La transmissió lingüística intergeneracional és un element clau per a la preservació d’una llengua, evidentment, i per tant, per a la preservació de la diversitat lingüística global. El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, GELA, dirigit per M. Carme Junyent, en el marc d’un projecte de recerca sobre transmissió entre parlants al·loglots a Catalunya, va organitzar el 2 d’octubre de 2015 una jornada sobre aquesta qüestió, en la qual van intervenir tres especialistes de diferents àmbits lingüisticoculturals com són el quítxua, el gallec i la Itàlia septentrional.Llegeix més »
Autor: xarxes
El moment de la llengua? Algunes previsions sobre el paper públic dels debats lingüístics durant el curs 2015-16 (sobretot a Catalunya) – F. Xavier Vila
Comença un nou curs
El curs 2015-2016 ha començat amb una cita electoral, la del 27S, en la qual es posava damunt de la taula el futur del més gran dels territoris catalanòfons. Un cop passades les eleccions i apaivagat el soroll mediàtic destinat a condicionar la lectura de qui havia guanyat la contesa, la victòria electoral de les forces independentistes permet augurar que aquestes intentaran tirar endavant els seus plans de desconnexió i de construcció de la República catalana. No és difícil d’intuir que aquest procés tindrà transcendència per a la llengua. La qüestió és: de quina manera es materialitzarà això durant aquest curs?Llegeix més »
I què en fem, de l’occità? Algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013 – Aitor Carrera
Darrerament comencem a habituar-nos als debats sobre els graus d’oficialitat que haurien de tenir les diferents llengües que conviuen a casa nostra en un hipotètic nou marc jurídic i polític. L’occità ocupa en aquestes controvèrsies una posició clarament secundària, i segons el cas se’n proposen diferents nivells de reconeixement, inferiors o superiors als que ja té actualment al nostre país, cosa que no sempre obeeix a una reflexió profunda sobre el paper que caldria reservar a la nostra segona llengua territorial. Ben mirat, tot plegat tampoc no és una sorpresa. La Vall d’Aran, el territori occitanoparlant de l’actual Catalunya administrativa, representa amb prou feines el 0,1% del conjunt de la població del país. Tot i que la llengua d’oc sigui oficial en aquella comarca pirinenca d’ençà de 1990, i que tingui aquesta mateixa consideració –almenys sobre el paper– a tot el Principat des de 2006, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (d’ara endavant, EULP2013) constata que gairebé la meitat dels habitants de Catalunya –concretament un 45,7%– ni tan sols sap que l’occità hi és oficial, tot i que també cal reconèixer que l’any 2008 el percentatge era encara superior (56,9%). Davant del problema, n’hi ha que han proposat que aquesta llengua tingui almenys algunes atribucions simbòliques o emblemàtiques en el conjunt del país, i certament caldria estudiar com cal –entre altres coses– la manera de garantir de forma efectiva uns drets individuals per a la minoria occitanòfona fora de la Vall d’Aran. No hauríem de perdre de vista, però, que més enllà del paper que eventualment pugui jugar la llengua d’oc a l’exterior d’aquella comarca (que ha donat lloc a veritables fantasies que podrien ser vistes com una expressió de diletantisme), qualsevol iniciativa pública, i en definitiva qualsevol acció en el marc de la política i la planificació lingüístiques, relativa a la llengua occitana hauria de tenir una prioritat molt clara i evident: fomentar-ne l’ús social al seu territori i fer-ne (o refer-ne, més aviat) una llengua d’ús normal entre la població aranesa.Llegeix més »
El empleo de imágenes en la sentencia judicial – Raquel Taranilla
Es una verdad consabida que, en las últimas décadas, la forma habitual de componer textos profesionales se ha transformado drásticamente a consecuencia del desarrollo de la informática. Entre otros cambios, los recursos gráficos y las imágenes se han convertido en modos habituales que se combinan con la escritura a la hora de trasmitir mensajes. Esa transformación ha sido tan profunda que está alcanzando incluso a las sentencias judiciales, que tradicionalmente se han caracterizado por ser conservadoras en la forma y por recurrir en exclusiva a la palabra escrita.
El giro hacia lo visual, que ha sido descrito ya en relación con sentencias de otros países (por ejemplo, en sentencias alemanas, estadounidenses y suecas), es un proceso en ciernes en la escritura de la justicia española, que he abordado en mi artículo “El empleo de imágenes en la sentencia judicial. Reflexiones sobre la evolución del género”, recientemente publicado en el número 63 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law. Según demuestra ese trabajo, la innovación en el uso de imágenes no debe atribuirse a la voluntad renovadora de jueces particularmente creativos en su manera de redactar, sino que parece tener un origen muy específico y una evolución clara.Llegeix més »
Per una nova política lingüística catalana – Rafel Torner
1. A desgrat d’expressions triomfalistes, com les del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que l’any 2014 va declarar que “[…] ens portarà [sic] un quinquenni o dos, però anem cap a la normalitat plena”, la realitat és que la llengua catalana, també al Principat de Catalunya, es troba, com a mínim, amb grans dificultats que n’afecten l’ús, el coneixement i la qualitat. [El mateix serveix per a l’occità a la Vall d’Aran; l’esment a l’occità val per a tot el text.] En els pròxims anys el català hauria de superar reptes molt importants i avançar en gairebé tots els àmbits d’ús, en alguns per a recuperar el terreny perdut, en altres per a consolidar-s’hi i en altres, senzillament, per a entrar-hi o no ser-hi residual. La política lingüística catalana (PLC) haurà d’incidir especialment en els àmbits de l’administració de justícia, l’ensenyament mitjà i universitari, l’empresa i el món laboral (un sector clau), el lleure juvenil, el cinema i altres consums culturals i la gestió de la immigració; es tracta d’àmbits molt importants en què l’ús del català és especialment feble o inestable. A més, el català hauria d’avançar com a llengua de comunicació intergrupal, cosa que implicaria una modificació progressiva de les normes socials d’ús de les llengües. Finalment, caldria també incidir en la qualitat de la llengua.
2. [Aquí, abans de continuar amb el fil d’aquest apunt, farem un excurs.] Potser devem bona part de les dificultats amb què es troba el català arreu del territori a un error d’apreciació en el moment fundacional de l’actual règim espanyol. En els anys de la Transició franquista a l’actual democràcia, i durant els anys següents, el catalanisme polític hegemònic –i el catalanisme cultural i lingüístic corresponent, a Catalunya i a la resta del territori– no va saber, o no va poder, preveure la gran influència que l’Estat que sorgia després de la dictadura acabaria exercint sobre la cultura i la identitat catalana, començant per la llengua. No cal dir, atesa la tradició espanyola en la matèria, en quina línia ha anat aquesta influència.Llegeix més »