Conèixer (i reconèixer) la llengua i cultura catalanes, del sociolingüista Isidor Marí, és una nova versió ampliada del seu altre llibre Conocer la lengua y la cultura catalanas, publicat l’any 1993 en llengua castellana, i que ara s’ha editat simultàniament tant en català com en castellà per a fer-ne més difusió.

El filòleg eivissenc i autor del llibre ha escrit anteriorment diverses obres sobre estandardització, plurilingüisme, cultura i llengua a les Illes Balears, variació lingüística, ensenyament del català, planificació i política lingüística. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i expresident de la Secció Filològica, exprofessor de la Universitat de les Illes Balears i de la Universitat Oberta de Catalunya, i assessor lingüístic dels governs català i balear. També s’ha dedicat a la música folk i a la participació política, inicialment des de posicions d’esquerres, i ha arribat a formar part de les llistes electorals de Junts per Catalunya a les eleccions “del 155” a la Generalitat de Catalunya.[i] Aquest sòlid i extens bagatge garanteix una lectura profitosa d’un llibre que il·lustra l’estat de la llengua i la cultura catalanes des dels orígens (capítols 2 i 3), passant per l’època d’esplendor (capítols 4 i 5) i fins a l’actualitat, tot desgranant els principals problemes que el català ha hagut d’enfrontar al llarg dels segles i amb un clar objectiu: acabar amb la incomprensió i els prejudicis contra la diversitat cultural i lingüística als països on es parla. Com resa el pròleg: “El nostre desig és que la seva lectura tombi apriorismes basats en un desconeixement dels fets històrics, els lectors tinguin una informació completa i objectiva sobre la realitat lingüística, i l’hostilitat manifestada per alguns sectors esdevingui comprensió” (p. 15).

Una empresa gens fàcil que ja va intentar amb la primera edició de l’any 1993. Trenta anys després, reconeix que amb la publicació d’un llibre no n’hi ha prou, sinó que cal també l’esforç del sistema educatiu i l’ajut dels mitjans de comunicació per a afavorir un canvi en els plantejaments polítics del marc comú de convivència. D’aquesta manera, podran acabar les contradiccions entre les recomanacions d’Europa i les accions d’Espanya (com a país que engloba la major part de la catalanofonia) respecte al tractament de les minories culturals i lingüístiques (capítol “El context internacional: oportunitats i decepcions”).

El llibre, publicat l’any 2024, consta de 14 capítols i un pròleg del professor de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Joan Veny, que fa referència al llibre Llengua i cultura als Països Catalans, d’Antoni Maria Badia i Margarit,[ii] on s’assenyalaven els tres principals problemes del català als anys seixanta, com eren la insuficiència en l’ensenyament i en la difusió, la immigració massiva no-catalanoparlant, i la distància entre llengua literària i llengua col·loquial (p. 12-13). Aquests punts serviran de base a Isidor Marí per a analitzar l’evolució social de la llengua catalana des de Margarit fins avui dia.

L’objectiu divulgatiu i la voluntat d’incidir favorablement en la vida (i la revitalització) de la llengua i la cultura catalanes diferencia aquesta història de la llengua de les altres que s’han vist fins ara (Ferrando i Nicolás (2011),[iii] Montoya Abad (2018)[iv] o Lleal (2003)[v]), tant per la seva actualitat com per l’excel·lent combinació de rigor de les fonts, el coneixement adquirit amb l’experiència i la fiabilitat visionària de qui coneix a la perfecció la terra on trepitja. Marí és capaç de recollir tota una tradició historiogràfica i fer-ne un resum que ens il·lumina el camí, com un doctor que després del diagnòstic recepta al malalt el remei i la posologia justa.

Abans d’arribar a l’apartat de solucions, l’autor recorre la història descrivint cronològicament les particularitats dels diversos territoris de parla catalana (Andorra, Rosselló i Conflent, Catalunya, Franja de Ponent, Comunitat Valenciana, el Carxe i l’Alguer), posant l’èmfasi en temes cabdals per a la comprensió de la situació actual com són la polèmica sobre l’origen del valencià com a varietat del català (capítol “Dos nous regnes: Mallorca i València”), les diferents concepcions sobre la monarquia entre el Regne de Castella i la Corona d’Aragó (capítol “L’admirable arquitectura d’una ‘Commonwealth’ medieval mediterrània”), l’expansió territorial del castellà en terres catalanoparlants (capítol “Una llengua companya de l’Imperi”), la consciència d’una identitat col·lectiva i diferenciada dels territoris catalanòfons (capítol “Il·lustració i Neoclassicisme”), el desig d’uniformitat i centralisme d’Espanya xocant amb la realitat plurinacional i plurilingüe del país (capítol “Industrialització, Renaixença, Romanticisme”), la situació del català des del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1986 (capítol “Cap al ple reconeixement d’una llengua europea”) i els incompliments de la normativa lingüística europea per part d’Espanya (capítol “El context internacional: oportunitats i decepcions”).

Quan arriba el capítol final del llibre, titulat “2010-202…: una crisi política sense solució?”, el lector s’adona que tota aquesta història ha estat només un preàmbul amb l’objectiu d’obrir-li els ulls i desvetllar la comprensió entorn de les mancances d’un present complex, que requereix accions concretes i enèrgiques per a salvar la llengua i la cultura catalanes de la dissolució. A l’últim apartat, titulat “Situació d’emergència lingüística”, conclou que les accions fetes fins ara evidencien que conèixer la llengua no és sinònim d’utilitzar-la i que ens trobem en el mateix punt que quaranta anys enrere: en una situació de fragmentació i subordinació que no permet la vida normal del (ni en) català.

Les expectatives del llibre són ambicioses malgrat el seu caràcter divulgatiu, alhora que també és una eina útil de consulta sobre història de la llengua i sociolingüística catalanes, gràcies a l’excel·lent combinació d’organització, rigor i simplificació del tema. Tanmateix, cal esmentar la referència superficial a les fonts utilitzades i la manca d’un apartat bibliogràfic o d’un aparell crític, a excepció del capítol 11, “L’asfixiant postguerra”. Per contra, sí que trobem citades amb concreció les fonts referents a l’actualització de dades com estadístiques, lleis i informes.

Ens trobem, doncs, amb una obra actual i actualitzada, que ens explica, a partir de fonaments sòlids, temes de vegades confusos o polèmics com la “catalanitat” i la “qüestió de noms” de la llengua, el “particularisme” valencià, la negació o validació dels Països Catalans o els perquès de determinades ideologies lingüístiques. Amb lupa científica, l’autor s’aventura a posicionar-se en defensa de la diversitat i, per tant, dels drets de la comunitat catalanoparlant. Per a ell, el reconeixement oficial del català és un deure social, moral i cultural tant d’Espanya com d’Europa, i assolir-lo representaria el camí cap a l’acceptació de la diversitat, la pluralitat, la tolerància, la pau i la concòrdia al món, ja que un estat no pot proclamar-se respectuós amb la diversitat, si abans no reconeix la seva pròpia realitat plurilingüe i pluricultural.

És així com Conèixer (i reconèixer) la llengua i la cultura catalanes apareix en l’actualitat sociolingüística com una obra absolutament necessària. La revisió de tot allò que ha succeït als Països Catalans durant aquests últims trenta anys convenç l’autor que cal insistir i ampliar l’anàlisi, i que cal posar l’èmfasi que no n’hi ha prou amb conèixer la llengua i la cultura catalanes, sinó que les circumstàncies i els aprenentatges al llarg dels anys ens demanden que les reconeguem. Indubtablement, que aquesta edició aparegui en català i en castellà és una estratègia de futur per a socórrer “urgentment” (ja que ni tan sols caldrà esperar-ne la traducció) la situació social de la llengua catalana, i reivindica l’encaix de la realitat catalanoparlant a Espanya amb la normalització de les llengües perifèriques i el compliment de les recomanacions europees en pro i defensa de les minories.

El domini lingüístic català ha experimentat molts canvis en els darrers anys (tots ells per a prendre’n nota, aprendre, millorar i corregir estratègies), el món ja no és el mateix de l’any 1993 i la globalització ens planteja nous desafiaments. Però llegint Conèixer (i reconèixer) la llengua i la cultura catalanes ens adonem que allò que no ha canviat i ha restat immòbil és, d’una banda, la falta de coordinació interterritorial de la catalanofonia i, de l’altra, la falta de suport i de complicitat de l’Estat espanyol, dins i fora de les seves fronteres, davant dels reptes socioculturals derivats del plurilingüisme. En aquest sentit, el professor Marí mostra clarament quina és la problemàtica i què cal accionar per a superar-la i avançar: suport governamental, acceptació del plurilingüisme, coordinació entre les àrees catalanoparlants i reconeixement oficial de la comunitat europea.

Caterina Martí Bonal
Filòloga especialista en recerca en humanitats i ensenyament de segones llengües

[i] Lillo, Manuel. (2020, 21 de novembre). Isidor Marí: “És lamentable que 10 partits independentistes es presentin per separat”. El Temps.
[ii] Badia i Margarit, Antoni Maria. (1964). Llengua i cultura als Països Catalans. Edicions 62.
[iii] Ferrando Francés, Antoni, i Nicolás Amorós, Miquel. (2011). Història de la llengua catalana. UOC.
[iv] Montoya, Brauli. (2018). Aproximació a la història social de la llengua catalana. Bromera.
[v] Lleal, Coloma. (2003). Breu història de la llengua catalana. Barcanova.