La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 2949/2025 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena), de 8 de setembre de 2025 (Recurs 1333/2024) és l’última resolució dictada per aquest Tribunal que torna a afeblir i desdibuixar el tradicional model lingüístic de l’escola catalana implantat des dels anys 80. Aquesta sentència resol un recurs contenciós administratiu d’una entitat, en el marc del procediment especial per a la protecció dels drets fonamentals, interposat contra el Decret 91/2024, de 14 de maig, del règim lingüístic del sistema educatiu no universitari (DOGC, núm. 9164, 16.05.2024)[i]
La judicialització de les decisions sobre el model lingüístic educatiu català no és un fenomen nou. Tanmateix, des de la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC), s’han anat succeint resolucions jurisdiccionals que, de mica en mica, l’han anat erosionant. Per entendre la situació convé fer unes pinzellades del context jurídic conformat des de la STC 31/2010.
La STS 6628/2010 condicionava el model lingüístic educatiu quan manifestava que el català i el castellà haurien de tenir una mateixa proporció a l’ensenyament.
Al 2010, la Sentència del Tribunal Suprem 6628/2010 (Sala Tercera Contenciosa Administrativa, Secció Quarta), de 9 de desembre de 2010 (Recurs 793/2009) va comportar una sotragada al model lingüístic educatiu de Catalunya quan va establir que la Generalitat havia d’adoptar mesures per adaptar l’ensenyament “a la nova situació creada per la STC 31/2010, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament”. La STS 6628/2010 indicava que el castellà havia de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya en “la proporció que escaigués” i que la Generalitat havia de determinar-la. Emperò, aquesta STS va anar més enllà i condicionava el model lingüístic educatiu quan manifestava que el català i el castellà haurien de tenir una mateixa proporció a l’ensenyament si el Govern considerava que l’objectiu de normalització ja s’havia assolit i, en cas contrari –però transitòriament– podia establir per al català un règim diferenciat mentre no s’assolís el model de “conjunció lingüística o de bilingüisme integral”.
Al 2013, la Sentència del Tribunal Constitucional 15/2013, de 31 de gener de 2013 va indicar que, des de la perspectiva de l’art. 27 de la Constitució espanyola (CE), del contingut del dret fonamental a l’educació no es desprèn el dret a rebre la docència en només una de les dues llengües oficials que s’escullin, i que els poders públics –Estat i comunitats autònomes (CA)– tenen la facultat per determinar-ne l’ús com a llengües de comunicació a l’ensenyament. Per al Tribunal Constitucional (TC) ambdues llengües s’han d’ensenyar per assolir l’objectiu de garantir el dret a conèixer-les i a emprar-les recollit a l’art. 3 de la CE. Ara bé, el TC assenyala que no li correspon determinar l’opció didàctica o pedagògica perquè el sistema educatiu ho garanteixi.
Paral·lelament, des de 2010, s’havien succeït sol·licituds de famílies que demanaven la modificació del règim lingüístic del sistema educatiu adduint la STC 31/2010, les quals es van judicialitzar. Les sentències, referides a alumnes individualitzats i a centres educatius concrets, recollien el dret de l’infant a rebre un ensenyament que inclogués el castellà com a llengua vehicular en una “proporció raonable”. Ara bé, aquest dret, en lloc de circumscriure’s a l’afectat, s’ampliava a tot l’alumnat del centre. En definitiva, amb la sol·licitud d’un sol pare o mare d’un alumne d’un centre es feia canviar el règim lingüístic a tota la resta.
La STSJC 5201/2020 fixa un mínim de 25 % de castellà als centres i ho fonamenta perquè l’ús vehicular del castellà seria “residual”.
