L’onada migratòria de caràcter global, que afecta tant immigrants com refugiats, ha despertat preocupació arreu del món. A Europa,[1] Austràlia i els Estats Units, l’origen ètnic, lingüístic i cultural dels migrants ha provocat intensos debats sobre els beneficis i els costos de la diversitat creixent i el risc que les fronteres obertes plantegen a les identitats i les economies[2] nacionals. Les incerteses provocades per les ramificacions culturals, econòmiques i de seguretat de la immigració han causat inquietuds decisives en el vot favorable al Brexit al Regne Unit i han esdevingut una basa que juguen els partits populistes de dreta, particularment a Europa, per aconseguir un suport creixent.[3]

Una enquesta del Pew Research Center[4] demostra que, més enllà del lloc de naixement, l’acceptació dels individus com a ciutadans i residents d’un país depèn de la llengua que parlen. Aquesta és la percepció del 77% dels habitants d’Europa (62% dels habitants de l’Estat espanyol), el 70% dels habitants del Japó i dels Estats Units, el 69% dels australians i el 59% dels canadencs. Aquestes actituds, que poden servir de guia per a les polítiques d’integració, també revelen una qüestió preocupant: la glotofòbia impera arreu del món. La discriminació de les persones per raó de la llengua que parlen (verbal o de signes) és un biaix cognitiu del qual no escapen ni els ciutadans ni les estructures institucionals, particularment en els àmbits de l’educació i la justícia.[5] L’esperit d’equitat i d’unió que defensen les institucions internacionals i la legislació en matèria de drets humans[6] requereix una actuació decidida per contrarestar la discriminació basada en la llengua.

Tot i així, la disponibilitat efectiva de les llengües de comunitats minoritzades en àmbits oficials i de comunicació pública és una quimera en el món actual. Des de la imposició d’una llengua franca per a la comunicació internacional, l’anglès,[7] fins a la baixa atenció lingüística que rep la població migrant de les presons,[8] que sovint no ha tingut accés a traducció i interpretació de qualitat en els procediments condemnatoris,[9] passant per una política centralista que fomenta actituds d’exclusió envers les llengües minoritzades de l’Estat,[10] la glotofòbia és una amenaça silenciosa i silenciada que afecta greument el teixit socioeconòmic d’Europa, fomenta narratives d’odi envers grups definits per la llengua i la cultura (sovint identificada amb una llengua determinada, com ara l’àrab), augmenta la sensació d’inestabilitat i inseguretat i posa en perill les polítiques de creació d’una cultura europea.[11]

Els territoris europeus bilingües afegeixen complexitat a una Europa on viuen 34,3 milions de persones provinents de països no-membres.[12] Els atacs a la llengua són objecte de denúncies constants[13] i provoquen divisions socials que troben aliment en biaixos cognitius, com són la necessitat de definir una identitat social pròpia i superior a partir de la determinació de grups diversos en la mateixa societat.[14]

La comunitat científica ha dedicat esforços a trobar solució als problemes socials que això provoca buscant les causes motivacionals de l’hostilitat, el prejudici i l’odi i investigant formes de millorar les relacions intergrupals.[15] El grup de recerca TRAP de la Universitat Jaume I intenta oferir el concepte del postmonolingüisme[16] com a vincle transdisciplinari per trobar solució a una inèrcia de la pràctica on es defineixen grups socials per formar identitats i contraposar-les. El postmonolingüisme explica una societat composta d’espais multilingües fruit de tensions entre les distintes diversitats locals i globals. La identitat, definida per la tensió particular que envolta l’individu en els seus distints àmbits d’experiència social, esdevé fluïda, la qual cosa permet superar visions supremacistes i autoritàries d’una llengua, cultura, religió, raça, nacionalitat, gènere o orientació sexual, grup de capacitats o edat. Així, el postmonolingüisme ofereix una alternativa integradora que defuig les interpretacions essencialistes de la cultura, fomentades pel caràcter hereditari, localitzat i intransferible del concepte d’ètnia.[17] Les XI Jornades Internacionals de Traducció i Interpretació: Justícia i llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe oferiran un punt de trobada transdisciplinari on la traducció i la interpretació podran explorar les vies que ofereixen els espais de tensió entre diferents grups amb llengües diferents perquè la mediació interlingüística i intercultural puga contribuir a la millora de les relacions i a la reinterpretació de les identitats, amb l’objectiu final de reforçar el teixit social i les possibilitats d’èxit del conjunt de la població.

