L’ús del català a la Mancomunitat de Catalunya – Josep Grau

www.mancomunitatdecatalunya.cat/hisenda
Títol de deute emès per la Mancomunitat el 1915. Porta la signatura d’Enric Prat de la Riba i del secretari del Consell Permanent de la Mancomunitat Lluís Sans Buigas. http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/hisenda

La Mancomunitat de Catalunya ha passat a la història sobretot per dos motius: perquè va ser el primer organisme de govern de Catalunya escollit democràticament, i perquè va modernitzar les comunicacions, els serveis socials i les institucions culturals i educatives del país. Avui, quan es compleix el centenari de la creació de la Mancomunitat, és oportú recordar un aspecte poc conegut però igualment significatiu de la seva obra: l’ús del català a l’administració. La Mancomunitat, com veurem, ho va fer gairebé tot en català. Creada el 1914 a partir de l’agrupació de les quatre diputacions catalanes i dirigida fins el 1924 per la Lliga Regionalista, va ser la primera institució pública en la història de l’Espanya contemporània que va tenir el català com a llengua habitual. A les línies que segueixen explico quina va ser la presència del català a la Mancomunitat. Les dades que presento provenen del llibre La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924, que vaig publicar el 2006.

 

Títols de deute i llibres de text

El 1917 l’escriptor Lluís Nicolau d’Olwer va publicar a la revista Ofrena un article en motiu de la mort d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat. L’article, titulat “Del que en Prat de la Riba ha fet per la llengua catalana”, destacava el fet que, gràcies en part a Prat de la Riba, “el català i no cap altra llengua ha estat la usada sempre en els treballs previs i en el funcionament de la Mancomunitat de Catalunya”. El català va ser, en efecte, la llengua de treball dels òrgans de govern, les oficines, els serveis i les escoles de la Mancomunitat. A les sessions de l’Assemblea i del Consell Permanent de la Mancomunitat, la majoria de diputats i consellers van fer les seves intervencions en català. Les actes i els acords d’aquestes sessions es van escriure també en català. Així mateix, la Mancomunitat va redactar en català la correspondència, els anuncis destinats a la premsa, els rètols de les seves dependències i edificis i fins i tot els títols de deute públic. Cal recordar, per cert, que els títols de deute de la Mancomunitat, tot i estar en català, eren acceptats per les borses espanyoles i pel Banc d’Espanya.

El català va ser també la llengua de la majoria de la documentació administrativa de la Mancomunitat (expedients, informes, comptabilitat, etc.). Si més no, això és el que es podria deduir d’una enquesta interna que va fer la Mancomunitat el 1921. Només dotze serveis i oficines de la Mancomunitat van contestar l’enquesta, però val la pena veure quines van ser les respostes. L’Oficina d’Estudis Jurídics, el Servei de Sanitat i l’Arxiu de la Mancomunitat van contestar que redactaven tots els documents en català. El Servei de Majordomia va declarar que portava la comptabilitat en castellà. El Patronat de la Universitat Industrial emprava el castellà en la documentació “purament oficial”. El Servei d’Arquitectura només feia servir el castellà en els plecs de condicions d’algunes obres. La resta d’organismes que van contestar -el Negociat d’Afers Generals, el Departament d’Hisenda, el Negociat de Carreteres, Camins i Ponts, els Serveis Tècnics d’Agricultura, el Consell de Pedagogia i l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, l’escola per correspondència de la Mancomunitat- redactaven en castellà dos tipus de documents: els justificants de comptes, per si havien de ser aprovats pel Tribunal de Comptes del Regne, i els documents dirigits a l’administració estatal. A partir dels resultats de l’enquesta, la secretaria del Consell Permanent va elaborar un informe. Una de les conclusions de l’informe era que les comunicacions dirigides al govern central i els documents que podien ser revisats per la hisenda estatal no es podien deixar de fer en castellà; la resta de documents es podien fer en català, perquè no hi havia cap llei que ho impedís.