Més endavant, la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 5201/2020 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena), de 16 de desembre de 2020 (Recurs 168/2015) representa un canvi de paradigma perquè recull que la Generalitat ha d’adoptar mesures perquè als ensenyaments l’alumnat rebi –“de manera efectiva i immediata”– l’ús vehicular en les dues llengües oficials, i el fixa com a no inferior al 25 %. Per tant, el tribunal, en un àmbit que, segons el TC, correspon a l’elecció dels poders públics, fixa un mínim de 25 % de castellà als centres i ho fonamenta perquè l’ús vehicular del castellà seria “residual”.
Alhora, hi ha hagut un degoteig d’impugnacions als tribunals ordinaris vinculats amb projectes lingüístics de centre, alguns dels quals s’han anul·lat per considerar que no recullen el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament; hi ha hagut sentències que han establert un 25 % de castellà a les hores lectives que s’han d’incorporar al projecte lingüístic; d’altres indiquen que, a banda de l’assignatura de castellà, s’haurà d’impartir en castellà almenys una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística; i n’hi ha que parlen de la introducció del castellà en àrees de coneixement, competències clau, matèries o assignatures addicionals que, per la importància en el contingut del currículum i càrrega lectiva, es puguin considerar com a principals.
La resposta de la Generalitat a aquesta determinació jurisdiccional, sense cap connexió amb criteris pedagògics, educatius i sociolingüístics, d’un percentatge mínim de castellà, fou la de dictar el Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es fixen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius (DOGC, núm. 8678A, 30.05.2022),[ii] i la Llei 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari (DOGC, núm. 8686, 10.06.2022).
El Decret llei 6/2022 determina els criteris aplicables, entre d’altres, a l’elaboració i l’aprovació dels projectes lingüístics i en recull els objectius bàsics d’elaboració, entre els quals hi ha que l’alumnat assoleixi al final de l’ensenyament obligatori un domini oral i escrit d’ambdues llengües, que es faci una anàlisi de l’entorn sociolingüístic general, dels centres i dels objectius de la normalització lingüística; i que no s’apliquin a l’ensenyament i ús de les llengües paràmetres numèrics, proporcions o percentatges.
La Llei 8/2022[iii] incideix en la declaració que el català i l’aranès a l’Aran han de ser les llengües normalment emprades com a vehiculars i d’aprenentatge, i les d’ús normal en l’acollida de l’alumnat nouvingut; que els projectes lingüístics han de determinar l’ús del castellà perquè en els currículums i els projectes educatius hi tingui una presència adequada i que la presència del català i el castellà s’ha de fonamentar en criteris pedagògics i singulars per centre, i en l’evidència empírica: la sociolingüística i l’educativa.[iv]
Tanmateix, el qüestionament judicial del model lingüístic d’ensenyament recollit i validat pel Parlament és ben viu arran de la qüestió d’inconstitucionalitat[v] formulada pel TC i la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat[vi] contra articles del Decret llei 6/2022 i de la Llei 8/2022, pendents de resolució.
Objecte de la impugnació
S’impugna el Decret 91/2024 que desplega tres lleis: el títol II de la LEC, el Decret llei 6/2022 i la Llei 8/2022. Aquest procediment té vinculació amb un altre –resolt per la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 1314/2025 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena), de 10 d’abril de 2025 (Recurs 1970/2022)– en què la mateixa entitat recurrent i amb la mateixa tipologia de recurs va impugnar “Documents per a l’organització i la gestió dels centres. Projecte educatiu del centre. Curs 2022-2023”, publicat al web del Departament d’Educació.
El recurs s’interposa contra tot el Decret 91/2024 i, subsidiàriament, contra diversos preceptes. Sintèticament, es qüestiona:
– Que el català i l’aranès a l’Aran siguin les llengües normalment emprades com a vehiculars i d’aprenentatge en l’educació, en les comunicacions amb la comunitat educativa, en les comunicacions del personal docent i del centre amb les famílies; en l’acollida de l’alumnat nouvingut; i que la llengua vehicular de l’alumnat amb discapacitat auditiva en la modalitat bilingüe sigui la llengua de signes catalana.