La glotofòbia és una reacció al contacte interlingüístic fruit dels fluxos globals i implica un problema de seguretat per tal com afecta la radicalització de l’opinió europea. Les narratives d’odi resultants ja han provocat actuacions de gran abast per la vinculació entre aquestes narratives i els atacs terroristes.[18] Una d’aquestes actuacions la va encapçalar la Comissió Europea amb la signatura, el 31 de maig de 2016, d’un codi deontològic[19] d’adhesió voluntària que obliga les grans empreses tecnològiques a eliminar dels seus webs i xarxes socials tot el que es puga considerar delicte d’incitació a l’odi d’acord amb la legislació europea. Fa temps que el dret penal dels països europeus reconeix els perjudicis socials i econòmics[20] de les narratives d’odi i fa també temps que la psicologia social ha identificat el problema (l’afinitat intragrupal i l’hostilitat intergrupal)[21] i comprovat empíricament l’efectivitat de la solució: l’exposició a narratives positives de contacte intergrupal.[22] Que els avanços científics transcendisquen a la societat a través dels responsables de la formulació de polítiques és una solució sine qua non per poder acarar amb garanties d’èxit el repte de la migració i la convivència a Europa.

Les Jornades proposen una visió transdisciplinària de la glotofòbia i de les polítiques executades arreu del món (amb representants d’Àsia, diversos països d’Europa, Austràlia, Àfrica, el Carib, els Estats Units i l’Amèrica Llatina) per debatre les diferents qüestions implicades i proposar solucions a l’alçada de la complexitat del problema. En concret, les aportacions se centren en les polítiques de traducció/interpretació (la gestió i les pràctiques de la traducció/interpretació i les conviccions sobre la traducció/interpretació), tant de llengües verbals (De Pedro, sobre la recuperació de llengües indígenes a través de la formació d’intèrprets; Li, sobre les polítiques lingüístiques de la Xina davant les llengües minoritzades; Bornstein, sobre la gestió lingüística de les ciutats cosmopolites) com de signes (Pérez, sobre la interpretació de llengua de signes als tribunals), com a part de les polítiques lingüístiques d’atenció a les comunitats minoritzades (Cronin des d’una perspectiva teòrica, i Marzà des de la pràctica de la Generalitat Valenciana). Reben atenció especial l’accés a la justícia en contextos multilingües (Wadensjö, sobre les funcions de la interpretació en contextos institucionals; Vargas, sobre la interpretació verbal de llengües minoritzades als tribunals de Catalunya, o Zambrano, als tribunals dels Estats Units), les polítiques educatives de promoció o supressió dels drets lingüístics reconeguts en l’ordenament internacional (Frasquet, sobre el crioll i les polítiques educatives a la Reunió, i Segura sobre la seguretat lingüística a la Universitat Jaume I), que estableix la necessitat d’assegurar la igualtat de tots els individus en l’accés a la cultura (Sanz Moreno, sobre l’audiodescripció com a via d’accés per a les persones cegues i sordcegues), i com la creació de recursos lingüístics esdevé essencial en la supervivència i la possibilitat de les llengües d’utilitzar-se amb normalitat, tant per la disponibilitat dels recursos (Casademont i Carod, sobre la necessitat de recursos lingüístics per garantir l’accés a la justícia; Domènech i Gelpí, sobre les eines per a la traducció al català del discurs jurídic; Kuznetsova i Obraztsova, sobre la necessitat de corpus orals d’ucraïnès per a la formació d’intèrprets) com per la possibilitat d’estudiar-ne la intervenció ideològica en els processos de creació (Morales, sobre el vocabulari del procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya).