La Mancomunitat va fer servir el català a pràcticament totes les seves publicacions, des de les obres de contingut general com L’obra a fer o L’obra realitzada fins als resums de l’activitat del Consell Permanent i l’Assemblea, les publicacions periòdiques, les monografies científiques o els llibres de text. Entre les publicacions més destacades, per la novetat que representaven en el mercat editorial en català, hi ha els més de cinquanta volums de la “Col·lecció Minerva de coneixements fonamentals”, i la quarantena de llibres de text de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, que Alexandre Galí, a la seva Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, va qualificar de “la sèrie més considerable de llibres tècnics en llengua catalana fins l’any 1936.” La majoria de publicacions es distribuïen gratuïtament. Entre els destinataris hi havia els principals ajuntaments catalans, diputats provincials i parlamentaris catalans, les vuit biblioteques populars de la Mancomunitat, diverses biblioteques i personalitats europees, representants de l’estat i estrangers a Catalunya (governadors civils, capitans generals, ambaixadors, cònsols, etc.), els casals catalans d’Amèrica i diverses entitats privades.

A les oposicions a places de la Mancomunitat solia constar com a requisit o com a mèrit, segons els casos, el coneixement escrit del català. Així es va establir en totes les conselleries i departaments i en tota mena de places, des de les d’auxiliar administratiu fins a les de metge, passant per les de majordom, mecanògraf, telefonista, caixer, delineant, enginyer o arquitecte. Així mateix, algunes escoles de la Mancomunitat demanaven com a requisit d’ingrés saber escriure el català. És el cas per exemple de l’Escola d’Agricultura, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola de Directors d’Indústries Mecàniques o l’Escola d’Infermeres.

Classes de català

La Mancomunitat va disposar d’un servei d’ensenyament de català: la Càtedra de la Llengua Catalana, creada per la Diputació de Barcelona el 1912. El titular de la Càtedra va ser, des de la seva creació, Pompeu Fabra. Inicialment la Càtedra es va establir a l’Escola d’Administració Pública de la Diputació. Durant els primers anys va tenir poca activitat. Fabra hi feia quatre hores de classe a la setmana. Fins el 1920 va tenir només uns 70 alumnes. Alexandre Galí diu que la Diputació la va obrir i després se’n va desentendre. El 1920 la Càtedra va ser traspassada a la Mancomunitat. Es va traslladar a la Universitat Industrial, on hi havia la majoria d’escoles de la Mancomunitat. Això va fer que el número d’alumnes augmentés i desbordés la capacitat de la Càtedra. En opinió de Galí, “semblava que [a la Mancomunitat] li dolgués fer despeses pel català i per això quan era indispensable, com en el pla de l’Escola de Bibliotecàries o dels Estudis Normals, obligava els alumnes a assistir a la càtedra d’en Fabra, la panacea universal de l’aprenentatge del català, com si el català que necessitaven les bibliotecàries fos el mateix que necessitaven els mestres o com si en Fabra no tingués una feina pròpia diferent de la de preparar bibliotecàries o mestres primaris”.

Com explica Galí, sembla que la Mancomunitat va desatendre l’ensenyament del català a les escoles que va crear. Aquestes escoles van ser l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola d’Infermeres, l’Escola d’Alts Estudis Comercials, els Estudis Normals, l’Extensió d’Ensenyament Tècnic i l’Escola d’Indústries de Teixits de Punt de Canet de Mar. A l’Escola d’Infermeres hi havia dues assignatures de caràcter general -“Recapitulació i ampliació de coneixements d’escola primària” i “Ampliació de cultura general”- que incloïen lliçons de català. Als Estudis Normals hi va haver a partir de 1920 un curs obligatori de “Llengua i Literatura Catalanes”; en el curs d’accés a aquest centre hi havia també l’assignatura de català. A l’Escola d’Indústries de Teixits de Punt de Canet de Mar hi havia l’assignatura de “Llenguatge”, on els alumnes rebien classes de català, castellà i alemany. A les altres escoles no hi havia cap curs de català. Les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries havien d’assistir a la Càtedra de Fabra. Galí dirà que en aquesta escola “les disciplines que van anar més mal servides foren les de caràcter català (coneixements de llengua, història, literatura, geografia, etc. especials de Catalunya)”, i que el català les alumnes “l’havien d’aprendre com poguessin.”

