Les últimes sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, avalades pel Tribunal Suprem espanyol, referent a la imposició d’un 25% de ús de la llengua castellana com a vehicular, ha generat al món escolar una crispació innecessària. L’explicació jurídica sobre aquesta qüestió ─les diferents lleis que hi convergeixen, i allò que és obviat per aquests tribunals─, la trobem en el brillant article de caire jurídic Per què un 25% de classes en castellà? del catedràtic de la Universitat de Barcelona, Jordi Nieva, que es pot llegir en aquest mateix blog.
Però des d’una òptica pedagògica, no toca parlar de les causes sinó de les conseqüències que se’n deriven per a l’escola, arran d’aquesta escalada, cada cop més virulenta, que d’un temps ençà prové del món polític i judicial, i donar pistes per trobar algun motiu per a l’esperança.
La llengua en l’entorn educatiu
Començarem, doncs, des de l’experiència purament educativa, amb elements de reflexió que apunten al desencís que a infants, mestres i famílies provoca qualsevol controvèrsia entre els diversos estaments de l’àmbit educatiu. Pensem que aquest debat, que té incidència en la vida escolar, és conseqüència d’intoleràncies històriques, derivades de determinades línies de pensament, clarament premeditades, demagògiques i irresponsables, basades en interessades ocurrències (que no evidències) ─fruit del desconeixement─ sobre la llengua i la cultura pròpies de Catalunya, i del seu ús i ensenyament a les escoles. Polèmiques magnificades interessadament per força mitjans de comunicació i per les xarxes socials.
Per tant, volem destacar que, primer, a l’escola s’hi va a aprendre a ser, a estar, a conviure. És a dir, a adquirir eines de creixement intel·lectual i emocional. La convivència amb altres infants i amb el professorat configuren la comprensió dels altres, la solidaritat, l’obertura a d’altres realitats, etc. Per a tota aquesta acció pedagògica és necessari el llenguatge.
Segon, el llenguatge, la llengua, l’hem creat els humans per entendre’ns en un determinat context, és a dir, és el vehicle per a la comunicació i per a la comprensió del món. Des de l’escola es treballen les competències lingüístiques per aprendre a utilitzar aquesta eina de comunicació, de comprensió i, per extensió, de trobada cultural. També, a l’escola es fa especial èmfasi en respectar totes i cadascuna de les llengües, enteses com un bé i un enriquiment cultural.
Tercer, des d’un punt de vista educatiu hi ha d’haver una llengua que serveixi de referent, que aglutini i serveixi d’ascensor cultural i social per incorporar-se a l’entorn que els acull. A Catalunya, moltes famílies nouvingudes han entès que, malgrat les ingerències i la confusió creada per alguns partits polítics i un Estat centralitzador, a Catalunya hi ha una llengua pròpia, i que aprendre-la encara ara en molts ambients és motiu de prestigi personal.
Malgrat tot, no ens enganyem: estem lluny d’assolir allò que seria desitjable en una escola catalana, que seria aconseguir que l’alumnat i els diferents entorns escolars fessin el que anomenem “l’apropiació de la llengua”, que evitaria clarament la regressió que el català està patint actualment. És en aquest sentit que caldria plantejar la revisió acurada de la normalització i de la immersió lingüística. En tornarem a parlar més endavant.
El model lingüístic escolar: l’evidència empírica
El 2011 la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va presentar un treball científic amb el títol Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya. L’evidència empírica (vegeu-ne la referència completa a la bibliografia). L’article és el resultat de la col·laboració de diversos autors especialistes en diversos camps de coneixement com ara la lingüística, la sociolingüística, la psicologia evolutiva o l’adquisició del llenguatge. En aquest article responen amb dades objectives a sis preguntes concretes i arriben a unes conclusions indiscutibles, des d’un punt de vista científic, sobre la qüestió del català com a llengua d’ensenyament. Ja en el pròleg del treball manifesten que “si analitzem els resultats acadèmics i l’acceptació social que obté, conclourem que els atacs no es basen en criteris ni pedagògics ni socials, sinó merament polítics” (Strubell, M. Andreu, & Sintes (coord.), 2011, pàg. 9). Ja fa 10 anys, d’aquesta afirmació, i amb el temps els atacs s’han accentuat.