– Que el projecte lingüístic dels centres reculli: el procés d’aprenentatge i d’ensenyament del castellà; el seu ús curricular i educatiu; i la utilització del català –i l’aranès a l’Aran– dins del centre i amb la comunitat educativa, i en contextos sociolingüístics on l’alumnat en tingui un accés insuficient.
– Que s’estableixin programes d’immersió lingüística en català –i en aranès a l’Aran– per a l’alumnat amb un entorn on no hi té accés i que els centres analitzin els usos lingüístics i l’exposició de l’alumnat a les llengües de l’entorn.
– Que les famílies puguin demanar atenció lingüística individualitzada en castellà durant el primer any d’escolarització en el primer ensenyament.
– Que el català sigui la llengua de l’administració educativa i dels processos per a l’accés a la funció pública docent.
– Que es garanteixi la competència lingüística en català del personal no docent.
– Que les direccions dels centres públics garanteixin que el català i l’aranès a l’Aran siguin normalment emprades; que els usos lingüístics s’adeqüin al projecte lingüístic; i que els/les titulars dels centres concertats garanteixin els requisits de competència lingüística del personal docent i no docent.
Fonamentació
El recurs es fonamenta en dos aspectes, un de forma i un de fons. Quant al formal, entén que la norma és nul·la perquè l’ha adoptada un Govern en funcions. Quant al fons, considera que s’ha adoptat per “excloure o marginar el castellà”, cosa que vulneraria l’art. 2 de la CE en relació amb l’art. 3, i la normativa legal sobre l’oficialitat de les llengües i la presència del castellà al sistema educatiu.
Els codemandats[vii] addueixen diverses causes d’inadmissió entre les quals, d’una banda, la manca de legitimació activa de la recurrent per impugnar disposicions relatives a l’administració educativa, perquè és una qüestió de legalitat ordinària aliena al procediment especial de protecció de drets fonamentals; i, d’altra banda, que el Govern en funcions ha actuat correctament fent ús de la potestat recollida a l’art. 27.1 de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern (DOGC, núm. 5256, 12.11.2008), atès que hi concorren raons d’urgència i interès general, i es desenvolupen aspectes recollits legalment.
Qüestions de forma
El TSJC considera correctes els aspectes formals i sobre el procediment especial de protecció dels drets fonamentals remet als arguments de la STSJC 1314/2025 susdita que transcriu. Entén que l’esment de l’art. 19.1.b de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (BOE, núm. 167, 14.07.1998, p. 23516-23551) –que inclou les “associacions afectades o legalment habilitades per a la defensa dels drets i interessos legítims col·lectius”– implica que aquestes entitats puguin impugnar les actuacions administratives que lesionin llurs finalitats d’acord amb els seus estatuts. Així doncs, considera que els estatuts de la recurrent tenen una finalitat vinculada amb l’objecte del procediment amb connexió amb el contingut essencial del dret fonamental; emperò, el Tribunal entén que la legitimació no inclou els preceptes sobre funcionament intern o estructura administrativa.[viii]
Qüestions de fons
Quant a l’aprovació del Decret 91/2024 per un Govern en funcions en vulneració de l’art. 27 de la Llei 13/2008[ix] el Tribunal ho inadmet i entén que s’aprovà en un context d’urgència per garantir-ne l’aplicació efectiva en vistes al nou curs escolar, de manera que la seva entrada en vigor implicava una planificació i adaptació prèvia dels centres, de l’administració educativa i del personal docent, i que hi concorre un interès general.
La presència raonable del castellà i de la llengua pròpia de la CA com a vehiculars és imprescindible perquè hi hagi ”equilibri o igualtat” entre llengües i perquè el “dret” a fer-les servir com a vehiculars no es redueixi a una fórmula buida.