A part de les escoles que va crear, la Mancomunitat va intervenir en el sosteniment d’altres escoles professionals ja existents. El 1917 es van integrar a la xarxa de la Mancomunitat l’Escola de Teixits de Badalona i les escoles d’arts i oficis de Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa i Vilanova i la Geltrú. Només en un d’aquests centres -l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Badalona- hi havia classes de català. El 1920 un segon grup de sis escoles professionals van passar a la Mancomunitat. Eren les escoles de belles arts d’Olot, La Bisbal, Llagostera i Puigcerdà i les escoles d’arts i indústries de Sant Feliu de Guíxols i de Palafrugell. En cap d’elles no s’hi ensenyava el català. Cal dir, de totes maneres, que aquestes sis escoles només feien cursos tècnics i professionals. En resum, entre 1914 i 1923 la Mancomunitat va crear sis escoles i va finançar tretze escoles locals que ja existien. Només en quatre d’aquestes dinou escoles s’hi feien classes de català.

Alexandre Galí ha criticat l’actitud de la Mancomunitat en relació amb l’ensenyament del català: “la Mancomunitat, diu Galí, seguint en aquest punt la tradició de la Diputació de Barcelona, tenia el costum o bé de negligir les càtedres de català o bé d’estalviar-les quan eren indispensables.” En opinió de Galí, els regionalistes creien que l’ensenyament del català no era necessari: “Els homes de la Lliga van procedir en la qüestió de l’ensenyament de la llengua com a perfectes representants del tipus més general dels seus electors. No creien necessari ensenyar el català, perquè ja el sabien. Ignoraven, o ignoràvem, perquè l’autor d’aquest llibre també hi va posar les mans amb la millor intenció, que l’única ciència que té aguant en el món és la muntada damunt d’una afinada base de cultura feta d’humanitats, entre elles les humanitats de la pròpia llengua.” El testimoni de Galí és en realitat un mea culpa: Galí va ser precisament un dels inspiradors de la política escolar de la Lliga, i entre 1916 i 1923 va ocupar el càrrec de secretari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. El 1913 el líder de la Lliga Francesc Cambó va fer unes declaracions que confirmarien la tesi de Galí. Cambó va dir en un míting que, després de la ruptura de la Solidaritat Catalana el 1910, la Lliga buscava un nova causa per organitzar un front comú a Catalunya, i que en aquell moment es va descartar la causa de la llengua catalana. El motiu, va dir Cambó, és que “l’idioma català està definitivament salvat a Catalunya”. En lloc de reivindicar els drets del català, la Lliga va engegar aleshores la campanya per obtenir la Mancomunitat. Podríem pensar, doncs, que els regionalistes creien que el català no estava en perill de desaparèixer, i per tant no requeria de l’ajuda de l’escola per a sobreviure.

El mal de les biblioteques

Coneixem, gràcies a un informe de juny de 1920 de Jordi Rubió i Balaguer, director del Servei de Biblioteques Populars, quina era la presència del català a les cinc biblioteques populars que la Mancomunitat havia creat fins aquell moment (Canet de Mar, Les Borges Blanques, Olot, Sallent i Valls). Diu Rubió a l’informe que el que més demanen els lectors d’aquestes biblioteques són llibres d’escriptors catalans. Explica que a Les Borges Blanques hi ha una “insuficiència absoluta” d’obres en català, a Canet de Mar “sols tenen les obres de Verdaguer, de l’Editorial Catalana i alguns volums de la Biblioteca Popular de l’Avenç”, i a Olot no hi ha cap obra de Torras i Bages ni tampoc La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba, “amb tot i que el seu retrat presideix la sala de conferències”. Rubió afegeix que les biblioteques estan totes “tarades del mateix mal: l’escassíssima representació que hi té la literatura catalana.” Explica que a totes les biblioteques “es pot llegir Valle Inclán; en canvi la major part d’elles no tenen les obres d’en Maragall; i a Canet de Mar hi falta l’Atlàntida, amb la natural estupefacció dels lectors, que és lo primer que volen llegir de Verdaguer. No cal dir que els poetes de les generacions postmaragallianes hi són del tot oblidats.”

