El dia 12 de març François Rocher, professor de ciències polítiques de la Universitat d’Ottawa, va pronunciar a l’Institut d’Estudis Autonòmics (IEA) la conferència Secessió i drets lingüístics de les minories: la perspectiva Canadà/Quebec. Aquesta conferència s’emmarca en el cicle de sessions del Fòrum sobre el dret a decidir organitzades per l’IEA.

La seva exposició, sistemàtica i detallada, va resseguir com la minoria anglòfona quebequesa, ja definida com a minoria nacional en la constitució federal canadenca de 1867, té reconeguts no sols el dret d’accés als serveis públics en anglès, sinó també el control de les seves pròpies institucions educatives, sanitàries, socials i culturals anglòfones. El ponent va donar per fet que aquests drets i aquest control institucional es mantindrien en el cas d’una secessió del Quebec, entre altres coses perquè així ho recullen explícitament els documents programàtics elaborats en ocasió dels referèndums de 1980 i 1995 sobre la independència. I, segons la seva opinió, no per raons estratègiques de cara a obtenir un reconeixement internacional, sinó perquè són fruit d’una convivència de llarga durada i perquè la construcció d’un Quebec independent ha de comptar amb el conjunt dels ciutadans i no es pot plantejar des d’un nacionalisme ètnic i cultural.

La referència al cas quebequès suscita d’entrada dues reflexions des de la perspectiva catalana: la primera, sobre la distància que hi ha entre Quebec i Catalunya a causa dels diversos factors històrics, polítics i culturals que han configurat dues societats considerablement diferents; la segona, sobre la necessitat d’afavorir la cohesió i la inclusió socials en la construcció d’un nou país, que s’ha de concebre com un projecte col·lectiu en què s’hi senti implicada una àmplia majoria de ciutadans.

Immediatament després, i tenint en compte el context de la conferència (la cerca de referents per a una possible Catalunya independent), sorgeix una nova reflexió sobre fins a quin punt és adequat l’enfocament dels drets lingüístics de les minories en el nostre cas.

El concepte de minoria és certament rellevant en la protecció dels drets lingüístics, sobretot per l’ús que en fan els estàndards internacionals de protecció dels drets humans. És doncs important tenir-lo present en la recerca de referents per al cas català, però no és fàcilment aplicable a Catalunya. És més: en la meva opinió, no és útil ni convenient en el nostre context a l’hora de posar en relació la secessió i els drets lingüístics dels ciutadans.

Podem considerar que els factors relacionats amb el concepte de minoria lingüística són bàsicament tres:

a)      El primer, el del grup. Ha d’existir un grup que s’autoidentifiqui a partir d’una característica lingüística, que és habitualment la llengua primera dels seus membres.

b)      El segon, el de la grandària. El grup ha de ser, en principi, numèricament inferior respecte a un altre grup majoritari. De tota manera, teòrics com Giovani Poggeschi consideren que aquest principi de la inferioritat numèrica no és imprescindible per considerar un grup una minoria, sinó que el que és realment rellevant és el seu estatus.

c)      I aquest és el tercer factor: la minoria lingüística és protegida com a tal quan no té un estatus dominant. D’una banda, l’estatus de la minoria té a veure amb el grau d’oficialitat de la llengua amb què s’identifica el grup. De l’altra, amb el seu grau de poder polític i econòmic, és a dir, amb el grau de control de les institucions polítiques col·lectives i de les dinàmiques econòmiques.

En el cas del Quebec, en la minoria anglòfona conflueixen els tres factors. En el de Catalunya, cap dels tres es pot aplicar d’una manera clara als col·lectius de persones de llengua primera (L1) castellà o català.

Hi ha qui pressuposa que en un escenari de secessió hi hauria un grup d’L1 castellà que passaria a ser una minoria lingüística. Però això no és gens evident:

a)      En primer lloc, no és clar que actualment hi hagi un grup que s’autodefineixi com a tal en relació amb la seva llengua primera o que es reivindiqui a partir d’aquesta característica grupal.

b)      En segon lloc, si considerem el factor de la grandària, el grup numèricament inferior és el de les persones que tenen el català com a L1. Tot i això, atès que les persones que tenen com a llengua d’identificació o com a llengua habitual el català (o el català i el castellà) s’acosten a la meitat de la població, i que totes dues llengües són àmpliament conegudes, crec que no es pot parlar de clares majories i minories numèriques: les persones que tenen vincles estrets amb l’una o l’altra llengua representen percentatges molt significatius en la societat catalana.

c)      En tercer lloc, hi ha el factor de l’estatus. D’una banda, tot indica que, d’entrada, en una Catalunya independent el castellà hi tindria algun grau d’oficialitat de iure, i probablement una oficialitat àmplia de facto, en el sentit que continuaria sent una llengua habitual d’ús públic. De l’altra, res no fa pensar que les persones d’L1 castellà quedessin al marge de la participació en el poder polític i econòmic, o menys ben posicionades que persones d’L1 català, simplement per aquesta característica.

Des de la transició democràtica, el model educatiu de conjunció lingüística i les polítiques lingüístiques en general s’han orientat a aconseguir una societat competent en les dues llengües i no dividida en grups lingüístics. Aquesta és una diferència fonamental amb el Quebec, que ha comportat que fins ara no hagi calgut recórrer al concepte de minoria, sinó que, ben al contrari, s’hagi combatut la generació de minories pel factor lingüístic.

En aquests moments, continuar evitant aquesta divisió és especialment important. És a dir: com fins ara, cal evitar que es generi una percepció de minoria lingüística entre les persones que tenen el castellà com a L1. I al meu entendre, aquesta percepció es podria generar si a l’element lingüístic se n’hi afegissin d’altres com podrien ser la classe social o el posicionament polític.

Certament, aquest elements s’han associat a la llengua i a la identitat des de la transició democràtica i han influït en la configuració del sistema de partits polítics a la Catalunya autonòmica. A grans trets, ha existit una associació entre un nacionalisme català  conservador i la classe mitjana alta catalanoparlant, d’una banda, i entre una esquerra d’identificació espanyola i la classe treballadora. I s’ha tendit a simplificar en el sentit d’identificar el nacionalisme català com a majoritàriament conservador i la classe treballadora com a majoritàriament d’identificació espanyola.

Però l’independentisme ha trencat aquesta dicotomia. Un exemple clar n’és l’associació Súmate, que reivindica la independència en castellà i rebutja l’assumpció anterior amb posicionaments com els d’aquest contundent article.

Per evitar que es generi una percepció de minoria lingüística entre les persones que tenen el castellà com a L1 crec que hi ha dos factors rellevants. En primer lloc, en una Catalunya independent el castellà hauria de tenir un grau d’oficialitat suficient. I, en segon lloc, cal mantenir polítiques lingüístiques, educatives i socials orientades a evitar la fractura lingüística i a promoure la cohesió, en coherència amb la línia iniciada als anys vuitanta.

Elvira Riera Gil
Societat Catalana de Sociolingüística