Acte seguit, fruit de la seva recerca, observen que “cap estudi o avaluació situa els nivells acadèmics dels nostres escolars per dessota del conjunt de l’Estat. En aquest sentit, els últims resultats del Programa per a l’Avaluació d’Estudiant Internacional (conegut popularment com a proves PISA), mostren que el nivell acadèmic dels nostres alumnes és superior al de la mitjana de l’Estat. Aquests valors inclouen els coneixements de llengua castellana, superiors en els nostres estudiants que en els d’algunes comunitats autònomes monolingües, on tota l’educació es fa en aquesta llengua” (Strubell, M.; Andreu, Ll. & Sintes, E. (coord.), 2011, pág. 10)
Les sis preguntes que plantegen són les que segueixen:
1. “Els alumnes castellanoparlants acaben l’escolarització obligatòria amb dèficits en els coneixements escolars per culpa del fet d’estudiar en una llengua –la catalana– que no és la seva?”
2. “Els alumnes del sistema educatiu català tenen dèficits en els coneixement escolars en comparació amb alumnes d’altres contextos?”
3. “Els alumnes acaben l’escolarització obligatòria amb dèficits en els coneixements de castellà pel fet d’estudiar (principalment) en llengua catalana?”
4. “Els (o molts) alumnes castellanoparlants (i d’altres llengües) acaben l’escolarització obligatòria amb (importants) dèficits en els coneixements de català si no estudien (principalment) en llengua catalana?”
5. “Les persones que han adquirit un bon domini de dues llengües de manera precoç tenen més facilitat per aprendre una altra llengua, comparades amb les persones monolingües?”
6. “Hi ha proves que les persones que han adquirit un bon domini de dues llengües de manera precoç tenen avantatges cognitius, comparades amb les persones monolingües?”
A cadascuna de les preguntes hi dediquen un capítol sencer del seu treball. En tots els casos les conclusions són que no hi ha cap evidència empírica que permeti donar una resposta positiva a cap de les preguntes plantejades. És un estudi molt recomanable.
L’escola com un ecosistema que pateix quan pertorben el seu equilibri
Cal entendre l’escola com un ecosistema i, com a tal, hi ha d’haver un equilibri necessari perquè el sistema no trontolli. Quan hi ha ingerències que distorsionen aquest equilibri els efectes repercuteixen directament en l’alumnat, el professorat i les famílies. Sentències com les que s’han dictat darrerament, clarament incideixen en l’equilibri del sistema. Només cal veure la repercussió mediàtica que han tingut, de la qual els integrants de la comunitat escolar no en són aliens, en especial els més menuts.
Si ens posem en la pell d’un infant, aquest enrenou el percep negativament, ja que l’infant és sensible als estats d’ànim dels adults. Què detecten en els adults? Crispació, insults, amenaces, polèmiques, pressions, malestar, acusacions creuades d’odi i, fins i tot, elements tan visibles com frases pintades a les parets. Ja no parlem de la pressió que a un nen de cinc anys li suposa ser ─volent o no─ estigmatitzat per una determinada actuació dels seus pares. Segurament legítima, però no usada en un context escolar, que s’ha de mantenir lluny de qualsevol controvèrsia aliena a la funció de l’escola inserida en un determinat context, entenent aquest com una comunitat que educa.
Parlem també del professorat. Sens dubte, situacions com l’actual va en un clar detriment d’una necessària pau per desenvolupar la seva tasca pedagògica. Per més que intentin minimitzar-ho, com a bons professionals. Però també és veritat que els obliga a prendre partit en una qüestió tan sensible com és l’eina de transmissió de la pràctica educativa: la paraula, la llengua. Aquella llengua que el disseny curricular autonòmic estableix clarament com a vehicular, i que majoritàriament els mestres han fet seva; fins i tot aquells que no han nascut a Catalunya, i que no tenen el català com a llengua materna.