També s’acaren les polítiques de traducció/interpretació com a vies de salvaguarda de la democràcia etnolingüística,[23] de la qual la Unió Europea es declara defensora, i es posa l’atenció sobre pràctiques lingüístiques imperialistes (Yuste, que ofereix una visió postcolonial de la convivència del català i l’espanyol; Molines, sobre com la traducció silencia la diversitat dialectal i fomenta el monolingüisme; Moreno Pérez, sobre els canvis recents en la política d’informació governamental dels Estats Units; Moussaoui, sobre l’arabització d’Algèria i la repressió de l’amazic) que intenten contrarestar la naturalitat del multilingüisme en l’experiència humana (com mostren, amb l’estudi de produccions audiovisuals, tant Iberg, des de les experiències individuals, com De Higes, des dels processos de diàspora), però també d’actituds lingüístiques de rebuig de la diversitat, fins i tot dins de la llengua pròpia (Sancho, sobre les actituds lingüístiques de parlants d’espanyol a Itàlia davant la interpretació judicial que es posa al seu servei).

Davant la urgència d’atendre la política lingüística envers les minories immigrants i sol·licitants d’asil en la conjuntura actual, diverses ponències tracten la qüestió (Sijilmassi, sobre la funció de la traducció i la interpretació en la integració dels migrants a la ciutat de València; Hassan, sobre determinats recursos cognitius dels intèrprets naturals[24] que n’equiparen l’execució als intèrprets formats) i insisteixen en la necessitat de trobar solucions a través de polítiques de traducció i interpretació (Palomo, sobre la concepció que la traductologia té dels traductors i intèrprets naturals; Briva, sobre la necessitat de regular la participació dels traductors i intèrprets no formats) que posen en primer terme l’interès de servir a la societat (Hebenstreit, sobre el discurs ètic de la traductologia; Ohranovic, sobre l’ideal de servei en la professionalització dels intèrprets; Rodríguez Muñoz, sobre la necessitat de redefinir la funció i la competència socials de traductors i intèrprets jurats) i hi acosten els professionals per superar-ne la invisibilitat actual davant d’altres professionals (Gascón Navarro, que tracta la percepció dels advocats que actuen en el torn d’ofici) com de la societat en general (Zörweg, sobre la imatge dels traductors i intèrprets judicials en la premsa espanyola). Cal destacar especialment en aquest sentit els esforços de la professió de traducció i interpretació per crear polítiques pròpies que puguen donar solucions en situacions límit, com són les bèl·liques, on les distintes forces recluten traductors i intèrprets, molt sovint locals i sense formació prèvia, que han d’acarar conflictes professionals i prendre decisions en qüestió de segons (Sanders, sobre la secció d’interpretació en zona de conflicte de l’Associació Internacional d’Intèrprets de Conferència).

Altres ponències posen l’èmfasi en aspectes cognitius i, molt especialment, en el colonialisme cognitiu que s’exerceix des d’estructures de poder (Ferrer, sobre el pensament dicotòmic sobre la llengua a les Corts valencianes; Leal, sobre com tota una professió, la d’intèrpret de conferències, acull o supera un discurs hegemònic) i com aquest no supera, de vegades, la transferència intercultural (Ferrer, sobre la censura editorial del discurs discriminatori en obres originals japoneses). El poder també és un tema recurrent, en especial en tractar les desigualtats (Martín Ruano, sobre com la traducció fomenta els desequilibris ja existents; Schulte, sobre les desigualtats que es creen entre diverses llengües minoritzades dins un mateix context) i en veure com la traducció pot ser una via perquè els individus puguen accedir-hi (Gasca, sobre la traducció que exerceixen els estudiants d’espanyol com a llengua d’herència als Estats Units).

Les Jornades, que tindran lloc els dies 10, 11 i 12 de maig de 2017, tracten les diferents qüestions des de punts de vista teòrics, aplicats i descriptius i s’adrecen a tots aquells que participen en la formulació i l’aplicació de polítiques lingüístiques i mesures de convivència social de comunitats multilingües. Això inclou treballadors socials, normalitzadors lingüístics, agents judicials i mediadors policials, lletrats, educadors de primària i secundària, traductors i intèrprets, editors, correctors, com també membres de la comunitat universitària i investigadors que puguen contribuir als debats o conversar amb els assistents per rebre idees tant per a la dinamització de les polítiques com per a recerques individuals o en consorcis multidisciplinaris.

