El Ple del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana, en sessió celebrada en dia 8 de març de 2017, va emetre dictamen sobre el Projecte de decret del Consell pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat. El dictamen s’ha aprovat amb dos vots particulars.

El dictamen culmina el procediment d’elaboració d’un projecte que pretén normalitzar l’ús del valencià tant en l’Administració de la Generalitat com en tots els ens instrumentals que en depenen.

La clau del projecte està en l’article 4, que assenyala que el valencià “en serà la llengua destacada d’ús normal i general”, clar està, sense que açò supose cap limitació respecte a l’altra llengua cooficial.

A més, afig l’article que les referències que es fan al llarg del projecte a l’ús del valencià s’han d’entendre en aquest sentit: el valencià serà la llengua d’ús normal i general i no hi haurà cap restricció respecte al castellà. Per tant, cap imposició, cap exclusivitat. Cal insistir en aquest aspecte, perquè el dictamen sembla que no ho té en compte, com després veurem.

El dictamen no qüestiona aquesta declaració general si bé recomana, encara que no ho fa amb caràcter essencial, que s’elimine la paraula “destacada” per evitar termes que puguen dur a confusió. Per tant, podem considerar que el Consell Jurídic Consultiu està avalant l’aspecte central del projecte de decret.

Aquesta declaració general després es desenvolupa al llarg del projecte en aspectes concrets, alguns dels qual són qüestionats per l’òrgan consultiu.

No vull entrar en una anàlisi extensa del dictamen, però sí que vull centrar-me en dos aspectes que han tingut més ressò en la premsa.

El primer és el que fa referència a la necessitat de traduir les comunicacions o els documents quan hagen de produir efecte fora de la Comunitat Valenciana.

El projecte distingeix entre territoris que pertanyen al mateix àmbit lingüístic que el valencià, eufemisme per a referir-se a les comunitats autònomes que tenen el català com a llengua oficial, i aquelles que no hi pertanyen. En el segon cas, tant els documents com les comunicacions que hagen de sortir efecte en aquestes comunitats autònomes es redactaran també en castellà. En el primer cas no caldrà la versió en castellà. Tot açò sense perjudici del dret a l’opció lingüística del ciutadà o la ciutadana, que sempre té preferència.

El fonament d’aquesta previsió es troba en l’article 15.3 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, que disposa el següent:

“L’administració pública instructora haurà de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagen de produir efecte fora del territori de la comunitat autònoma i els documents dirigits als interessats que així ho sol·liciten expressament. Si han de produir efectes en el territori d’una comunitat autònoma on siga cooficial la mateixa llengua diferent del castellà, no serà necessària la traducció.”

El projecte considera que, d’acord amb l’últim apartat de l’article esmentat, quan un document haja d’enviar-se a comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic, és a dir, a Catalunya o a les Illes, no cal traduir-lo al castellà atès que estem davant d’unes comunitats autònomes amb les quals compartim la mateixa llengua.

Contràriament, el Consell Jurídic Consultiu considera, en essència, que cal unificar el tractament de totes les comunitats autònomes de manera que l’Administració valenciana hauria d’incloure la versió castellana del document quan haguera d’enviar-lo fora de la Comunitat Valenciana, amb independència de la comunitat autònoma de recepció. El fonament d’aquest criteri és el següent:

“L’article 15.3 de la llei 39/2015, d’1 d’octubre, de caràcter bàsic, preveu que els documents jurídics només tindran efecte fora d’una comunitat autònoma si estan redactats en castellà o en una llengua cooficial d’aquella comunitat. Per tant, i atés que el valencià només és llengua cooficial a la Comunitat Valenciana, qualsevol acte administratiu que haja de tindre efectes fora de la Comunitat Valenciana haurà de ser redactat necessàriament en castellà.”

Aquesta consideració del Consell Jurídic Consultiu ha merescut el vot particular de dos dels sis membres, que assenyalen que si bé el valencià només és oficial a la Comunitat Valenciana “no pot estar-se al pur nomen iuris” sinó al fet que es tracte d’una mateixa llengua. Consideren les conselleres discrepants que, a fi de determinar quines són les comunitats autònomes pertanyents a un mateix àmbit lingüístic, cal atenir-se al que ha establit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa  de la denominació i entitat del valencià, aprovat unànimement en la reunió plenària de 9 de febrer de 2005. Aquests principis són els següents: La llengua pròpia i històrica dels valencians és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra, així com altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (el departament francés dels Pirineus orientals, la ciutat sarda d’Alguer i la franja oriental d’Aragó) i la comarca murciana del Carxe. Els diferents parlars de tots aquests territoris, segons l’Acadèmia, constitueixen una mateixa llengua o sistema lingüístic.

Les conselleres signants del vot particular indiquen que:

“En aquesta línia, la “cooficialitat” no ha d’interpretar-se en el sentit d’identitat de nomen iuris sinó en el sentit d’identitat de “llengua”, com a sistema lingüístic; en definitiva, que es tracte d’una mateixa “unitat lingüística” i així estiga reconegut i acceptat per la comunitat autònoma destinatària dels escrits i comunicacions.”

Els membres del Consell Jurídic Consultiu de forma majoritària (quatre consellers de sis, tot incloent un membre nomenat pel Govern del Botànic) han seguit una interpretació literal del precepte obviant la llarga llista de sentències del Tribunal Suprem que consideren que valencià i català són la mateixa llengua, obviant la comunitat científica i obviant la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, que de la mateixa manera que l’òrgan informant, és una institució estatutària.

