ho en el futur, a la resta de territoris amb llengües pròpies oficials, on ja era reconeguda la possibilitat d’establir aquest requisit d’una manera o una altra (encara que establert amb caràcter general a totes les convocatòries com a regla general només està consolidat a Catalunya i Galícia). En canvi, i de moment, al territori valencià només és requisit per a l’accés a l’ocupació pública en l’àmbit de l’ensenyament (des de 1983, quan així quedà explícitament establert per l’esmentada Llei d’ús i ensenyament, que al seu art. 23.1 indicava que, atesa la cooficialitat del valencià i el castellà, “els professors han de conèixer les dues llengües”, però sense que es posara en marxa l’efectiva exigència del requisit fins 2002; la Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià ha refermat recentment aquesta exigència). La normativa anterior en matèria d’accés a l’ocupació pública valenciana establia que el valencià, com és evident, podia ser considerat com a mèrit i establia la necessitat de garantir, ex post, amb diversos mecanismes, la capacitació lingüística dels empleats públics en la llengua pròpia. Les diferents avaluacions del sistema en vigor fins 2021, com ara l’estudi encarregat a una comissió d’experts per part del govern valencià, deixaren constància que aquest model havia estat manifestament insuficient per garantir l’efectiva capacitació lingüística en la llengua pròpia dels empleats públics valencians (l’informe íntegre es pot consultar ací, vegeu essencialment les p. 116-118).Llegeix més »
A propòsit del llibre de Daniel Escribano (2020). El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República, Palma: Lleonard Muntaner, 198 pàgines.
En els darrers temps el debat sobre el futur del català ha adquirit rellevància pública, tal com testimonien els nombrosos llibres, articles, conferències i taules rodones que s’organitzen al voltant de la qüestió, així com el ressò que se’n fa a les xarxes socials. L’ús del català entre la població més jove, el model de conjunció al català en l’ensenyament, els usos lingüístics a les aules universitàries, la situació en l’àmbit audiovisual –incloent-hi l’ús del català en els mitjans públics– o l’adopció de la llengua entre la població nouvinguda destaquen entre els temes recurrents. Aquests debats giren fonamentalment al voltant de l’ús social –i també del model de llengua en qüestions com la genuïnitat o el llenguatge inclusiu– i sovint es plantegen en termes dicotòmics i categòrics: supervivència versus extinció del català o política lingüística institucional versus acció individual dels parlants, per posar-ne dos exemples. És per això que de vegades es poden trobar a faltar els matisos que requereix l’anàlisi de la situació si es té en compte la complexitat de les dinàmiques sociolingüístiques catalanes. L’objectiu d’aquest apunt és posar de rellevància una sèrie factors que, des d’una perspectiva sociolingüística, ajuden a explicar la situació en què es troba el català en l’actualitat pel que fa a l’ús social en el cas del Principat de Catalunya.
L’Administració de justícia constitueix fora de dubte l’àmbit que s’ha mostrat més impermeable al procés de normalització lingüística d’ençà que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, adquirís, amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia, la condició d’idioma oficial. Aviat en farà quaranta anys.
Joan Triadú és una personalitat clau per entendre i explicar la resistència cultural a Catalunya durant la grisor opressiva i repressiva del franquisme. Va realitzar una labor capdavantera i decisiva en la formació clandestina de professorat de català i en l’organització de cursos per a la població adulta, singularment des de la responsabilitat que en aquest camp va assumir dins d’Òmnium Cultural des del primer moment de la seva constitució, l’any 1961, i des de les escoles que va fundar i dirigir. És impossible obviar la figura i l’aportació de Joan Triadú quan volem referir-nos a la capacitat de defensa i de reconstrucció de la llengua i la cultura catalanes en un dels períodes més durs per a la seva supervivència.