“Davant la manca d’unanimitat de part dels 27 estats membres, la decisió d’aprovar l’oficialitat del català, el gallec i el basc s’ajorna”. Aquestes eren les paraules d’Adam Szlapka, ministre d’Afers Europeus de Polònia, després de la reunió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea (UE), el 27 de maig. Era la sisena vegada que la decisió s’ajornava. Què passa amb el català a Europa? Què fa que els estats membres no prenguin cap decisió –a favor o en contra– de l’oficialitat? Quins motius addueixen? En fem una anàlisi.

Cronologia dels fets

La proposta de l’Estat espanyol de posar a l’ordre del dia l’oficialitat del català, el gallec i el basc a la UE no és nova. Fa gairebé dos anys, el 17 d’agost del 2023, el ministre espanyol d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, adreçava una carta al Consell de la UE: “Trasllado la decisió del Govern d’Espanya de sol·licitar al Consell la inclusió del català, el gallec i el basc, llengües espanyoles diferents del castellà que gaudeixen d’un estatus oficial a Espanya, al règim lingüístic de la Unió Europea.” Començava formalment la cursa per al reconeixement del català a Europa, com ja vam recollir en un apunt anterior en aquest mateix blog.

D’ençà de la petició formal, sis han estat les reunions en què el Consell d’Afers Generals de la UE, a petició del Govern espanyol, ha debatut –i ajornat sempre– la decisió. En fem una anàlisi, que dividim en quatre grans blocs:

1) Un primer bloc, en què des d’Europa argumenten que “la decisió no està madura”.

El primer cop que es debat formalment la proposta és durant la reunió del Consell d’Afers Generals de la UE del 19 de setembre de 2023. “El tema no està madur”, comenta el representant finès en sortir de la trobada. El mateix argument es fa servir durant les reunions del Consell del 24 d’octubre i del 15 de novembre de 2023.

A la reunió de l’octubre apareix un segon argument: l’econòmic. Alguns membres, com ara Suècia o Àustria, demanen quins costos tindrà la incorporació de tres noves llengües. Davant aquest neguit, el ministre Albares demana a la Comissió Europea l’elaboració d’un informe per avaluar els costos de l’oficialitat. L’informe, emès el 8 de desembre de 2023, hi posa la xifra: 132 milions d’euros, costaria l’oficialitat del català, el gallec i el basc.

2) Un segon bloc, en què es resolen els dubtes econòmics però es torna a ajornar la decisió.

El 12 de desembre de 2023, el ministre Albares torna a posar el tema damunt de la taula en la reunió del Consell, ara amb la xifra concreta dels costos, tal com havien demanat alguns estats membres. Anuncia, a més, que l’Estat espanyol se’n farà càrrec. Malgrat aquesta proposta, els estats membres tornen a ajornar la decisió, amb l’argument que necessiten més temps.

 3) Un tercer bloc, en què els arguments jurídics prenen força i el Govern espanyol blinda el seu argumentari a través d’un memoràndum.

L’Estat espanyol distribueix a la resta d’estats membres un memoràndum en defensa de la diversitat lingüística i l’oficialitat del català, el gallec i el basc, com a document preparatori de la reunió del Consell d’Afers Generals del 12 de març de 2024, sota la presidència belga del Consell de la UE.

Els estats membres tornen a ajornar la decisió, per cinquena vegada. L’argumentari jurídic pren força i alguns estats membres fan referència als “dubtes legals”, sense especificar quins són, i n’apareix un altre, que s’havia exposat anteriorment, tot i que de manera més implícita: el temor d’alguns estats membres a crear precedent per a altres llengües. Dit d’una altra manera, després del català, podrien demanar l’oficialitat llengües com ara el rus (llengua pròpia i minoritzada d’alguns estats bàltics com ara Estònia), el bretó, el cors, el frisó, etc.?

4) Un quart bloc, en què apareix un nou fil argumental: la petició als serveis jurídics de la UE.

A la reunió del Consell d’Afers Generals del 27 de maig de 2025, sota presidència polonesa del Consell de la UE, la decisió es torna a ajornar. Diversos estats membres, encapçalats per Alemanya i Itàlia, continuen mostrant-hi reticències, amb un argumentari doble:

· L’argumentari econòmic: ja no demanen més dades sobre els costos econòmics (dubtes ja resolts), sinó que alguns països –encapçalats per Àustria i Suècia– fan referència a la sostenibilitat econòmica o, dit en altres paraules, fins quan estarà disposat a pagar l’Estat espanyol?

