«Les accions de la UE per promoure les llengües regionals o minoritàries són suficients i no en calen de complementàries». Aquesta era la principal conclusió, el passat 9 de novembre de 2022, de la sentència T-158/21 del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), en resposta a la demanda presentada pel Minority Safepack. Un milió de signatures per a la diversitat a Europa, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) que proposava a la Comissió Europea l’adopció d’un paquet de mesures a favor de les minories lingüístiques a Europa. Un cop dur a la promoció de les llengües amb més necessitat de protecció a Europa i un litigi polític i jurídic que començava fa ara 10 anys (vegeu també l’apunt del 3 de febrer de l’any passat publicat pel mateix autor). Fem una repassada dels fets:

Al juliol de 2013, la Federació per a les Minories Nacionals d’Europa (FUEN) feia ús d’un nou instrument ciutadà de democràcia directa creat el 2012, la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), per proposar tot un paquet de mesures adreçat a establir un nou marc de protecció per a les llengües regionals o minoritàries a Europa: el Minority Safepack. Concretament, el Minority Safepack proposava les nou mesures següents:

1. Aprovar unes recomanacions per part de la UE amb l’objectiu de protegir la diversitat lingüística i cultural.
2. Obrir un programa de finançament específic per a les comunitats lingüístiques minoritàries a la UE.
3. Crear un centre per a la diversitat lingüística.
4. Incloure la protecció de les minories nacionals i la promoció de la diversitat lingüística i cultural en els objectius dels fons de desenvolupament regional de la UE.
5. Promoure la recerca sobre el valor afegit de les minories per a les societats i per a Europa.
6. Treballar per a la igualtat de les minories sense nació com és la minoria gitana.
7. Promulgar una única llei europea de drets d’autor, perquè els serveis estiguin disponibles en la llengua materna.
8. Llibertat de servei i de recepció de contingut audiovisual en llengües minoritàries.
9. Assegurar el suport regional (i estatal) per a les cultures minoritàries, els mitjans de comunicació i la conservació del patrimoni cultural.

Al setembre del 2013, la Comissió Europea (CE) rebutjava registrar formalment la ICE amb l’argumentari següent: «la Comissió considera que no hi ha base jurídica als Tractats que permetin presentar aquestes mesures, tal com demana el Minority Safepack».

Davant aquesta decisió política de la CE, FUEN decidia recórrer al TJUE per intentar defensar el Minority Safepack. De la dialèctica política es passava directament als tribunals. El 3 de febrer de 2017, el TJUE fallava a favor de FUEN: la sentència T-646/13 estipula que la CE ha d’acceptar el registre del Minority Safepack o, dit en d’altres paraules, la CE ha d’analitzar la iniciativa i donar-ne una resposta. Al març del 2017, la Comissió n’acceptava el registre. Una primera victòria legal, tot i que parcial, de FUEN.

La pilota tornava al camp polític. Per poder tirar endavant el Minority Safepack, calien dues condicions: a) aconseguir més d’1 milió de signatures de la ciutadania europea i b) que aquestes signatures procedissin de, com a mínim, 7 estats membres. Abans del 3 d’abril del 2018 s’aconseguia la fita: 1.123.422 signatures de suport validades a 11 estats membres.

Continuava, així, el recorregut polític del Minority Safepack: el 5 de febrer de 2020 es presentava davant la Comissió Europea i el 15 d’octubre del mateix any es presentava davant el Parlament Europeu. El 14 de desembre de 2020, el Parlament Europeu donava formalment suport a la iniciativa amb més del 75 % dels vots a favor –524 dels 694 eurodiputats– i adoptava la Resolució 2020/2846(RSP), de 17 de desembre de 2020.

El 14 de gener de 2021, la situació es capgirava completament: la Comissió Europea rebutjava les propostes del Minority Safepack a través de la Comunicació [C(2021) 171] final amb un argument triple:

· Existeixen ja mecanismes com ara el Consell d’Europa, la Carta europea de llengües regionals o minoritàries o el Centre Europeu de Llengües Modernes de Graz, amb els quals col·labora. No cal, per tant, cap altra mesura.

· Els programes europeus estan oberts a totes les llengües i, per tant, no cal cap marc legislatiu específic.

· La Comissió Europea no té competències legislatives en matèria de promoció de minories lingüístiques.

Davant aquesta segona negativa de la Comissió Europea, FUEN tornava a recórrer al TJUE i presentava, el 24 de març de 2021, un nou recurs [Cas T-158/21], en què demanava l’anul·lació de la Comunicació C(2021) 171 final. La pilota tornava al camp legal, que es resolia el 9 de novembre de 2022: «La Comissió Europea ha complert l’obligació de motivació per la qual no és necessari adoptar cap acte jurídic addicional per assolir els objectius del Minority Safepack». Amb aquesta decisió, el TJUE confirmava l’argumentari de la Comissió Europea sobre el qual basava la negació de prendre mesures a favor del Minority Safepack.

Lluny d’acceptar-ne la decisió, FUEN emetia un comunicat el 13 de gener de 2023 en què decidia recórrer la sentència. Així ho argumentava el seu president i eurodiputat Loránt Vincze:

La sentència del 9 de novembre [de 2022] contrasta clarament amb la jurisprudència dels tribunals europeus en d’altres afers relacionats amb les ICE. La sentència comença dient: «Les accions de la UE per promoure les llengües regionals o minoritàries són suficients per assolir les accions de la ICE». Això és clarament una declaració política. Totes les minories europees saben que no és veritat. Els nostres assessors legals ens han indicat que hi ha tot un seguit de qüestions dubtoses des del punt de vista legal en la sentència. Hem començat ja a treballar en el recurs que posarem davant el Tribunal de Justícia.

Un debat, iniciat fa ja 10 anys, i abocat inexorablement a una judicialització estèril que només perjudica a les llengües dites regionals o minoritàries d’Europa, que continuen sense cap reconeixement ni presència a la UE. Les dades ens han de fer reflexionar: cap de les iniciatives lingüístiques impulsades per la Comissió Europea inclou el català (o cap altra llengua europea no oficial a la UE). En canvi, moltes d’aquestes iniciatives inclouen llengües no oficials de la UE com ara el turc, el japonès, el xinès, l’islandès, el noruec, el serbi o el macedoni, entre d’altres. A tall il·lustratiu: l’Online Linguistic Support (disponible en llengües oficials de la UE i també en islandès, macedoni, noruec, serbi i turc, però no en català), el concurs per a joves estudiants europeus Juvenes Traslatores (només per a les llengües oficials de la UE), el sistema de traducció automàtica e-translation (disponible per les llengües oficials de la UE, a més del xinès, rus, japonès i aviat en àrab i ucraïnès, però no en català), o el models de CV Europass (disponible en totes les llengües oficials de la UE i també en macedoni, turc, noruec i islandès).

Quin és l’argument per excloure llengües europees i incloure’n de no europees i de països de fora de la UE? Quin és el sentit d’aquesta autèntica discriminació lingüística? De què parlem quan parlem de diversitat lingüística a Europa? Mentre la batalla judicial continua, hi ha unes perdedores clares: les minories lingüístiques d’Europa.

Per a una anàlisi més aprofundida de l’històric dels fets, vegeu l’apunt El Minority Safepack en suport de les minories lingüístiques a Europa. Cronologia d’un viacrucis polític i legal.

Vicent Climent-Ferrando
Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme, Universitat Pompeu Fabra