L’Administració de justícia constitueix fora de dubte l’àmbit que s’ha mostrat més impermeable al procés de normalització lingüística d’ençà que el català, com a llengua pròpia de les Illes Balears, adquirís, amb l’aprovació de l’Estatut d’autonomia, la condició d’idioma oficial. Aviat en farà quaranta anys.

Dades imprecises i un ús residual

No disposem de dades precises sobre l’ús real del català en actuacions judicials practicades a les Illes Balears. Tot i que l’article 563.2.c) de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ) estableix que el Consell General del Poder Judicial, en la ‘Memòria’ que anualment remet a les Corts Generals, ha d’incloure preceptivament, com a capítol específic, un “Informe sobre l’ús de les llengües cooficials en la justícia i, en particular, per part dels jutges i magistrats en l’exercici de les seves funcions”[1], ni en la de 2020 ni en la de 2021, corresponents als exercicis de 2019 i 2020, respectivament, no hi figura cap esment[2]. Tampoc en trobem cap indicació en les memòries del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, a diferència del que ocorre amb les del de Catalunya, que incorporen estadístiques sobre el nombre de resolucions judicials redactades en català a partir de la informació facilitada pel Departament de Justícia de la Generalitat.

No obstant això, en podem obtenir una aproximació fragmentària a partir de la informació que proporciona la base de dades del Centro de documentación judicial (CENDOJ) —tot i que recull principalment resolucions d’òrgans col·legiats, valgui la mostra—: a hores d’ara el nombre de sentències i interlocutòries escrites en català corresponents a òrgans jurisdiccionals de les Illes Balears que hi figuren, i que inclouen un període de vint i escaig d’anys, és de 2,741, que equival a un 2,27 % del total[3]. Aquest percentatge concorda amb altres evidències: del voltant d’un poc més d’un centenar òrgans judicials radicats a les Illes Balears, és notori que només tres operen normalment en català (un jutjat de primera instància ho fa habitualment, i la Sala Contenciosa del TSJ i un jutjat contenciós administratiu, de manera parcial). Quant a la resta, el volum de resolucions emeses en la llengua pròpia del territori resulta estadísticament negligible. És cert que la utilització del català pot ser sensiblement superior en actuacions orals, com vistes, judicis o compareixences, però, comptat i debatut, es tracta d’un ús residual que no guarda cap proporció amb la vitalitat de l’idioma en altres àmbits de la societat illenca.

 

Els obstacles principals

Els obstacles principals a la presència normal del català en el món de la justícia no són privatius de les Illes Balears i es vinculen primordialment a l’ordenació legalment vigent dels usos lingüístics en aquest marc, que hi entrebanca, com és sabut, la utilització d’una llengua diferent del castellà[4].

Efectivament, d’una banda, la LOPJ, en el seu article 231 consagra un tracte jurídic no paritari per a les dues llengües oficials en disposar, en el seu apartat primer, que “en totes les actuacions judicials, els jutges, els magistrats, els fiscals, els secretaris i altres funcionaris de jutjats i tribunals, han d’usar el castellà, llengua oficial de l’Estat”. Només en segon terme s’hi preveu, en l’apartat segon del mateix article, que “poden usar també la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma, si cap de les parts no s’hi oposa”, atès que el seu desconeixement podria provocar indefensió[5]. Resulta qüestionable que la necessitat de garantir el dret de defensa del justiciable que desconeix la llengua pròpia del territori emprada, del tot atendible, s’hagi de resoldre forçosament amb l’exclusió de qualsevol altra possibilitat que no passi per l’ús exclusiu del castellà[6]. Són imaginables altres opcions (com ara, la implementació de mecanismes de traducció i interpretació) que permetrien conciliar la preservació del dret a la tutela judicial efectiva, conjurant el risc d’indefensió, amb la possibilitat d’emprar amb normalitat en les actuacions judicials, per part dels diferents operadors públics (jutges, magistrats, fiscals, lletrats i altre personal de l’Administració), altres idiomes diferents del castellà.