Què dir de les famílies? Des de la pedagogia ja es treballa pensant en l’escola com una comunitat d’aprenentatge en què les famílies juguen un paper essencial. Evidentment, una distorsió com la que ens ocupa trenca l’equilibri de la comunitat. Les imposicions sense sentit que fracturen la convivència dels grups humans sempre són causa de confrontacions inútils. Certes decisions importants caldria prendre-les amb el consens de la comunitat. Les famílies són les que es veuen obligades a moure’s, a organitzar-se, per mostrar rebuig o acceptació d’allò els que afecta, que afecta els seus fills i la seva escola.
La immersió lingüística, una eina pensada des de la pedagogia
Potser cal recordar aquí que l’Estatut de Catalunya (2006) és una Llei orgànica. D’aquesta se’n desprèn la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, 2009), aprovada amb un ampli consens, tant de la Comunitat Educativa com dels partits polítics que la van aprovar. Aquesta Llei, en el seu preàmbul, sentencia que “Catalunya és un país amb una cultura i amb una llengua que configuren una identitat pròpia. El sistema educatiu català ha de permetre desvetllar i potenciar l’arrelament a Catalunya. Només des del coneixement del que és propi és possible obrir-se a les altres realitats i reconèixer-ne les singularitats”.
La incorporació del català com a llengua vehicular de l’ensenyament mai havia estat un problema, ni tan sols en entorns clarament castellanoparlants. La promulgació de la Llei de normalització lingüística l’any 1983, a nivell educatiu comportava l’anomenada “immersió lingüística” a les escoles. Val la pena recordar que les primeres experiències d’aquesta immersió es van dur a terme en alguns barris desarrelats de Santa Coloma de Gramenet, amb gran satisfacció per part de les famílies d’aquells infants, conscients que no se’ls tractava com a diferents (com a “els altres”), i que se’ls apropava al país, pas previ per a l’arrelament i la consciència de pertinença a una comunitat, amb una llengua i una cultura diferenciada.
En el context social actual, és molt nombrós l’alumnat que la seva llengua materna no és ni el català ni el castellà. Justament per aquesta nova realitat multicultural, té més sentit que mai la immersió lingüística en català, com a llengua de referència. Això sí, des de diferents àmbits educatius i sociolingüístics fa temps que se’n demana una relectura i posada al dia.
La pregunta és: per què, després de tants anys d’experiències satisfactòries, amb un model d’èxit reconegut i exportat a d’altres contrades, ara ho han convertit en un problema? A l’Escola (en majúscula), amb la seva funció d’espai de trobada i d’arrelament, aquest trencament li fa molt de mal. Molt.
Amb tot, potser des de l’àmbit pedagògic caldria fer una autocrítica a partir de la pregunta: com és que, després de gairebé quaranta anys d’immersió lingüística, el castellà encara és la llengua d’ús social majoritari? Clarament cal dir que en força alumnat no s’ha aconseguit l’objectiu: l’apropiació de la llengua. Potser no només a l’escola li pertoca aquesta tasca. Però sí que és evident que d’aquest fet se n’aprofiten determinades forces polítiques per disseminar les seves proclames demagògiques, que acaben als jutjats, i que aquests les acaben reforçant. Jutges arrogant-se la funció pròpia dels mestres com és el disseny del projecte lingüístic de cada escola, segons la normativa vigent.
Resumint, diríem que hi ha qui ens vol ciutadans d’una Catalunya aculturada, és a dir, hi ha orquestrada una maniobra política uniformadora, que és conseqüència d’entendre Espanya com una sola nació, una sola llengua i una sola cultura ─una visió contrària a totes les convencions internacionals respecte de les minories lingüístiques i culturals, que cal protegir─, obviant que Catalunya sí que té una història, una cultura i una llengua mil·lenàries. Globalment, aquesta visió centralista de l’Estat espanyol repercuteix directament en totes les esferes del sistema educatiu de Catalunya.
Xavier Ureta i Buxeda,
Doctor en Ciències de l’Educació
Bibliografia:
Strubell, Miquel; Andreu, Llorenç & Sintes, Elena. (Coord.). (2011). Resultats del model lingüístic de Catalunya. L’evidència empírica. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.