 

Esther Monzó

Departament de Traducció i Comunicació de la Universitat Jaume I

 

[1] Comissió Europea (2016): Delivering on Migration, Brussel·les; Eurostat (2016): Asylum quarterly report; “Record number of over 1.2 million first time asylum seekers registered in 2015“, Eurostat News Release, Brussel·les.

[2] Rooyackers, Ilse N. & Maykel Verkuyten (2012): “Mobilizing support for the extreme right: A discursive analysis of minority leadership”, British Journal of Social Psychology, 51 (1), p. 130-148. Furchtgott-Roth, Diana (2013): The Economic Benefits Of Immigration, Manhattan Institute for Policy Research, Nova York. Pincus, Andrew J. (2017): Motion for leave to file brief of technology companies and other businesses as amicus curiae in support of appellees, United States Court of Appeals for the Ninth Circuit, Washington.

[3] Stychin, Carl F. (2004): “Same-Sex Sexualities and the Globalization of Human Rights Discourse”, McGill Law Journal, 49, 951-968. Zick, Andreas; Beate Küpper & Andreas Hövermann (2011): Intolerance, Prejudice and Discrimination. A European Report, Friedrich Ebert Stiftung, Berlín. Winter, Jay & Michael Teitelbaum (2013): The Global Spread of Fertility Decline: Population, Fear, and Uncertainty, New Haven, Londres, Yale University Press; Zbarauskaitė, Asta; Neringa Grigutytė & Danute Gailienė (2015): “Minority Ethnic Identity and Discrimination Experience in a Context of Social Transformations”, Procedia – Social and Behavioral Sciences, 165 (6), 121-130. Papandreu, George (2013): “The Politics of Fear”, New Perspectives Quarterly, 30 (1), p. 27-30. Sparks, Chris (2003): “Liberalism, Terrorism and the Politics of Fear”, Politics, 23 (3), p. 200-206, Gale, Peter (2004): “The refugee crisis and fear. Populist politics and media discourse”, Journal of Sociology, 40 (4), p. 321-340, Schuermans, Nick & Filip De Maesschalck (2010): “Fear of crime as a political weapon: explaining the rise of extreme right politics in the Flemish countryside”, Social & Cultural Geography, 11 (3), p. 247-262.

[4] Stokes, Bruce (2017): What It Takes to Be Truly “One of Us”, Pew Research Center, Washington.

[5] Skutnabb-Kangas, Tove (1996): “The colonial legacy in educational language planning in Scandinavia: from migrant labor to a national ethnic minority?”, International journal of the sociology of language, 118, p. 81-106, — (2008): Linguistic Genocide in Education – or Worldwide Diversity and Human Rights?, Nova Delhi, Orient Longman.

[6] UNGA (1948): “Universal Declaration of Human Rights”. Nacions Unides: Resolution 217A (III), París

[7] Phillipson, Robert (2003): English-Only Europe? Challenging Language Policy, Londres, Nova York, Routledge.

[8] Martínez-Gómez, Aída (2014): “Interpreting in prison settings”, Interpreting, 16 (2), p. 233–259.

[9] Valero Garcés, Carmen; Bettina Schnell; Nadia Rodríguez Ortega & Fernando Cuñado (2015): “Estudio preliminar sobre el ejercicio de la interpretación y traducción judicial en España”, Sendebar: Revista de la Facultad de Traducción e Interpretación, 26, p. 137-166.

[10] Marcet Morera, Joan (2013): “La política lingüística de l’Estat espanyol: una aproximació a la incomprensió del pluralisme cultural”, Revista de Llengua i Dret, 59.

[11] Vg. la decisió marc 2008/913/JHA del Consell de la Unió Europea.

[12] Eurostat (2016): Migration and migrant population statistics.