Ara el Consell de la Generalitat té un dilema davant les discrepàncies de dues institucions estatutàries: o seguir el criteri de l’Acadèmia o el del Consell Jurídic.

El segon aspecte que ha encetat titulars en la premsa valenciana és el que fa referència a les intervencions públiques de les autoritats i els càrrecs de l’Administració de la Generalitat que quan ho “facen per raó del càrrec ho faran en valencià” (article 27).

El Consell Jurídic Consultiu, en el seu dictamen, indica que es tracta d’una imposició que va en contra de la llibertat d’expressió lingüística vinculada al dret fonamental de l’article 23 de la Constitució. Segons el dictamen l’article ha de suprimir-se “implique o no la redacció del precepte l’exclusió de l’ús del castellà”.

El vot particular de les conselleres discrepants coincideix en la valoració però no en la proposta de supressió, atés que considera la conveniència de “buscar una redacció que incentivara les autoritats i les persones que ostenten càrrecs públics de la Generalitat a la utilització del valencià.”

Estem d’acord que la solució de suprimir el precepte és excessiva quan existiria una solució en la línia marcada per les conselleres discrepants de fomentar l’ús del valencià, i més si tenim en compte que la decisió majoritària se fonamenta en una sentència del Tribunal Suprem de 24 de maig de 1999 que considera que la imposició de l’eusquera amb exclusió d’altres llengües és contrària a l’article 3 de la Constitució.

En concret la sentència del Tribunal Suprem analitzava la legalitat d’una ordenança del municipi d’Aizarnazabal (Guipúscoa) que establia l’obligació de tots els càrrecs de l’Administració municipal d’expressar-se en basc.

Però en el cas del projecte no hi ha ni obligació ni exclusivitat, ja que com he dit abans el precepte cal interpretar-lo d’acord amb l’article 4 quan diu que el valencià serà “la llengua destacada d’ús normal i general”. Per tant, de cap manera pot interpretar-se que l’ús del valencià serà exclusiu tal com qüestiona el Tribunal Suprem en la sentència esmentada. Òbviament, si qui actua en nom de l’Administració no parla valencià no ho podrà fer.

És cert que el dictamen també es fonamenta en la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 23 de maig de 2012 (núm. 316/2012), que enjudiciava el Reglament d’ús de la llengua catalana de l’Ajuntament de Barcelona. En aquest cas la sentència, que es fonamenta en la sentència del Tribunal Suprem esmentada, va més enllà i declara contrari a dret l’article 15 del reglament que no estableix l’exclusivitat del català sinó que fa referència a l’ús d’altres llengües:

“Els càrrecs de l’Administració municipal, siguin o no electes, s’han d’expressar normalment en català en els actes públics celebrats i les actuacions fetes dins l’àmbit lingüístic català, quan la intervenció sigui per raó del càrrec o representin la corporació sense perjudici d’utilitzar també altres llengües.”

Aquesta sentència invoca l’article 23 de la Constitució (igualtat en l’accés i participació en l’exercici de les funcions públiques), al qual no feia referència la sentència del Tribunal Suprem.

Cal dir, finalment, que la sentència de 23 de maig de 2012 ha sigut reproduïda posteriorment en altres sentències, com la de 5 de juliol de 2012 del mateix tribunal.

De la lectura de les sentències indicades només podem considerar relacionades amb la regulació del projecte dictaminat pel Consell Jurídic Consultiu les del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però no la del Tribunal Suprem que, com hem vist, censura l’obligació d’utilitzar l’eusquera, imposició que com hem reiterat no es dóna en aquest cas respecte al valencià.

Resta dir que la regulació de l’ús del valencià pels càrrecs públics no és nova. El Decàleg d’Ares del Maestrat, aprovat l’1 d’octubre de 2003 per la Comissió Interdepartamental per a l’Aplicació de l’Ús del Valencià en l’època del govern popular, establia que “En les intervencions públiques dels consellers, secretaris autonòmics, subsecretaris, directors generals, secretaris generals administratius, caps d’àrea, caps de servici, caps de secció i tècnics, el valencià serà la llengua d’ús sempre que estos tinguen un domini suficient del valencià.”

Aquest document institucional ha sigut ratificat per l’Acord del Consell de la Generalitat amb data 4 de desembre de 2015 i, per tant, està vigent.

Per concloure, davant la necessitat d’aprovar una redacció dels articles del projecte en els aspectes abans esmentats i en evitació prudent de resultats adversos en els recursos que previsiblement s’interposen, és recomanable que el Consell de la Generalitat adapte la redacció de l’article 27 segons la proposta feta per les conselleres discrepants del Consell Jurídic Consultiu. Difícilment una redacció que no establisca l’obligació d’utilitzar cap llengua seria qüestionable jurídicament. D’altra banda, siga quina siga la redacció d’aquest article, d’acord amb la previsió de l’article 4 del projecte el valencià seguirà sent la llengua d’ús normal i general i, per tant, el resultat serà el mateix.

Pel que fa al primer aspecte tractat, seria desitjable mantenir la redacció inicial del projecte i no establir la necessitat d’aportar la traducció al castellà en les comunicacions i els documents enviats a Catalunya i a les Illes Balears. El contrari seria esperpèntic. Des del punt de vista de la impugnació, no és previsible que un tribunal qüestione aquest aspecte, atesa la posició jurisprudencial respecte a la unitat de la llengua.

 

Ferran Bargues Estellés
Advocat de la Generalitat Valenciana