L’aparició de l’escriptura, abans de permetre la comunicació no presencial entre humans, ja fos entre coetanis allunyats en l’espai o entre generacions distants en el temps, serví, de primer, de salvaguarda de la memòria, facultat aquesta sempre limitada i làbil. Era útil per portar els comptes: de guanys i de deutes, d’adquisicions i de vendes, de béns acumulats i de propietats annexionades. Hom podria ben dir que l’escriptura és el primer disc dur extern que permet d’emmagatzemar el que la memòria individual és incapaç de preservar per ella mateixa.

I, semblantment, també per a conservar, abans que per a difondre, nasqueren els primers llibres escrits. Uns llibres que, d’antuvi, eren simples cofres per a estotjar-hi textos considerats d’alt valor; no eren un mitjà per a llur transmissió. La seva divulgació era confiada a la veu de cantants i recitadors. No cal sinó fixar-nos en el primer monument de la nostra literatura occidental, que prou podem simbolitzar en la superba epopeia atribuïda a un incògnit Homer, la Ilíada. Aquesta obra, composta segurament al segle VIII aC, era transmesa de viva veu pel cant dels aedes que l’havien memoritzada en les diverses variants de llur retentiva. I, si n’hi hagué alguna còpia escrita en aquella primera hora de feliç fecunditat, no seria pas per a difondre’n el text per a eventuals i, probablement, inexistents lectors, sinó per a servar millor la fidelitat dels cants èpics que els bards havien après oralment i reduir així la inevitable desviació de l’exactitud mot a mot. De fet, no tenim altre coneixement d’un primer exemplar escrit anterior al de la còpia “oficial” que el tirà Pisístrat (o algun dels seus immediats successors) manà de fer al segle VI aC per a conservar-la al temple d’Atena, i garantir d’aquesta manera la seva perdurabilitat i literalitat per a les recitacions que se’n feien amb motiu de la celebració de les festes panatenees.

Llegeix més »