Rubió es lamenta també de la deficient distribució de les obres de la Mancomunitat entre les biblioteques populars. Cap de les cinc biblioteques, explica, “té sencera la col·lecció de la Biblioteca Minerva, ni els fullets de propaganda i cultura agrícola de l’Escola d’Agricultura ni els programes o reglaments de les Escoles Tècniques de la Mancomunitat.” Rubió es queixa, finalment, que a les seccions infantils de les biblioteques només hi hagi llibres en castellà. Diu que els lectors infantils “que freqüenten la biblioteca no hi troben cap llibre de les nostres rondalles tradicionals i en canvi se saturen de les aventures extravagants i exòtiques d’esperit de Pinocho o de Pintipolín.” Com a solució proposa que “per de prompte” s’adquireixin “els llibres per a infants publicats pels editors barcelonins i les col·leccions de rondalles i jocs tradicionals dels nostres folkloristes, així com els periòdics infantils escrits en català.”

Sembla que la Mancomunitat va intentar corregir aquesta situació. L’octubre de 1920 va aprovar la compra de sis col·leccions de les obres publicades per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i per les editorials La Revista i Catalana d’Edicions. Un informe de 1924 diu que totes les biblioteques rebien gratuïtament les publicacions de la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans, i estaven subscrites a diversos diaris i revistes en català, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, D’ací i d’allà o La Revista.

Ajuntament i Diputació

A més de la Mancomunitat, la Lliga Regionalista també van dirigir les dues altres grans institucions del país: l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona. A l’Ajuntament la Lliga va ser el partit més votat entre 1915 i 1923, mentre que a la Diputació ho va ser des de 1907 fins a 1923. A totes dues institucions, però, el català hi va tenir menys presència que a la Mancomunitat. A l’Ajuntament, la llengua predominant durant aquest període va ser el castellà. Era la llengua emprada a les comissions municipals, les actes de les sessions, la majoria de publicacions, la documentació interna i la correspondència. El maig de 1923 l’editorial del diari La Publicitat es queixava de la castellanització de l’Ajuntament: “Anant pel món veiem cada dia rètols de diversos vehicles municipals que no estan escrits en la nostra llengua; veiem rètols de carrers, posats fa quatre dies, posats ahir, a mig posar, que tampoc estan en la nostra llengua; del paperam de les oficines només una part mínima és escrit en català.” Una excepció en aquest sentit va ser la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, creada el 1916, que ho feia tot en català, excepte els dictàmens. Una altra excepció eren les escoles municipals, on l’ensenyament es donava en català. Aquestes escoles eren l’Escola de Cecs, Sordmuts i Deficients, l’Escola del Bosc, l’Escola del Patronat Domènech, l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc del Guinardó i les dues escoles Montessori. Als grups escolars Baixeras i La Farigola, inaugurats el 1922 i gestionats conjuntament per l’Ajuntament i l’Estat, la llengua d’ús preferent era també el català.

