Una de les virtuts dels investigadors que tenen una trajectòria consolidada i molts anys de lletra a l’esquena és que es poden permetre d’aplegar textos anteriors, revisar-los, cohesionar-los i donar-los una nova força i projecció. És a dir, poden prendre textos publicats ací i allà i fer-ne un producte nou, que en conservi l’essència però ens digui coses noves. Això és el que ha fet José del Valle en el volum Lo político del lenguaje. Travesía por el español y sus malestares (Verba Volant, 2024). Es tracta d’un llibre que aplega, revisa, ordena i amplia alguns textos previs de l’autor, sempre amb el to marcadament assagístic i volgudament no acadèmic que el caracteritza. Per bé que Del Valle sigui gallec, ha desenvolupat tota la carrera acadèmica als Estats Units, de manera que, a tots els efectes, cal considerar-lo un intel·lectual i acadèmic americà. Ho adverteixo des d’ara, ja: que no tingui un to marcadament acadèmic no vol dir que el llibre no sigui rigorós ni fruit d’una tasca intel·lectual i acadèmica de primer ordre.
El llenguatge només pot ser si és una pràctica social, i tota pràctica social està travessada per pràctiques polítiques.
La idea del llibre és reflexionar sobre la pregunta que es planteja en el primer capítol, “¿Cómo abordar lo político del lenguaje?” Aquesta és, de fet, la qüestió al voltant de la qual ha girat la producció de Del Valle del darrer quart de segle, sempre travessada pel que ell n’ha dit la perspectiva glotopolítica. Certament, el terme glotopolítica no és original de Del Valle, ni és l’única persona que l’ha fet servir. Amb tot, crec que sí que és un dels acadèmics que n’ha tret més suc –a vegades potser massa, per a alguns. De fet, la idea de la perspectiva glotopolítica és molt senzilla: el llenguatge només pot ser si és una pràctica social, i tota pràctica social està travessada per pràctiques polítiques. Per tant, les pràctiques del llenguatge són, inevitablement, pràctiques polítiques. Alguns crítics han considerat que la glotopolítica ha anat massa enllà, i que ara tota la sociolingüística és glotopolítica. Potser no cal que tota la sociologia del llenguatge sigui glotopolítica, però adoptar-hi una perspectiva política em sembla imprescindible.
Del Valle, però, acota prou en el llibre els fenòmens glotopolítics que li interessen. Hi ha dos temes que són centrals: l’establiment del poder polític de l’espanyol, i el qüestionament d’aquest poder.
El primer capítol del llibre s’ocupa, com he dit, de reflexionar genèricament sobre la naturalesa glotopolítica dels usos del llenguatge, i també s’hi emfatitza la manera com els estudis sobre el llenguatge han d’incorporar aquesta perspectiva.
El que promou la RAE és, en opinió de Del Valle, una operació neocolonial perquè el poder, baldament sigui simbòlic, de l’idioma continuï vinculat a l’Estat espanyol i als seus interessos polítics i econòmics.
És en el segon i el tercer capítols que es desenvolupa el tema de l’establiment polític de l’espanyol o, dit en paraules de l’autor, del “artefacto cultural llamado lengua española, cuyo control es el santo grial de quienes ambicionan el poder glotopolítico en el mundo hispánico” (p. 47). En aquest sentit, la institució que encarna millor aquesta ambició és la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), a la qual Del Valle ha dedicat ja molts treballs i a la qual dedica el segon capítol del llibre (“El régimen lingüístico y la desmemoria”). Darrera de la lloable intenció de normativitzar l’idioma, el que promou la RAE és, en opinió de Del Valle, una operació neocolonial perquè el poder, baldament sigui simbòlic –i no per això menys efectiu–, de l’idioma continuï vinculat a l’Estat espanyol i als seus interessos polítics i econòmics.
En el tercer capítol (“El malestar en el idioma”) Del Valle s’ocupa primerament del paper que ha tingut la història de la llengua (espanyola) en la construcció d’un aparell ideològic que ven l’expansió de l’idioma, primer a la península i després a ultramar, com una qüestió natural, indolora i –això ho dic jo, no Del Valle– providencial. Cal tenir present que la formació inicial de Del Valle va ser en història de la llengua, així que aquest àmbit sempre ha estat molt present en els estudis glotopolítics que han orbitat al seu voltant. Sobre aquesta qüestió, i estirant una mica l’argumentació de De Valle, deixeu-me ser provocador. Des de la història de la llengua i la filologia hispàniques, l’expansió del castellà a la Península –una expansió clarament política, com tota expansió lingüística– s’ha legitimat lingüísticament, entre d’altres, amb la teoria de la “cuña lingüística” de Menéndez Pidal. Segons aquesta teoria, el castellà primitiu seria una varietat lingüística naturalment predisposada a acollir elements d’altres idiomes, a fer de tascó entre els altres romanços peninsulars medievals i a expandir-se com a koiné primer, i com a llengua comuna més tard. En aquesta predisposició a esdevenir una llengua per a tots, no s’hi podria cercar un paral·lelisme inquietant amb aquella “unidad de destino en lo universal”? Seria forçar la posició del pare de la teoria, Menéndez Pidal, d’acord –com bé ha explicat Del Valle mateix. Però, i la de tots els seus deixebles? És igual: tornem a la història de l’espanyol.
Aquesta història, doncs, ha presentat l’espanyol, i l’autoritat lingüística de l’espanyol, com un aspecte natural(ment) present, de manera que els poders que s’hi vehiculen també són perfectament normals. Davant d’aquesta idea, Del Valle explora les esquerdes que amenacen el poder glotopolític de l’espanyol.