Respecte de la vulneració de la CE i la normativa legal, es remet a la STSJC 1314/2025, sentència que, alhora, remet a la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 2724/2023 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena), de 17 de juliol de 2023 (Recurs 1884/2021) de la qual reprodueix textualment el contingut. Després d’exposar el compendi normatiu aplicable, fa esment a dues sentències: la Sentència del Tribunal Constitucional 34/2023, de 18 d’abril de 2023 i la Sentència del Tribunal Constitucional 49/2023, de 10 de maig de 2023 i cita literalment el FJ 8 de la STC 34/2023, la qual esmenta doctrina constitucional que es pot sintetitzar en els punts següents:
– L’oficialitat implica el “dret” de la ciutadania espanyola a fer servir el castellà a tot l’Estat i, amb reconeixement estatutari, la llengua de la CA “amb plena validesa i efectes jurídics”, segons la Sentència del Tribunal Constitucional 82/1986, de 26 de juny de 1986, FJ 3 i 4.
– Les dues llengües oficials s’han de subjectar a un patró d’equilibri o igualtat segons la Sentència del Tribunal Constitucional 109/2019, d’1 d’octubre de 2019, FJ 7 i segons la Sentència del Tribunal Constitucional 114/2019, de 16 d’octubre de 2019, FJ 3.
– No hi ha obstacle constitucional perquè la llengua pròpia de la CA sigui el “centre de gravetat del model de bilingüisme” sempre que “no determini l’exclusió del castellà com a llengua docent segons la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2020, de 28 de juny de 2010, FJ 24.
– La legislació de desenvolupament de la Llei orgànica d’educació ha de respectar el dret que tant el castellà com les llengües pròpies de les CA siguin vehiculars a l’ensenyament segons la Sentència del Tribunal Constitucional 34/2023, de 18 d’abril de 2023, FJ 8.
– La presència raonable del castellà i de la llengua pròpia de la CA com a vehiculars és imprescindible perquè hi hagi ”equilibri o igualtat” entre llengües i perquè el “dret” a fer-les servir com a vehiculars no es redueixi a una fórmula buida segons la Sentència del Tribunal Constitucional 34/2023, de 18 d’abril de 2023, FJ 8.
Tot seguit, el TSJC reconeix que “el model de la legislació autonòmica no desplaça completament el castellà des del moment en què se’n preveu l’ús educatiu i curricular, i se’n garanteix el domini quan es fineix l’ensenyament obligatori”, cita l’art. 1 i 2 del Decret llei 6/2022 i l’art. 1 de la Llei 8/2022. I també indica que la previsió de l’art. 1.1 de la LEC –que reprodueix l’art. 35.1.2 EAC–, en el qual es concep la llengua catalana com l’emprada normalment com a vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu, fou interpretada per la STC 31/2010, FJ 24, que va considerar-lo constitucional si s’interpretava que amb l’esment al català no es privava al castellà també d’aquesta condició.
Després de citar els preceptes impugnats fa una citació literal de diverses sentències, entre d’altres, la Sentència del Tribunal Constitucional 51/2019, d’11 d’abril de 2019 i la Sentència del Tribunal Constitucional 109/2019, d’1 d’octubre de 2019. La primera sobre el fet que la declaració de preferència de l’ús d’una llengua sobre una altra és inconstitucional perquè a diferència de la noció de “normalitat” en l’ús, la declaració de preferència “transcendeix la mera descripció d’una realitat lingüística i implica la primacia d’una llengua sobre un altra”. Quant a la segona, que la competència de la Generalitat per regular l’ús del català com a curricular i llengua de comunicació en l’ensenyament dels centres públics i els concertats, no pot implicar l’exclusió d’ús del castellà perquè també ha de ser llengua vehicular i d’aprenentatge, i que la declaració d’ús normal d’una llengua no implica “exclusió o preferència” sobre les altres oficials.
El TSJC considera que al Decret 91/2024 no hi ha esment al castellà com a vehicular de l’ensenyament, per la qual cosa entén que, per un costat, impedeix que hi hagi una presència adequada del castellà i que hi hagi instruments de control i avaluació que facin possible que tots els alumnes n’assoleixin la competència comunicativa. I, per l’altre, que sembla que no s’haurien previst mesures per garantir que els centres facin el que calgui per compensar les mancances que poguessin existir en les dues llengües. En conclusió, entén que no hi ha una presència raonable del castellà a l’ensenyament, que es genera una situació de “desequilibri” a favor del català, i que les previsions –que entén ínfimes i genèriques– envers el castellà impedeixen considerar que se’n respecta la garantia d’un ensenyament equilibrat de manera que en acabar l’ensenyament obligatori els alumnes n’assoleixin el domini oral i escrit.
Respecte del fet que la retolació, la comunicació digital i les indicacions internes i externes dels centres han de ser en català –en aranès a l’Aran–, es limita a citar textualment la doctrina de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 4638/2021 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena), de 25 de novembre de 2021 (Recurs 8/2020), FJ 6, que remet a la Sentència del Tribunal Constitucional 88/2017, de 4 de juliol de 2017 en virtut de la qual es va manifestar que el dret d’opció lingüística dels ciutadans i ciutadanes enfront dels poders públics “no es pot estendre indiscriminadament en l’àmbit de les relacions interprivades”. Quant als centres concertats, considera que la retolació no s’assimila al concepte de les indicacions obligatòries de l’etiquetatge i presentació dels béns i serveis de la legislació de consum, i quant als públics que no es pot adduir la remissió als “principis i finalitats de la Llei orgànica d’educació”. A més, en les dues tipologies de centres no els són traslladables els criteris aplicables a l’ús de les llengües vehiculars a l’ensenyament perquè la llengua docent és un aspecte diferent de la retolació.
Pel que fa a l’atenció lingüística individualitzada i als programes d’immersió lingüística en català, cita literalment l’art. 10.2 LEC i, tot seguit, les consideracions de la Sentència del Tribunal Constitucional 51/2019, d’11 d’abril de 2019. La STC va indicar que aquest article no regula la llengua de l’educació, sinó el dret a rebre un suport lingüístic específic dels alumnes que s’incorporen al sistema sense conèixer cap de les dues llengües oficials. El TC considerà que l’atenció lingüística personalitzada no pot implicar que es desatengui el dret de l’infant a aprendre també el castellà, per la qual cosa això no exclou que els que no el coneguin també n’hagin de rebre atenció lingüística. Posteriorment, el TSJC cita literalment l’art. 11.4 de la LEC sobre el règim d’atenció lingüística individualitzada en castellà i remet a la cita de la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 4638/2021 (Sala Contenciosa Administrativa, Secció Cinquena), de 25 de novembre de 2021 (Recurs 8/2020) quan afirma que l’esment “en el curs escolar” implica que “es limita a un i no a més d’un”.
Conclusions
La STSJC 2949/2025 representa l’enèsim exemple de judicialització del model lingüístic educatiu català en el qual cada cop que s’hi actua, tant legalment com reglamentària, se’n qüestiona el model decidit, per voluntat popular, pel Parlament, i l’execució del model pel Govern i l’Administració de la Generalitat.
La sentència fonamenta la nul·litat de preceptes del Decret 91/2024 per la manca de “reconeixement explícit” del castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, cosa que impediria que al final de l’ensenyament obligatori hi hagi garantia que l’alumnat en tingui domini i generaria un “desequilibri” a favor del català. La manca de “reconeixement explícit” del castellà com a vehicular a l’ensenyament seria un aspecte formal, perquè el TC ja ha indicat que la no declaració no impedeix que el castellà també ho sigui.
El TSJC, amb l’argumentari de la manca de domini del castellà acabat l’ensenyament obligatori, fa una presumpció ajurídica perquè considera que la manca d’esment del castellà al Decret 91/2024 com a llengua vehicular a l’ensenyament impediria que l’alumnat, quan l’acabi, en tingui un domini oral i escrit. El tribunal no ha demanat cap informe que constati quin és el coneixement que té l’alumnat de les dues llengües oficials quan acaba l’ensenyament i que corrobori aquesta presumpció. S’ha comprovat empíricament[x] que el model lingüístic actual al sistema educatiu no ha generat, en cap cas, els efectes que el tribunal adduiria.
La declaració que el català ha de ser la llengua normalment emprada en l’àmbit educatiu no relega el castellà a un ús “residual”. A banda del castellà, en l’assignatura de llengua i literatura castellanes es recull que hi hagi activitats educatives, recursos didàctics i continguts en castellà que garanteixin l’assoliment de la competència en aquesta llengua en acabar l’ensenyament. També es recull que ho decideixi cada centre i es plasmi als projectes lingüístics, cosa que sembla desconèixer la doctrina constitucional[xi]: són els poders públics els que han d’organitzar l’ensenyament de les llengües oficials, seguint els criteris de normalització lingüística i els objectius de l’educació.
Josep Martí i Pons
Responsable d’estudis i iniciatives autonòmiques de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern
[i] Subsidiàriament contra l’art. 2 lletres c, d i e; art. 4 apartats 1, 2, 3 i 5; art. 6; art. 7.2; art. 8; art. 9.3 lletra b; art 11; art 14, apartat 1 i 3 lletra c; art. 16, art. 18 a; art. 24. 2 lletres a, b i f; art. 30; art. 31.2; art. 33; i art. 34.1 del Decret 91/2024.
[ii] Validat pel Parlament en la sessió tinguda el 29 de juny de 2022.
[iii] Aquesta llei fou impulsada com a proposició de llei conjunta de diversos grups parlamentaris: Socialistes i Units per Avançar, Esquerra Republicana de Catalunya, Junts per Catalunya i En Comú Podem.
[iv] En concret es refereix a l’entorn sociolingüístic general, el dels centres i el seu entorn, els objectius de la normalització lingüística i l’evolució del procés d’aprenentatge lingüístic.
[v] Qüestió d’inconstitucionalitat del Tribunal Constitucional 6052-2022, de 26 d’octubre de 2022.
[vi] Recurs d’inconstitucionalitat del Tribunal Constitucional 5630-2022, de 13 de setembre de 2022, promogut per més de 50 diputats dels grups parlamentaris Popular i de Ciutadans.
[vii] Associació d’advocats d’Osona en defensa dels drets humans, Plataforma per la Llengua, Col·lectiu l’Esbarzer, Associació de Juristes per la República i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).
[viii] Articles: 14 –ús i foment del català i aranès en l’àmbit de projecció externa dels centres educatius; 16 sobre l’ús del català internament en l’àmbit de l’administració educativa; 30 –llengua en l’accés a la funció pública docent; i l’apartat segon de l’art. 31 sobre la competència lingüística del personal no docent.
[ix] L’article indica, entre d’altres, que quan el Govern es troba en funcions s’ha de limitar al despatx ordinari dels assumptes públics –que inclou l’exercici de la potestat reglamentària– i s’ha d’abstenir d’adoptar altres mesures, llevat que ho justifiquin raons d’urgència o d’interès general degudament acreditades.
[x] La pàg. 2 del document relatiu al procés participatiu de Pacte Nacional per la Llengua recull que “les dades generals de competència escrita en català i castellà al final de l’etapa obligatòria indiquen que l’alumnat obté uns resultats relativament elevats i molt similars en competència escrita tant en català com en castellà” i, tot seguit, inclou les dades des del 2012 fins al 2021 de la puntuació mitjana en català i en castellà dels estudiants de 4t d’ESO obtingudes del document Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana (2022), que també deriva del Pacte.
[xi] Sentència del Tribunal Constitucional 337/1994, de 23 de desembre de 1994, FJ 10.