· L’argumentari legal: alguns països –especialment Itàlia– addueixen arguments jurídics, ja esmentats a la reunió del març de 2024, i fan referència a la necessitat que els serveis jurídics del Consell emetin un informe sobre l’encaix jurídic de la proposta.

En resum, la reunió del 27 de maig de 2025 ha posat de manifest, de manera més explícita, qui són els detractors i qui són els partidaris de la proposta. Alemanya, Itàlia, Croàcia, Àustria, Suècia, Finlàndia i Txèquia s’han mostrat obertament reticents a la proposta, d’altres han estat molt ambigus, com ara França, mentre que alguns països, com ara Portugal, Bèlgica, Eslovènia i Romania, s’han expressat a favor de l’oficialitat.

Com que el Reglament 1/1958 –la norma que regula el règim lingüístic europeu– requereix la unanimitat dels 27 estats membres, la decisió s’ha tornat a ajornar, per sisena vegada. La propera reunió del Consell d’Afers Generals serà el juny del 2025 i alguns països ja han avançat que encara els sembla ”prematur” el debat de l’oficialitat del català a Europa.

Quina base tenen els arguments reticents a l’oficialitat? Una anàlisi política i jurídica

Els arguments adduïts pels representats dels estats membres al llarg d’aquests quasi dos anys pivoten al voltant de l’encaix jurídic i econòmic de l’oficialitat. Són arguments que cal emmarcar estrictament en l’àmbit polític, perquè no hi ha cap entrebanc legal –ni certament econòmic– que impedeixi que el català, el gallec i el basc siguin plenament oficials a la UE.

1. Quant als dubtes jurídics, el Reglament 1/1958 no impedeix que una llengua com la catalana –oficial a una part de l’Estat però no a tot– pugui ser llengua oficial de la UE, sempre que l’estat en qüestió ho demani. És veritat, però, que no hi ha precedents, atès que fins ara cap estat ha demanat que una llengua només oficial a una part del seu territori passi a ser llengua oficial de la UE.

El Reglament 1/1958 no exigeix que la llengua hagi de ser oficial de l’estat, sinó que parla d’oficialitat a l’estat. La diferència de preposició és clau, perquè, des del punt de vista jurídic, és el que permetria que el català, el gallec i el basc poguessin passar a ser llengües oficials de la Unió Europea, cosa que no passaria en el cas d’altres llengües com ara el cors o el bretó, a França, o el rus, a Estònia, que són llengües pròpies dels diferents territoris però no oficials en aquests territoris.

2. L’argumentari econòmic no ha estat utilitzat quan s’han oficialitzat les 24 llengües que la UE té actualment, ni tampoc per a les que tenen molts menys parlants que el català. És certament perniciós emmarcar el debat del català, el gallec i el basc a Europa en termes mercantilistes, donant a entendre que hi ha llengües de primera –per a les quals no es qüestiona el cost– i llengües de segona.

Algú va fer servir el mateix argumentari quan Malta va proposar el maltès (amb molts menys parlants que el català, el gallec o el basc) com a llengua oficial? O el finès, el suec, el txec, l’eslovac, l’hongarès…, totes amb menys parlants que el català? Per què, doncs, cal emmarcar el català, el gallec i el basc en l’argumentari economicista i no pas les altres llengües? És un argument que estableix una jerarquia lingüística entre llengües de primera –les llengües d’Estat– i llengües de segona. És un argument fàcilment neutralitzable.

 A tall de cloenda

La dilatació ad aeternum de l’oficialitat del català, el gallec i el basc a la UE només pot ser explicada des del tacticisme polític: les reticències exposades reiteradament per un gran nombre de països europeus pot seguir la tècnica de l’esgotament, és a dir, fer que el Govern espanyol actual deixi de proposar-ho davant els dubtes –no fonamentats jurídicament, com hem vist– dels estats membres.

Alguns països europeus poden arribar a pensar que un canvi de color polític a l’Estat espanyol pot fer que, més endavant, la petició caigui definitivament de l’ordre del dia. La dilatació tindria l’objectiu, doncs, de comprar temps i evitar un no explícit.

Malgrat els intents recurrents de l’Estat espanyol –fruit de les necessitats polítiques internes i els compromisos adquirits amb diversos partits catalans per assegurar la legislatura i l’estabilitat política–, assistim a la crònica d’una possible mort anunciada per a l’oficialitat del català a Europa. Ara comença a activar-se un hipotètic pla B, l’ús del català al Parlament Europeu, una mesura de valor altament simbòlic però poc pragmàtica. Serà qüestió de temps.

Vicent Climent-Ferrando
Universitat Pompeu Fabra
Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme