L’ús de més d’una llengua per part de les persones ha fascinat des de sempre i s’ha vist com una benedicció o un càstig. No ens ha d’estranyar que sigui així, perquè la facultat del llenguatge ens fa vertaderament humans i ens serveix per fer coses amb les llengües: estimar-nos, fer-nos mal, dir-nos coses boniques o no tan boniques… La mateixa història de Babel explica com les diferents llengües van ser un càstig diví que, malgrat tot, hem superat perquè la majoria de persones del planeta fem servir més d’una llengua en el nostre dia a dia. Els lingüistes i sociolingüistes s’han interessat per aquest tema i han constituït disciplines acadèmiques al voltant de l’estudi dels usos multilingües de les persones. Ens podem preguntar per què s’estudien tant els usos multilingües que fem les persones. No seria més apropiat estudiar, com a fenomen estrany, l’ús de només una sola llengua? El motiu rau segurament en el fet que els estats nació van promoure, en general, una sola llengua com a oficial, que va ser la seleccionada com a llengua de prestigi i d’ascens social, i això va arraconar altres llengües, que van entrar en processos de minorització o fins i tot de desaparició.

Quan una persona empra dues o més llengües, en llenguatge no especialitzat solem dir que “barreja” llengües. Per exemple, si ens fixem en les lletres de les cançons següents dels The Tyets (Pons González, 2023) hi trobem una “barreja” de català, castellà i anglès:

Coco

Porto setmanes que ya casi ni duermo
Somio amb la Tokyo i amb el Palermo
Y yo qué sé, ja no sé ni com dir-me que tu em tornes loco

Mama, tinc pipí

Hi ha una nena que magrada,
em faig el xulo davant seu
She’s always been my crush,
sembla caiguda del cel

Els sociolingüistes no fan servir el verb “barrejar” per descriure aquest fenomen perquè aquest verb dona la idea que s’alternen les llengües d’una manera atzarosa i sense cap funció comunicativa. La realitat és que l’alternança de llengües no es dona en posicions aleatòries sinó que més aviat ve influïda per aspectes d’estructura lingüística i és un índex d’altres fenòmens, com ara la identitat, el coneixement que tenim de les llengües, o les actituds que tenim vers les llengües. Els sociolingüistes han fet servir termes com ara canvi de codi o alternança de codi (code-switching) per referir-s’hi. Ara bé, des d’inicis del segle XXI ha entrat en circulació un nou terme per descriure el fenomen a què ens estem referint: translanguaging o transllenguar. En aquesta entrada fem una presentació breu del terme, basant-nos en la presentació que se’n va fer al “Seminari de sociolingüística i política lingüística” del CUSC-UB el 10 de febrer de 2023 (vegeu-ne l’enregistrament o, alternativament, Comajoan-Colomé (2020), Comajoan-Colomé i Salaberry, (en premsa), i també Fuster i Bardel (2024), que van participar al Seminari del CUSC el 20 d’octubre de 2023).

El terme transllenguar continua sent un dels més debatuts en sociolingüística i en ensenyament de llengües perquè els investigadors n’han fet versions o interpretacions força diferents. Les versions tenen en comú l’interès pels usos de més d’una llengua d’un individu en les interaccions socials amb altres persones i pel valor positiu que tenen els usos multilingües. En això, la perspectiva transllenguadora s’oposa a la perspectiva que veu els usos multilingües com a defectuosos. Dit d’una altra manera, The Tyets saben perfectament com es diu “que ya casi ni duermo” en català; l’ús que fan del castellà no és a causa del seu coneixement defectuós del català. A grans trets, hi ha dues versions del terme, que sovint s’han situat en l’oposició fixa-fluïda (Bonacina-Pugh et al., 2021) o feble-forta (García i Lin, 2017) (taula 1).

Taula 1. Enfocaments de transllenguar (basat en Bonacina-Pugh et al., 2021)

Transllenguar
Fix (versió feble de transllenguar)	Fluid (versió forta de transllenguar)
· Basat en l’ús alternant de més d’una llengua en interaccions entre persones. · A l’escola, basat en la planificació estratègica per part del docent de l’ús de les llengües. · Malgrat que les llengües tenen una forta influència social i política, són conceptes diferenciats des del punt de vista psicològic i lingüístic. · Definició (Bonacina-Pugh et al., 2021, p. 5): “Ús planificat, sistemàtic i funcional de dues llengües a l’aula bilingüe […]. Legitima l’ús de dues llengües a l’aula i el seu principi fonamental és l’ús planificat de diferents llengües. Cal fer notar que les “llengües” són vistes en aquest cas com a entitats separades i acotades amb funcions específiques assignades a cadascuna d’elles” (èmfasi a l’original).	· Influït pel tomb postmodern i postestructuralista en sociolingüística. · Les llengües són constructes socials. No hi ha llengües sinó “languaging” (llenguar). · Com que les llengües en si mateixes no existeixen, no té sentit referir-se al canvi de codi. · Definició (Bonacina-Pugh et al., 2021, p. 7): “La pràctica de construir significat utilitzant diferents signes semiòtics com un únic sistema integrat” (èmfasi a l’original). · Molt influït per l’obra de la investigadora Ofelia García i els seus col·laboradors a Nova York (EUA).