La primera esquerda és la doble denominació de l’idioma. Així, segons l’argumentació de l’autor, l’expansió territorial i política de la llengua s’ha fet amb el nom d’espanyol; tanmateix, la coexistència del glotònim castellà “es la huella de la construcción, la delatora del objeto inacabado” (p. 95). No en va –hi afegeixo jo– castellà és el glotònim preferit per les identitats dissidents de dins de l’Estat espanyol.
Canviar les normes socials és una manera d’atacar les institucions que, escudant-se en “la gramàtica”, justifiquen l’statu quo i el sistema.
La segona esquerda és el llenguatge inclusiu. No em puc ocupar ara de tota l’argumentació de Del Valle, il·lustrada llargament al llibre a partir sobretot del fet que en castellà la forma “la portavoza” contravingui més a una norma social que no a una norma gramatical. Em limito a apuntar, perquè és el que interessa glotopolíticament, la idea que canviar les normes socials és una manera d’atacar les institucions que, escudant-se en “la gramàtica”, justifiquen l’statu quo i el sistema. Per a Del Valle l’autoritat de la RAE també es pot esquerdar obrint una via d’aigua en un dels aspectes en què més forta s’ha fet: el rebuig al llenguatge inclusiu justificat a partir d’una suposada autonomia entre el sistema gramatical i la societat que el fa servir. I, alterant l’autoritat lingüística, s’altera també la jerarquia social que imposa: “desde una perspectiva glotopolítica, el incumplimiento o alteración de la norma no se explica como ignorancia gramatical, sino como visibilización de una posición social y como potencial construcción y manifestación de sujetos políticos” (p. 97). Òbviament, cal entendre provocativament l’esmena a la totalitat a la independència de la gramàtica, perquè altrament s’esquerdaria, també, el signe lingüístic. Però per al propòsit de Del Valle el capítol funciona bé.
En el capítol 4, ja pràcticament acabant, Del Valle continua analitzant el poder transformador de la subversió de la norma lingüística. En aquest cas, però, no es fixa en els agents de poder que la imposen, sinó en una subversió feta des d’altres òptiques, com la contesta social a algunes reformes ortogràfiques –aprofito l’incís per recordar que encara no tenim estudis sistemàtics sobre què hi ha, ideològicament, darrere del nostre debat dels diacrítics del 2016. Els dos grans temes del capítol són el paisatge lingüístic xilè durant les protestes a Xile del 2019, i les declaracions de la presidenta del Col·legi de Metges de Madrid contra el govern durant la covid, fetes amb un llenguatge directe, gairebé brusc, que contravé les expectatives de to, registre i emissora. El capítol serveix com a contrapès als anteriors, en el sentit que realment mostra com la perspectiva glotopolítica que defensa Del Valle es pot aplicar a moltes òptiques de la societat, però guanyaria rellevància si es desenvolupés una línia sistemàtica d’estudi d’aquesta mena de discursos.
Finalment, el cinquè capítol, d’ecos valdesians (“Diálogos sobre la lengua”), recull entrevistes i textos diversos, com ara pròlegs, en què l’autor dialoga –d’aquí el títol– amb altres textos. És una bona síntesi de les qüestions sociolingüístiques i glotopolítiques que han interessat José del Valle els darrers temps.
El llibre, personal en l’estil i de maduresa en el to i el contingut, és doncs una aportació important a la glotopolítica de l’espanyol. Ja n’he anat parlant: el terme glotopolítica pot no agradar a tothom, però el que amaga darrere de l’etiqueta és interessant per a qualsevol persona que entengui la dimensió social i política dels fets del llenguatge.
En una comunitat lingüística minoritzada com és la catalanòfona, en la qual uns projectes nacionals antagònics es disputen l’hegemonia cultural i el poder polític, les reflexions de la glotopolítica ens ajuden a veure el bosc.
Els catalanoparlants, habituats com estem a la dimensió social i política dels fets del llenguatge –podria haver escrit “a la dimensió social i lingüística dels fets de la política”–, la proposta de Del Valle no pot sinó interpel·lar-nos. Des de la teorització de la sociolingüística del conflicte, si no d’abans, la catalanística ha reflexionat al voltant de les qüestions que l’acadèmia americana ha etiquetat com a glotopolítica, i ha pensat sobre el paper ideològic i polític que el català i el castellà tenien en la configuració política del país –tot i que aquí hi escauria més un plural. En una comunitat lingüística minoritzada com és la catalanòfona, en la qual uns projectes nacionals antagònics es disputen l’hegemonia cultural i el poder polític, i en la qual la llengua sempre ha tingut un paper central en el debat polític, les reflexions de la glotopolítica ens ajuden a veure el bosc.
Del Valle ens ajuda a entendre les propostes lingüístiques del poder espanyol com a eines polítiques, i ens convida a llegir-ne les contestacions com a reaccions igualment polítiques. El pas és fàcil: també nosaltres podem llegir les relacions que s’estableixen entre les llengües de la nostra societat des de l’òptica de la política que s’hi amaga, i entendre que qualsevol operació que impliqui promocionar una llengua o una altra, una forma d’estàndard o una altra, una idea sobre qui és un parlant legítim o una altra és, en el fons, un artefacte polític. Tots els debats sobre l’ús i sobre l’estatus simbòlic del català són lingüístics però, sobretot, glotopolítics. Potser per a alguns la glotopolítica no deixa de ser una frivolitat de l’acadèmia americana. Per a d’altres, en canvi, és una eina més per llegir i entendre la complexitat de la intersecció entre llengua i societat. De cada tradició depèn emprar-la o no.
Eloi Bellés
Departament de Filologia Catalana i Lingüística General
GRESIB-IRIE
Universitat de les Illes Balears