Cal remarcar que tal ordenació legal dels usos lingüístics en l’àmbit judicial, amb la interpretació que se n’ha fet, resulta difícilment compatible amb els compromisos contrets per l’Estat espanyol en ratificar —ara n’ha fet una vintena d’anys— la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRoM), que precisament en aquest punt es revela més generosa que la legislació estatal. Així és, d’acord amb el seu art. 9.1 (una de les disposicions assumides en la seva integritat per l’Estat espanyol en el seu Instrument de ratificació), les parts es comprometen a “assegurar que els òrgans judicials, a sol·licitud d’una de les parts, portin el procediment en les llengües regionals o minoritàries” tant en el cas dels procediments penals, com en els civils o els de la jurisdicció contenciosa administrativa (apartats a.i, b.i i c.i, respectivament). L’incompliment contumaç a fer efectiu aquest compromís ha estat objecte de reconvenció reiterada a les autoritats espanyoles per part del Consell de Ministres del Consell d’Europa, que, en les seves periòdiques ‘Recomanacions’ sobre l’aplicació de la CELRoM, per darrera vegada el mes de desembre de 2019 [Recomanació CM/RecChL(2019)7], considera com a ‘qüestió prioritària’ la reforma de la LOPJ “per a garantir la utilització de les llengües cooficials en els procediments judicials a petició d’una de les parts”. El Comitè d’Experts ve constatant, des del primer cicle de monitorització, que la regulació actual suposa una ‘barrera’ per a l’ús efectiu de les llengües oficials en aquest àmbit, que no hi ha hagut cap progrés en aquesta direcció i que cal una ‘acció legislativa immediata’ que necessàriament passa per la modificació de l’art. 231 de la LOPJ (vegeu-ne l’avaluació intermèdia, del mes de març d’enguany mateix).

A aquest ús generalitzat i gairebé excloent del castellà en l’àmbit judicial, hi afavoreixen altres causes com, principalment, la manca d’exigència d’una capacitació lingüística suficient en la llengua pròpia de territori del personal que hi treballa (el coneixement es valora eventualment com a mèrit en la provisió de places de jutges i magistrats i de la resta de personal al servei de l’Administració de justícia). O l’obligació de traduir al castellà les actuacions que hagin de tenir efecte fora de la jurisdicció dels òrgans judicials situats a la comunitat autònoma (art. 231.4 LOPJ, llevat que es tracti de comunitats autònomes amb llengua pròpia oficial coincident), generalment per via de recurs. Una previsió, aquesta darrera, que cal lligar amb l’oposició del Tribunal Constitucional i els òrgans jurisdiccionals centrals (Tribunal Suprem o Audiència Nacional) a admetre llengües altres que el castellà en les seves actuacions[7].

 

El dret d’opció lingüística dels ciutadans en l’àmbit judicial

La combinació de tots aquests factors[8] impedeixen que el ciutadà pugui exercir amb normalitat en l’àmbit de l’Administració de justícia el dret d’opció lingüística, una conseqüència directa de la declaració d’oficialitat.

El vessant actiu d’aquest dret, això és, a la possibilitat de fer servir l’idioma de preferència, en aquest cas llengües altres que el castellà, es reconeix en l’art. 231.3 —per a manifestacions orals i escrites— i 4 —presentació de documents— de la LOPJ (i de forma pràcticament idèntica en l’art. 142.3 i 4 de la LEC)[9]. En el cas de les Illes Balears, en relació específicament a la justícia (de forma genèrica, per a tots els poders públics, ho preveu l’Estatut en el seu art. 14.3), ho fan els dos primers apartats de l’art. 11 de la 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística (“1. Dins l’àmbit territorial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, tots els ciutadans tenen dret a poder dirigir-se a l’Administració de Justícia en la llengua oficial que estimin convenient d’usar, i no se’ls pot exigir cap classe de traducció. Per altra banda, aquest fet no pot representar retard en la tramitació de les seves pretensions; 2. Pel que fa a la llengua, totes les actuacions, documents, escrits, realitzats o redactats en català, són totalment vàlids i eficaços davant els tribunals i els jutjats de les Illes Balears. En tot cas, els interessats tenen dret a ser assabentats en la llengua que elegeixin”).