El tema principal de debat entre les dues versions està relacionat amb la discussió sobre la caracterització psicològica de les llengües com a constructes separats o unitaris en els parlants multilingües. Segons la perspectiva forta o fluïda del transllenguar, les llengües no existeixen com a tals, sinó que diferents variables socials i accions humanes, sovint relacionades amb les relacions de poder, coconstrueixen el concepte de llengua. Segons la versió feble, les llengües són entitats reals separades i acotades, tant en l’àmbit psicològic com social. Hi ha un segon debat al voltant de la definició de transllenguar que té a veure amb fins a quin punt la perspectiva forta té en compte o no les evidències científiques en lingüística i sociolingüística. MacSwan i Rolstad (2024), en la seva avaluació crítica del transllenguar, fan una distinció entre les ideologies fonamentades i les no fonamentades, i les distingeixen segons si estan fonamentades en resultats de recerca o no. Distingeixen entre la perspectiva primerenca del transllenguar de García (2009), propera a la versió feble, i el que en podríem dir una radicalització del concepte a partir de García i Otheguy (2014) i Otheguy et al. (2015), en què adopten, segons MacSwan i Rolstad, tesis desconstruccionistes i poc fonamentades. Per a MacSwan i Rolstad, es tracta d’una ideologia no fonamentada per les raons següents:

1. La recerca desconstruccionista nega el concepte de llengua i de canvi de codi, però no presenta dades que donin suport a aquesta posició.

2. La recerca desconstruccionista oculta l’ampli camp de recerca en temes sociolingüístics relacionats amb el transllenguar (per exemple sobre el canvi de codi).

3. L’argument que només des d’una perspectiva desconstruccionista es pot fer justícia social és fal·laç perquè hi ha evidències que des d’una perspectiva lingüística i sociolingüística també s’ha treballat per a la justícia social.

Bona part dels debats al voltant del transllenguar tenen a veure amb el fet que és un terme que va aparèixer en un context sociolingüístic i socioeducatiu molt concret, el de l’ensenyament bilingüe (anglès i espanyol) a Nova York a l’inici del segle XXI. En canvi, des de la perspectiva europea, quan es va plantejar el transllenguar, ja feia anys que es parlava de plurilingüisme i s’implementaven programes i polítiques educatives de respecte cap als usos multilingües (Vallejo i Dooly, 2020).

És precisament en el context educatiu europeu que Cenoz i Gorter (2021) van fer un toc d’atenció al transllenguar i van proposar un transllenguar pedagògic sostenible per al cas de la didàctica de la llengua en entorns multilingües com el del País Basc (i Catalunya), és a dir, amb una llengua forta i una de minoritzada i en què l’educació es fa principalment en la llengua minoritzada. Cenoz i Gorter van fer una distinció entre el transllenguar espontani i el pedagògic. L’espontani fa referència a l’ús no planificat de les llengües, mentre que el pedagògic fa referència a la planificació estratègica de l’ús de les llengües tenint en compte el context sociolingüístic, sovint amb usos lingüístics desequilibrats, i l’objectiu de la competència plena en més d’una llengua.

Algun lector potser es demanarà, pensant en el cas del català al sistema educatiu, quina aportació fa el concepte de transllenguar si tenim en compte que l’ús planificat del català i el castellà des de fa anys ha format part de la didàctica de la immersió lingüística, el tractament integrat de llengües i, en general, la didàctica de la llengua. Pel que fa al punt de vista teòric, segurament que no aporta gaire perquè la idea central del transllenguar pedagògic, com dèiem, ha estat present des de fa dècades, almenys en el cas de Catalunya (Comajoan-Colomé i Salaberry, en premsa). Si de cas, és una actualització de les diferents maneres de concebre el multilingüisme i que fa de punt de comparació amb altres societats i sistemes educatius. En la pràctica docent, és un recordatori de la importància de planificar estratègicament els usos a les aules en entorns multilingües i de reequilibrar aquestes estratègies en funció de la situació sociolingüística de les llengües.

Pel que fa a l’ensenyament del català en educació obligatòria, fins fa poc hi havia poques referències al transllenguar (Comajoan-Colomé i Salaberry, en premsa), però Pascual i Granell (2023) recentment ha omplert el buit. Pascual i Granell (2023) fa una avaluació crítica del concepte de transllenguar i l’adapta al context educatiu catalanoparlant. Cal destacar l’esforç que fa Pascual i Granell, d’una banda, de ressituar el concepte dins del plantejament del sistema educatiu en una llengua minoritzada (català/valencià) i, d’una altra, d’entroncar el concepte amb la tradició didàctica de l’ensenyament en llengua catalana. Pascual i Granell (2023, p. 230) defensa la “teoria interlingüística de transllenguar, o versió dèbil de transllenguar”, que preveu que els alumnes facin servir el seu repertori lingüístic, però que assoleixin els recursos suficients en cada una de les llengües tenint en compte la situació sociolingüística del català:

A parer nostre no podem construir aquesta competència plurilingüe […] amb pràctiques comunicatives i pedagògiques que usen de manera lliure recursos lingüístics de diverses llengües en el context d’una llengua minoritzada. Hi ha una mena de determinisme provocat per la situació d’inferioritat de la llengua feble que provoca que, en un ús conjunt, sense restriccions, la llengua dominant es convertisca progressivament en la llengua d’ús majoritari. (Pascual i Granell, 2023, p. 232)

El concepte de transllenguar és un dels conceptes més estudiats i més citats en recerca en multilingüisme, i continua generant debat. Com a concepte s’ha erosionat tant que avui dia quan l’emprem l’hem de qualificar de diverses maneres. Per això, alguns autors proposen tornar al concepte de plurilingüisme, que des dels inicis ja incloïa moltes de les idees del transllenguar. En definitiva, en el futur cal esmerçar esforços no tant pel nom que donem al fenomen sinó en les pràctiques que emprem per ensenyar llengües en entorns multilingües, de manera que els docents tinguin directrius clares per ensenyar les llengües de manera respectuosa i justa alhora que, en casos com el català, els alumnes tinguin coneixements suficients d’una llengua estrangera i siguin plenament competents en català i castellà.

Llorenç Comajoan-Colomé
Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, Grup de recerca Glossa
CUSC – Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació, Universitat de Barcelona

---

Referències

Bonacina-Pugh, Florence, da Costa Cabral, Ildegrada, i Huang, Jing. (2021). Translanguaging in education. Language Teaching, 54(4), 439–471. https://doi.org/10.1017/S0261444821000173

Cenoz, Jasone, i Gorter, Durk. (2021). Pedagogical translanguaging. Cambridge University Press.

Comajoan-Colomé, Llorenç. (2020, 28 de gener). Tra, tra, translanguaging. Vilaweb.

Comajoan-Colomé, Llorenç, i Salaberry, Rafael. (en premsa). Translanguaging i pràctiques transllenguadores en el sistema educatiu català: evolució i impacte del concepte. Treballs de Sociolingüística Catalana.

Fuster, Carles, i Bardel, Camilla. (2024). Translanguaging in Sweden: A critical review from an international perspective. System, 121.
https://doi.org/10.1016/j.system.2024.103241

García, Ofelia. (2009). Bilingual education in the 21st century: A global perspective. Wiley-Blackwell.

García, Ofelia, i Lin, Angel M. Y. (2017). Translanguaging in bilingual education. Dins Ofelia García, Angel M.Y. Lin, i Stephen May (ed.) Bilingual and Multilingual Education. Encyclopedia of Language and Education (p. 117–130). Springer.

García, Ofelia, i Otheguy, Ricardo. (2014). Spanish and Hispanic bilingualism. Dins Manel Lacorte (ed.), The Routledge handbook of Hispanic applied linguistics (p. 639–658). Routledge.

MacSwan, Jeff, i Rolstad, Kellie. (2024). (Un)grounded language ideologies: A brief history of translanguaging theory. International Journal of Bilingualism, 1-25, https://doi.org/10.1177/13670069241236703

Otheguy, Ricardo, García, Ofelia, i Reid, Wallis. (2015). Clarifying translanguaging and deconstructing named languages: A perspective from linguistics. Applied Linguistics Review, 6(3), 281–307. https://doi.org/10.1515/applirev-2015-0014

Pascual i Granell, Vicent. (2023). Tractament Integrat de Llengües i Continguts (TILC) en un context de minorització lingüística: De la teoria a la pràctica. Octaedro.

Pons González, Andrea. (2023). “I mira lo que dic, from the Maresme lands”. L’alternança de codi a les cançons de The Tyets [Treball final de grau]. Universitat Pompeu Fabra.

Vallejo, Claudia, i Dooly, Melinda. (2020). Plurilingualism and translanguaging: Emergent approaches and shared concerns. Introduction to the special issue. International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, 23(1), 1-16. https://doi.org/10.1080/13670050.2019.1600469