Pel que fa a la Diputació de Barcelona, a començament de segle el català s’utilitzava només, per part d’alguns diputats, a les sessions del ple provincial. A partir de 1907 la Diputació va estar presidida per la Lliga Regionalista, però pel que sembla la presència del català no va créixer massa. El 1910, segons que explica Manuel Folguera i Duran a les seves memòries, a la Diputació el castellà era la llengua habitual entre la consergeria i el servei, i dominava absolutament la majoria dels usos escrits (actes i acords de les sessions, dictàmens de les comissions, informes i comunicats d’ús intern, correspondència exterior, etc.); fins i tot les notes que enviava la presidència als diputats i a altres autoritats estaven escrites en castellà. Nou anys després, però, la situació del català havia millorat. En un article que va publicar el 1918 a la Revista de Nostra Parla, Nicolau d’Olwer explica que a la Diputació el català ja era la llengua més utilitzada a les sessions, els acords del ple i els documents interns, tot i que el castellà mantenia una presència notable; les actes de les sessions i el butlletí oficial de la Diputació, per exemple, es feien en castellà. Nicolau d’Olwer diu que aquesta presència es devia al pes de la rutina, a la influència dels partits estatals i a la vinculació de la Diputació amb el govern civil.

Tal com succeïa a l’Ajuntament, a les escoles tècniques de la Diputació la llengua d’ús habitual era el català. El 1910 l’Escola Superior d’Agricultura va ser la primera en adoptar el català com a llengua oficial. El 1913 va fer el mateix l’Escola del Treball. Segons que explica Alexandre Galí, l’exemple de l’Escola del Treball es va estendre “de la manera més natural del món, sense el més petit forceig. Des d’aleshores el català va ésser la llengua vehicular a totes les escoles de la Diputació i de la Mancomunitat.” Un altre organisme de la Diputació, el Consell d’Investigació Pedagògica, creat el 1913, també ho feia tot en català: les actes, els expedients, les publicacions i les activitats per a mestres, com l’Escola d’Estiu, els cursos Montessori i els Cursos Monogràfics i d’Intercanvi. Pel que fa a l’ensenyament del català, nou de les setze escoles que va crear o dirigir la Diputació entre 1907 i 1920, data en què van ser traspassades a la Mancomunitat, tenien algun curs de català.

Llengua de poble vençut

L’obra de catalanització de les institucions que va portar a terme la Lliga Regionalista, i que he intentar resumir aquí, va tenir un final abrupte. El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va pronunciar-se contra el govern. Els dirigents de la Lliga, tot i que no van participar en la preparació del cop d’estat de Primo, van acollir favorablement el nou règim. Confiaven que Primo, a més de sotmetre l’anarcosindicalisme i acabar així amb l’agitació social que es vivia a Catalunya, ampliaria, o si més no respectaria, les atribucions de la Mancomunitat. Aviat, però, van veure que en aquest segon punt s’havien equivocat. Només cinc dies després del cop d’estat Primo va publicar un decret de “medidas y sanciones contra el separatismo”. Pel que fa a la llengua, el decret deia que “en los actos oficiales de carácter nacional o internacional no podrá usarse por las personas investidas de autoridad otro idioma que el castellano, que es el oficial del Estado español, sin que esta prohibición alcance a la vida interna de las corporaciones de carácter local o regional, obligadas, no obstante, a llevar en castellano los libros oficiales de Registros”. Cal dir encara que sigui de passada que, en contra del que diu el decret, el castellà no era en aquell moment la llengua oficial de l’estat espanyol. Ni la Constitució de 1876, vigent en aquell moment, ni cap altra llei o decret establien l’oficialitat del castellà. El castellà no va ser declarat oficial a Espanya fins a l’arribada de la República.

El 20 de setembre, dos dies després de la publicació del decret, el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch va escriure una carta de protesta a Primo. Puig es queixava, entre altres coses, que s’hagués prohibit que “nuestra lengua sea honrada por la autoridad. Lengua de pueblo vencido, podrá ser hablada por el bajo pueblo, jamás ennoblecida por el poder en funciones de tal.” Primo va respondre a Puig que l’ús oficial del català havia estat prohibit perquè anava en detriment de la presència del castellà, que segons ell era el símbol de la unitat política d’Espanya.