Quant al vessant passiu del dret d’opció lingüística, a ser atès o correspost per part de l’Administració de justícia (la qual cosa comportaria, principalment, que les actuacions judicials se substanciïn en català a sol·licitud d’una de les parts), vid. supra les dificultats que per a la seva efectivitat planteja l’ordenació d’usos lingüístics que estableix l’art. 321.1 i 2 de la LOPJ.

  

Campanya ‘La justícia, també en català’

Enguany s’han complert trenta-cinc anys de l’aprovació, per unanimitat de tots els grups parlamentaris, de la Llei de normalització lingüística, que, en el seu art. 11.3, estableix que “el Govern de la Comunitat Autònoma ha de promoure, d’acord amb els òrgans corresponents, la progressiva normalització de la llengua catalana a l’Administració de justícia de les Illes Balears”.

Doncs bé, precisament aquests dies, amb l’impuls i la coordinació de la Direcció General de Política Lingüística del govern autonòmic, les principals institucions i entitats del món del dret i representatives dels operadors jurídics de les Illes Balears han activat la campanya ‘La justícia, també en català’, amb tot un seguit d’actuacions que tenen com a objectiu promoure l’ús de la llengua pròpia en aquest àmbit. Participen en la iniciativa, el Tribunal Superior de Justícia, la gerència territorial del Ministeri de Justícia, els col·legis professionals d’advocats, de procuradors, de graduats socials, de registradors de la propietat i mercantils i el notarial, i, com a entitat més significativa de la societat civil en defensa de la llengua i cultura catalanes, l’Obra Cultural Balear.

Les primeres actuacions consisteixen en la distribució d’un opuscle i la col·locació de cartells en les dependències del centenar i escaig d’oficines judicials existents a les Illes Balears amb informació sobre el marc legal del català a la justícia i els drets lingüístics dels ciutadans, i l’activació d’una web amb els materials de la campanya i un conjunt de recursos especialment destinats als professionals i als operadors jurídics per a facilitar-los l’adopció del català com a llengua de treball. Així mateix, en el marc de la campanya, es fa una reedició ad-hoc del Vocabulari de Dret[10], una obra col·lectiva, fruit de la col·laboració d’un grup nombrós de professors de les facultats de dret i tècnics dels serveis lingüístics de totes dues universitats, que conté gairebé 6.000 entrades de totes les disciplines jurídiques amb les seves equivalències en castellà.

 

Antoni Llabrés Fuster
Professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

---

[1] Obligació en vigor des de la reforma operada per la Llei orgànica 4/2018, de 28 de desembre, gràcies a una esmena presentada pel grup parlamentari d’Esquerra Republicana del Congrés dels diputats i aprovada en Comissió.

[2] Les úniques referències que s’hi contenen en matèria de llengua, com a continuació d’una sèrie iniciada l’any 2004, procedeixen de l’anàlisi de les reclamacions presentades pels ciutadans davant de la ‘Unidad de atención ciudadana’ o altres òrgans del poder judicial, classificades estadísticament conforme a les previsions de la Carta de derechos de los ciudadanos ante la justicia i, en concret i per allò que aquí interessa, agrupades amb el motiu de queixa “uso de la lengua oficial que se elija”. Doncs bé, a tall d’exemple, en la “Memoria sobre el estado, funcionamiento y actividades del Consejo General del Poder Judicial y de los juzgados y tribunales en el año 2020” (aprovada pel Ple del CGPJ de 22 de juliol de 2021), després de valorar que el nombre d’escrits rebuts per aquest motiu, 20 en total, “no es muy elevado”, es consigna lacònicament que “[e]n 9 de ellos se pide que se utilice la lengua de la comunidad autónoma en lugar del castellano (3 el gallego, 3 el catalán, 2 el valenciano, y 1 el euskera), mientras que en 11 se solicita el uso del castellano” (p. 62).