[13] Vg., per exemple, European Language Equality Network (2016): ELEN denuncia a l’Eurocambra que ‘la discriminació lingüística és racisme’.

[14] Tajfel, Henri (ed.) (1982): Social Identity and Intergroup Relations, Cambridge, Cambridge University Press.

[15] Allport, Gordon (1954): The Nature of Prejudice, Reading, Addison Wesley, Durrheim, Kevin; Nicola Jacobs & John Dixon (2014): “Explaining the paradoxical effects of intergroup contact: Paternalistic relations and system justification in domestic labour in South Africa”, International Journal of Intercultural Relations, 41, p. 150-164. White, Fiona A.; Hisham M. Abu-Rayya & Chela Weitzel ibid.”Achieving twelve months of intergroup bias reduction: The dual identity electronic contact (DIEC) experiment”,  38, p. 158-163. Mazziotta, Agostino; Anette Rohmann; Stephen C. Wright; Pablo De Tezanos‐Pinto & Sebastian Lutterbach (2015): “(How) does positive and negative extended cross‐group contact predict direct cross‐group contact and intergroup attitudes?”, European Journal of Social Psychology, 45, p. 653-667. Smeekes, Anouk (2015): “National nostalgia: A group based emotion that benefits the in group but hampers intergroup relations”, International Journal of Intercultural Relations, 49, p. 54-67. Vezzali, Loris; Sofia Stathi; Richard J. Crisp & Dora Capozza ibid.”Comparing direct and imagined intergroup contact among children: Effects on outgroup stereotypes and helping intentions”, p. 46-53. Vala, Jorge; Sven Waldzus & Maria Manuela Calheiros (eds.) (2016): The Social Developmental Construction of Violence and Intergroup Conflict. Springer International Publishing.

[16] Gogolin, Ingrid (1994): Der monolinguale Habitus der multilingualen SchuleMünster. Gogolin, Ingrid (2006): “Linguistic Habitus” en Keith Brown (ed.): Encyclopedia of Language and Linguistics, Elsevier. Yildiz, Yasemin (2012): Beyond the Mother Tongue: The Postmonolingual Condition, Nova York, Fordham University Press. Snetselaar, Ruth A. (2014): La langue française in a postmonolingual world.

[17] Stokes, Bruce (2017): What It Takes to Be Truly “One of Us”, Pew Research Center, Washington.

[18] Bender, Ruth (2016): “German Police Carry Out Nationwide Crackdown on Internet Hate Speech“, Wall Street Journal; Faiola, Anthony (2016): “Germany Springs to Action over Hate Speech Against Migrants“, Washington Post.

[19] Fioretti, Julia & Foo Y. Chee (2016): “Facebook, Twitter, YouTube, Microsoft Back EU Hate Speech Rules“, REUTERS, May 31.

[20] Harvey, Andy (2012): “Regulating homophobic hate speech: Back to basics about language and politics?”, Sexualities, 15 (2), 191-206. Mason, G. (2013): “The symbolic purpose of hate crime law: Ideal victims and emotion”, Theoretical Criminology, 18(1), 75-92. Chakraborti, N. (2015): “Re-thinking hate crime: fresh challenges for policy and practice“, J Interpers Violence, 30 (10), 1738-1754.

[21] Sporer, Siegfried L. (2001): “Recognizing Faces of Other Ethnic Groups: An integration of theories”, Psychology, Public Policy, & Law, 7(1), 36-97.

[22] Eller, Anja; Dominic Abrams & Angel Gomez (2012): “When the direct route is blocked: The extended contact pathway to improving intergroup relations”, International Journal of Intercultural Relations, 36 (5), p. 637-646.

[23] Fishman, Joshua A (1993): “Ethnolinguistic democracy. Varieties, degrees and limits”, Language International, 5 (1), p. 11-17.

[24] Harris, Brian & Bianca Sherwood (1978): “Translating as an Innate Skill” en David Gerver & H. Wallace Sinaiko (eds.): Language, Interpretation and Communication, Oxford, Plenum Press, p. 155-170.