El decret del 18 de setembre, com hem vist, no prohibia l’ús del català als actes oficials locals ni a la vida interna de les corporacions. Malgrat això, de seguida la prohibició va anar més enllà del que deia el decret. El 19 de setembre el governador civil de Barcelona va ordenar l’Ajuntament, la Diputació i la Mancomunitat que col·loquessin rètols en castellà al costat dels rètols en català de carrers, carreteres i altres llocs públics. El nou alcalde de Barcelona, el tinent coronel Fernando Álvarez de la Campa, nomenat a començament d’octubre, va castellanitzar completament l’Ajuntament. Va ordenar que a la documentació, la retolació i les escoles municipals es fes servir només el castellà, i fins i tot va prohibir als funcionaris i càrrecs municipals parlar català. Durant les setmanes següents es van aplicar mesures similars arreu del país.

A diferència del que va passar a l’Ajuntament de Barcelona, després del cop d’estat la Mancomunitat va restar encara uns mesos sota control regionalista, concretament fins el gener de 1924. Això va fer que la castellanització hi avancés més lentament. La Mancomunitat, per exemple, va mantenir la retolació exclusivament en català, la qual cosa va provocar un incident amb el rei Alfons XIII. Al final de setembre de 1923 la comissió de l’Exposició del Moble de Montjuïc havia instat la Mancomunitat a col·locar rètols en castellà al costat dels rètols en català que hi havia a l’exposició. Un mes després, però, els rètols en castellà encara no havien estat col·locats. El 2 de desembre el rei Alfons XIII i Primo de Rivera van visitar l’exposició. En veure els rètols en català, el rei es va enutjar i, segons el diari El Sol, va dir a Puig i Cadafalch que “cuidara mucho de que no faltaran al lado de los letreros escritos en catalán otros escritos en castellano”; el rei va afegir que sobre aquesta qüestió “no podía admitir ninguna discusión”. Segons la versió de la revista Ressorgiment, editada per la colònia catalana de Buenos Aires, el rei va reaccionar dient “¿Qué significa esto? ¿Acaso no estamos en España?”, i va advertir el ministre de Governació Martínez Anido: “Te hago responsable de que no vuelva a ocurrir esto; y que se acabe de una vez para siempre la vergüenza de que en España no se escriba ni hable el español.

El 13 de gener el govern de Primo va dissoldre les diputacions provincials de tota Espanya, excepte les del País Basc i Navarra. En cessar en els seus càrrecs, els consellers de la Mancomunitat van fer pública una nota on deien: “Sols cedint a un acte de força abandonem els llocs que ocupàvem per mandat exprés del poble de Catalunya. En som trets perquè hem estimat massa la nostra terra”. El nou president interí de la Mancomunitat, el general Carlos Losada, va enviar el 18 de gener una nota al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat ordenant que “las enseñanzas en las Escuelas y centros de cultura que de esa Excma. Corporación dependen, se den en idioma castellano.” Pocs dies després Losada va imposar l’ús exclusiu del castellà en tots els actes de la Mancomunitat i va ordenar que els rètols en català es canviessin o es dupliquessin en castellà.

El 30 de gener els diputats provincials designats pel govern van elegir Alfons Sala nou president de la Mancomunitat. El mateix dia se celebrà la primera reunió del nou Consell Permanent. L’acta de la reunió ja es va redactar només en castellà. En els mesos següents Alfons Sala va intentar mantenir un tímid regionalisme, però això no va impedir que la castellanització continués. La nova Mancomunitat, per posar només un exemple, va decidir que els llibres que enviava als centres catalans d’Amèrica havien d’estar escrits en castellà. Al final de febrer de 1924, en un acte que simbolitza el final d’una època, el rètol que hi havia a l’entrada de la seu de la Mancomunitat, i que deia “Palau de la Generalitat”, va ser substituït per un altre que deia “Diputación Provincial”. La Mancomunitat va ser finalment dissolta per la dictadura l’any 1925. Sis anys després, amb la creació de la Generalitat republicana, la llengua catalana tornarà a convertir-se en llengua d’administració i de govern. Però serà ja en un altre context i amb uns altres protagonistes.

Josep Grau Mateu

Universitat Oberta de Catalunya

One thought on “L’ús del català a la Mancomunitat de Catalunya – Josep Grau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s