[3] Consulta feta el 29 de setembre de 2021.

[4] Sobre el marc legal de la llengua catalana a l’Administració de justícia, vid., entre d’altres, Pla i Boix, Anna. (2005). El règim jurídic de les llengües a l’Administració de justícia. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis Autonòmics; Pou i Pujolràs, Agustí (2007). El català a l’Administració de justícia i el nou Estatut. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 48, 133-186; Colom Pastor, Bartomeu (2002). La posició de la llengua catalana en l’Administració de Justícia a les Illes Balears. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 38, 19-45 [també a idem (2011) Llengua, dret i autonomia: Estudis sobre l’evolució del règim jurídic de la llengua catalana a les Illes Balears (p. 101-134). Palma: Lleonard Muntaner].

[5] Una regulació idèntica es conté en els apartats 1 i 2 de l’art. 142 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil (LEC).

[6] Aquesta és la interpretació que en va fer, en canvi, el Tribunal Constitucional en pronunciar-se sobre diversos recursos d’inconstitucionalitat acumulats contra diversos preceptes de la LOPJ, que va veure reflectida, a més, en aquesta regulació de l’art. 231 “una posición de igualdad” entre les dues llengües oficials (vid. STC 56/1990, de 29 de març, FJ 41).

[7] Vid., entre d’altres, la STC 31/2010, de 28 de juny: “El criterio territorial relevante a los efectos de la delimitación del poder público vinculado a las consecuencias de principio inherentes a la cooficialidad de una lengua autonómica es el de la sede de la autoridad, no el del alcance territorial de su respectiva competencia”. I, en tot cas, “[t]ratándose de órganos constitucionales o jurisdiccionales de naturaleza y significación exclusivamente estatales, (…) también debe tenerse en cuenta que, con independencia del lugar donde radique su sede y de donde reciban el impulso para actuar, su actividad se ejerce con referencia no a una determinada Comunidad Autónoma, sino a todo el territorio nacional, por lo que no puede tener cabida en ellos la cooficialidad idiomática” (FJ 21).

[8] I encara en trobaríem d’altres, com la formació deficient dels professionals que han de fer valer els interessos dels ciutadans en l’àmbit judicial. Un estudi recent, amb dades del Curs 2020-21, de Plataforma per la llengua, És possible professionalitzar-te en l’advocacia en català a les Illes Balears?, situava en un 21% el percentatge d’hores lectives de la titulació del Grau de Dret que es poden cursar en català de la Universitat de les Illes Balears (UIB).

[9] També ho preveu en el seu punt 16 la Carta de Derechos de los Ciudadanos ante la Justicia, resultat d’una proposició no de llei aprovada el dia 16 d’abril de 2002 pel Ple del Congrés dels diputats per unanimitat de tots els grups parlamentaris (“El ciudadano tiene derecho a utilizar con la Administración de Justicia del territorio de su Comunidad la lengua oficial que escoja, y a ser atendido en los términos establecidos por la Ley Orgánica del Poder Judicial, y los Estatutos de Autonomía y sus normas de desarrollo”).

[10] Llabrés Fuster, Antoni i Pons Parera, Eva (coords.). (2009). Vocabulari de Dret. Universitat de València – Universitat de Barcelona. També accessible, com a diccionari en línia, en la web del Termcat: Vocabulari de Dret. El recull es presenta “com una eina útil no sols per als estudiants i professors universitaris sinó per a qualsevol professional del món del dret (advocats, jutges, fiscals, personal de l’Administració de justícia, etc.) i, en general, per a tothom interessat a aproximar-se a aquest llenguatge d’especialitat”.